dilluns, 5 d’octubre del 2020

KRAMER CONTRA KRAMER

Com em sembla haver dit, potser en més d'una ocasió, el 1979 va ser un any de grans estrenes. Va ser l'any de "Manhattan", d'"Alien", d'"Apocalypse Now". Però l'Òscar va ser per a "Kramer contra Kramer", una producció més modesta, més del gust dels acadèmics, dirigida per Robert Benton. Sens dubte inferior als títols esmentats, però aquesta història d'un divorci en què el pare s'ha de fer càrrec del fill de sis anys d'un dia per l'altre quan la mare fot el camp, és freqüentable en la mesura que denuncia -quan això no estava tan de moda- les dificultats per conciliar la vida laboral i la familiar, sobretot quan s'és un executiu d'una gran empresa de publicitat, i ofereix un comentari pertinent sobre els rols de gènere en la família tradicional. 

Sembla derivar cap a una misogínia que en l'actualitat propiciaria que les feministes cremessin la pantalla del cinema; però potser només m'ho sembla i "Kramer contra Kramer" advoca per l'alliberament de la mestressa de casa. És difícil de valorar; però en un plet per la custòdia els jutges sempre resolen a favor de la mare, a la pel·lícula com a la vida real. En fi, està bé que Benton abordi l'assumpte sense gaires complexos; a més, les interpretacions de Dustin Hoffman i Meryl Streep són esplèndides, la fotografia de Néstor Almendros magnífica, i l'escena del pare i el fill esmorzant en silenci la més eloqüent d'un títol amb força diàlegs i amb un bon judici com a mi ja m'agraden.

6 comentaris:

Pons ha dit...

A mi em sembla que Meryl només fa que plorar, no em cau gens bé en aquesta peli. A veure el paper de Hoffman tampoc em desperta simpatia, i pel què fa al nens es ja coneguda la meva aversió contra els menors d'edat. Però la peli es mereix l'aprovat.

El Demiurgo de Hurlingham ha dit...

Apocalisis Now, claramente es mejor película.
Esta no me parece memorable.

ricard ha dit...

Pons: És veritat, la Meryl Streep només plora. Però no em cau pitjor que en altres papers; de fet, no em resulta especialment simpàtica en general, tot i que és una gran actriu, ho reconec. El nen trobo que no ho fa malament.

Demiurgo: Clarísimo.

Salutacions i gràcies per comentar.

Fran ha dit...

Que tal Ricard!
Recuerdo ir a verla con mi madre al cine, yo debía de tener unos 13 años, desde luego era un tema que por aquel entonces no era muy habitual. La escena de cuando se encuentra el niño con la chica desnuda en el pasillo me quedo grabada...
Hace tiempo que no la veo, gracias por la propuesta. Interesante como de costumbre tu reseña.
Saludos!

Cinefilia ha dit...

Potser no ha arribat a assolir, a diferència dels altres títols que esmentes, la categoria de mite, però això no treu que no sigui una gran pel·lícula. M'encanta l'atmosfera aconseguida fent servir la música de Vivaldi. O com el Dustin Hoffman, que no havia cuinat en sa vida, acaba agafant l'hàbit de preparar els àpats (amb l'enfortiment del vincle pare-fill que comporta la rutina).

Una abraçada.

ricard ha dit...

Fran: La escena del pasillo es divertida, sobre todo por la reacción inocente del niño.

Joan: Sí; ja has vist l'escena que destaco, de manera que coincidim.

Una abraçada, gràcies per comentar.