Ara, els de la Disney han trobat un nou filó, un pèl extravagant però probablement adequat als seus evidents objectius crematístics: les versions en imatge real dels seus èxits animats de tota la vida. I després de "La bella y la bestia" i "El rey león", es remeten a un clàssic dels més antics i refan "Dumbo" en imatge real (és un dir, ja que els elefants estan creats digitalment) i sota la firma de Tim Burton.
S'ha criticat molt aquesta versió, sens dubte més aparatosa que el senzill i entranyable original de l'any 1941. Però no m'ha semblat que el "Dumbo" del 2019 estigui tan malament. És una pel·lícula entretinguda i digna que Burton porta al seu terreny, el de l'elogi de la diferència, el territori entre la realitat i la imaginació on regnen els freaks, enfrontats a un malvat capitalista que aquí encarna Michael Keaton (també recupera altres actors amb qui ja havia treballat, com Danny DeVito, Alan Arkin o la imprescindible Eva Green). El personatge del pare, genet que ha perdut un braç durant la Gran Guerra i a l'esposa a causa de la grip, propicia un final quasi memorable en què una mà mecànica ens porta a la memòria Eduardo Manostijeras (per si no n'hi hagués hagut prou amb la banda sonora de Danny Elfman).
2 comentaris:
La vaig mirar aquest cap de setmana i desconeixia que tingués mala crítica, a mi em va distreure força i la vaig trobar ben feta, força Burton, sí. Revisitar els clàssics amb el suport de la nova tecnologia em genera sentiments contradictoris. Per una banda, em sembla que falten idees. Però tampoc no ho trobo malament, és agradable.
Per cert, la tal Eva Green té una retirada a l'Helena Bonham Carter, no m'estranya que Burton la triï per les seves pel·lis!
Però més guapa l'Eva Green.
Bones Festes!
Publica un comentari a l'entrada