EL IRLANDÉS

Martin Scorsese, amb un pressupost considerable obtingut gràcies a la generositat de l'exitosa plataforma Netflix, reuneix els seus actors-fetitxe (Robert De Niro, Joe Pesci, Harvey Keitel, o fins i tot Stephen Graham, que feia el paper d'Al Capone a "Boardwalk Empire"), els emparella amb Al Pacino, un actor amb qui no havia treballat, i realitza una nova i potser definitiva aproximació a l'univers de la màfia a través de la figura del sicari Frank Sheeran, erigit en paradigma de l'antiheroi scorsesià. Sheeran (De Niro amb lentilles blaves) no és italià sinó irlandès, però el parla gràcies a la seva estada a Sicília amb les tropes americanes durant la Segona Guerra Mundial i li agrada sucar pa amb vi negre, com al seu mentor, el vell mafiós Russell Bufalino (Pesci); a la guerra va aprendre a obeir i matar sense qüestionar-ne les implicacions morals, i no és un personatge gaire empàtic, temible sens dubte, però que té una virtut innegable: una lleialtat a prova de coaccions. Però una pel·lícula de Scorsese tan quintaessencial com ho és "El irlandés" no podia transcórrer sense un conflicte i -tal vegada- una traïció i un sentiment de culpa.

Jesús ("La última tentación de Cristo") va haver d'escollir entre el Pare Creador i la seva condició humana. Newland Archer ("La edad de la inocencia") havia d'escollir entre el seu gran amor i la seva família. Amsterdam Vallon ("Gangs of New York") tenia en "El carnisser" una figura paterna poc compatible amb el deure de venjar el seu pare autèntic. Jordan Belfort ("El lobo de Wall Street") va haver de trair els seus companys de malifetes i també ho va haver de fer en Henry Hill ("Uno de los nuestros") per salvar la pell.

No explicaré què li passa exactament a en Frank Sheeran, tot i que els espòilers són improbables en un títol basat en fets i personatges autèntics que reviu la història dels Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins al Watergate i més enllà, amb la màfia i els sindicalistes capitanejats per Jimmy Hoffa (Pacino) movent els fils de la política, posant i traient presidents tot manipulant el sistema electoral o amb mètodes més expeditius, com en el cas de John F. Kennedy.

Des del punt de vista argumental, doncs, "El irlandés", amb guió de Steven Zaillian ("La lista de Schindler"), és molt ambiciosa però no gaire diferent d'altres cròniques sobre el crim organitzat i podria completar una trilogia amb "Uno de los nuestros" i "Casino". També formalment s'hi assembla força fins a la meitat del seu dilatat metratge però el film fa un pas endavant a partir de la seqüència magnífica del sopar d'homenatge, en què les mirades que intercanvien els comensals segellen el destí; a partir d'aquell moment, Scorsese renuncia a la música -tan característica dels seus treballs sobre mafiosos- i obre un tram final demolidor en què tota certesa serà qüestionada tret d'una veritat immutable: la mort és l'únic destí possible.

En el primer post que vaig dedicar al director, l'any 2010 arran de l'estrena de "Shutter Island", vaig dir que, des de "La edad de la inocencia", continuava esperant una nova obra mestra absoluta del signant de "Taxi Driver". Bé, finalment la tenim aquí.