L'obra mestra del realisme poètic francès, realitzada durant l'Ocupació, ens transporta a un París perdut en el temps, quan triomfava el teatre de la pantomima. Resulta obligat que un mim d'aire malenconiós (Jean-Louis Barrault) sigui el protagonista de "Les enfants du paradis" (Marcel Carné, 1945); enamorat apassionadament de la bella Garance (Arletty), deixa que li xafi el terreny un actor que és tot el contrari: Lemaître (Pierre Brasseur) no actua amb el gest sinó amb la paraula, és vital i aparentment despreocupat; però en aquest títol d'una complexitat i elegància inabastables ningú no és exactament allò que aparenta -com en el teatre, com el cec que Baptiste troba durant el seu passeig a la llum de la lluna-, i les passions i les contradiccions s'estenen a molts altres personatges, com el pinxo que voldria ser escriptor o el milionari que vol ser enganyat. Duels a la matinada, borratxeres, nits d'amor i la vida que fuig entre el brogit de la gent mentre el vestit blanc del mim es confon amb les disfresses del carnaval.
5 comentaris:
Hola Ricard!
No la conocía, acabo de comprobar que esta disponible en Filmin, este finde cae fijo. Gracias por la recomendación.
Saludos!
En Filmin la vi yo, es una plataforma ideal para recuperar títulos clásicos.
Te aviso que son dos partes. Resulta que durante la Ocupación, puestos a prohibir prohibieron las películas de más de 90 minutos, de manera que la rodaron como si fueran dos películas: 1ª parte: El Boulevard del crimen; 2ª parte: El hombre de blanco.
Para acceder a cada una de las mitades hay que usar el icono para las versiones de audio. Te lo aviso porque yo me quedé encallado cuando terminé la primera mitad y, hasta que no hallé la solución, pensaba que me habían tomado el pelo y que me quedaría sin ver el final.
¡Espero que te guste! Saludos.
Te agradezco la aclaración Ricard.
Una època extraordinària del cinema francès. Llàstima que la Nouvelle vague acabés per eclipsar-ho tot.
Una abraçada.
Fran: Faltaría más.
Joan: Sí, la Nouvelle Vague va enterrar tot el cinema francès anterior, amb la injustícia que això implicava. François Truffaut va acabar havent-se de disculpar per les seves crítiques despietades i indiscriminades contra els cineastes clàssics.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada