divendres, 7 de juliol de 2017

LA REINA DE ESPAÑA


A "La reina de España" (2016), Fernando Trueba recupera els personatges de "La niña de tus ojos", possiblement el seu millor treball. Blas Fontiveros (Antonio Resines), qui acabava l'altra pel·lícula en una situació força compromesa, torna a Espanya quasi vint anys després per trobar un país que festeja amb els americans quan les ferides de la Guerra Civil encara són obertes i Franco està fent construir el mastodòntic Valle de los Caídos. Macarena Granada (Penélope Cruz) s'ha convertit en una estrella de Hollywood però també torna per participar en una coproducció sobre la reina Isabel La Catòlica que dirigeix -és un dir- un senyor que només beu i dorm i que s'assembla força a John Ford.

Aquesta continuació és molt més ombrívola i les cançons i la comèdia hi són presents però en quantitat i qualitat minvades. De tota manera, "La reina de España" és un producte digne que no mereixia el fracàs que li va reservar la taquilla, que alguns atribueixen al boicot per les declaracions del director quan va afirmar, en rebre el Premio Nacional de Cinematografía, que mai no s'havia sentit espanyol. Potser no era l'escenari més oportú per manifestar-ho però el seu discurs contenia la reflexió entre irònica i sincera d'algú que sempre havia admirat, sobretot, la Nouvelle Vague i el cinema clàssic nord-americà. I, si l'escolteu sencer (no com els que han volgut crucificar-lo, que segur que no ho han fet), resulta intel·ligent i simpàtic:



Possiblement no sigui el boicot la causa del fracàs de la darrera pel·lícula d'un director que fa temps que no connecta amb el públic. Segurament, es va estrenar quan no tocava, en un moment que només funcionen els thrillers i les poca-soltades. Com sigui, si és sempre injust condemnar algú per expressar-se amb llibertat, ho seria encara més el boicot pel motiu esmentat a una pel·lícula que no pot ser més espanyola, en què la memòria de Goya s'imposa a la de Lubitsch.

A més, veure Carlos Areces fent de Franco ja val el preu de l'entrada.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Yo, que como sabes, suelo ser muy escrupuloso al separar a la persona de su obra como artista, escribí: "La Reina de España no es una comedia, es cine triste, tanto en su corrosiva vena nostálgica como en sus impenitentes y vacuas denuncias, esa machacona obsesión por recordar lo obvio sobre nefastos personajes históricos que aparecen caricaturizados. Todo en esta cinta huele a rancio y apolillado, rodando a contracorriente de una España que hace ya mucho tiempo despertó de la pesadilla. Así, entre guiños cinéfilos, brocha gruesa y estrambote, llegamos a un clímax final en donde la sal gorda cae sobre la platea: “tus palabras me las paso yo por el coño”. Hay quien lo llama ingenio. A mí me produce sonrojo".

Como ves, en el contraste de opiniones nos enriquece. En cualquier caso, no me gusta el cine de este señor.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Bueno, ya he dicho que Trueba se muestra menos inspirado que en "La niña de tus ojos", película que además se beneficiaba de un guión a cuatro manos en el cual intervinieron David Trueba y el gran Rafael Azcona. Admito pues que "La reina de España" es un poco rancia como bien dices, y también un tanto fallida, pero reconozco, como en otros trabajos del director, su esfuerzo por construir una comedia al modo clásico.

Yo no soy un incondicional de su obra, muy irregular, pero creo que los aciertos todavía pesan más que los errores.

Un abrazo.