PRETTY WOMAN

Tot i que això de convertir contes animats en pel·lícules en imatge real ja s'havia inventat feia anys. I si no, vegeu "Pretty Woman", el film més popular de 1990 i sempre present a la televisió -sobretot en aquestes dates nadalenques-, versió moderna de la Ventafocs en què ella és una prostituta de Hollywood Boulevard a qui un príncep blau que neda en bitllets perquè es dedica a comprar empreses i vendre-les per parts li descobrirà el món de les botigues de roba de Cielo Drive i les vetllades a l'òpera de San Francisco.

Per què enganxa tant aquesta comèdia romàntica? Evidentment, Julia Roberts i Richard Gere omplen la pantalla de glamur. Com en les bones comèdies de tota la vida, cal cuidar els secundaris, i el director de l'hotel (Héctor Elizondo) és una autèntica troballa; l'advocat és un dolent creïble i les estirades dependentes de la primera botiga que visita la Vivian assumeixen el rol de les pèrfides germanastres. Perquè narra una doble transformació, la de la prostituta més aviat ordinària en la noia més maca que hagi trepitjat les catifes del Beverly Wilshire -i sensible i intel·ligent-; i la del tauró dels negocis en un capitalista amb sentiments.

Un argument rodó amanit amb algunes línies de diàleg memorables: a la sabateria, quan ell diu que els facin la pilota; a l'òpera, quan ella comenta que quasi mulla les calces de gust; o quan el director de l'hotel li diu al protagonista tot contemplant les joies de lloguer que "deu ser difícil separar-se de quelcom tan bell". I què va passar quan ell va rescatar a la princesa? Doncs que "ella el va rescatar a ell".

Més ingredients: una banda sonora amb algunes cançons tan enganxoses com la història. La de Roy Orbison que dóna títol al film, per descomptat, i alguna altra peça notable... Si La Traviata sona en l'escena culminant, moments abans ho fa l'èxit de Roxette "It Must Have Been Love". Un record per a Marie Fredriksson.