diumenge, 30 de juliol de 2017

LA SOLEDAD DEL CORREDOR DE FONDO


Representant conspicu del Free Cinema, Tony Richardson va dirigir els títols més representatius d'un moviment que sembla la resposta britànica a la Nouvelle Vague francesa, amb la qual comparteix algunes característiques, com la voluntat d'experimentar i fer evolucionar el llenguatge cinematogràfic i la introducció d'un to documental en les seves ficcions. Potser el tret diferencial més evident és la ferma voluntat de denúncia social en els films dels angry young men.

Aquest és el cas de "La soledad del corredor de fondo" (1962). Inspirada en la novel·la d'Alan Sillitoe, és una pel·lícula sorprenentment moderna, que converteix els pensaments del seu protagonista mentre s'entrena per a una cursa de fons en flash-backs que il·lustren el seu desencís vital, imatges progressivament atropellades que acaben justificant la seva rebel·lia, expressió individual dels problemes d'una societat en què la represssió és tan severa al reformatori com en les elitistes escoles privades, una societat profundament classista rendida als diners o als èxits esportius. El jove protagonista (interpretació superlativa de Tom Courtenay) es debat entre un instint de supervivència que tant el pot conduir a la delinqüència com a la integració en el sistema i un impuls revolucionari que neix d'experimentar la injustícia quotidiana. Vist avui el final és previsible, però en el seu moment no podia ser més radical.

5 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Excelente muestra del Free Cinema a cargo de un Tony Richardson que en su etapa hollywoodiense nos dejó títulos decentes como "La frontera" y "Las cosas que nunca mueren". Estamos ante una punzante rediografía de la juventud rebelde la de Inglaterra de los años 60, en donde un joven delincuente, un chico inadaptado anda en la búsqueda de una meta que le puede otorgar la libertad. Recuerdo bien esta película a pesar de lo lojano que me queda ya su visionado.

Un abrazo.

Cinefilia ha dit...

Gran peli, sí senyor! Juntament amb "El ingenuo salvaje" de Lindsay Anderson és un dels títols més rodons que va donar el Free cinema anglès.

PD: Només una petita rectificació, si m'ho permets: l'obra d'Alan Sillitoe en la qual està basada no és una novel·la sinò un relat.

Salutacions!
Juan

miquel zueras ha dit...

Que gran en Courtenay. Ahir el vaig veure a " Tony Liar" Salut! Borgo.

miquel zueras ha dit...

Ostres. Volia dir Billy Liar. M'he confós amb Tony -Liar-Blair. 😂Borgo.

ricard ha dit...

Pedro: Tras el fracaso de "Los seres queridos", la carrera de Tony Richardson devino un tanto errática, aunque es cierto que "La frontera" era una buena película (no he visto "Las cosas que nunca mueren").

Cinefilia: Prenc nota de la teva rectificació; i també de la teva recomanació, doncs no he vist "El ingenuo salvaje".

Borgo: Ja veig que t'has "liat".

Gràcies pels vostres comentaris i aportacions, el nivell de coneixement del Free Cinema que demostreu és admirable i molt superior al meu.