dilluns, 3 de juliol del 2017

GEGANTS


Nacho Vigalondo exporta als Estats Units la seva recepta particular, ja assajada a "Extraterrestre" (2011): barreja una comèdia àcida sobre les relacions humanes amb un argument de ciència-ficció, en aquest cas un homenatge als kaiju eiga japonesos. A "Colossal" (2016), Anne Hathaway, també coproductora del film, repeteix quasi fil per randa el seu paper d'alcohòlica a "La boda de Rachel" (Jonathan Demme, 2008); ella, Jason Sudeikis ("Somos los Miller") i Vigalondo injecten noves energies al periclitat cinema indie, no únicament per l'originalitat de la proposta sinó perquè subverteixen altres tòpics del gènere romàntic (el noi del poble no és tan entranyable com sembla) i perquè diàlegs, situacions i personatges són creïbles i tenen sentit. I això que la premissa dels monstres a Seül i la seva connexió amb els protagonistes és una fantasia sense cap ni peus.

Recentment, hem vist altres pel·lícules amb monstres i/o gegants que funcionen com a contrapunt dels problemes dels personatges humans:


"Un monstre em ve a veure" (2016), la darrera pel·lícula de J. A. Bayona, presenta un arbre-monstre que explica tres contes a un nen que té problemes de bullying a l'escola i una mare malalta de càncer. Inspirada en la novel·la de Patrick Ness, també autor del guió, la història podria derivar fàcilment cap a la pornografia dels sentiments. Bayona sembla voler evitar aquesta temptació amb la seva posada en escena pulcra i una mica distant, però ens preguntem llavors per què insisteix en arguments tan dramàtics, com ja ho era el de "Lo imposible". En qualsevol cas, les llàgrimes i l'interès es concentren al tram final, quan els relats del monstre i del nen agafen sentit; però aquest és un mèrit del llibret. Bayona és, sens dubte, un director solvent, però amb certa tendència acadèmica, certa falta de personalitat; la qual cosa pot ser un avantatge per al seu proper film, una continuació de les aventures a Jurassic World amb producció del seu admirat Spielberg.


I és Spielberg l'autor de la tercera història amb gegant incorporat, precisament titulada "Mi amigo el gigante" (2016). Aquí, el californià adapta un relat de Roald Dahl, com ja van fer Tim Burton ("Charlie y la fábrica de chocolate"), Danny DeVito ("Matilda") o Wes Anderson ("Fantástico Sr. Fox"). La conjunció de dos mestres del relat infantil, curiosament, no suma. Spielberg es mostra tan fidel a un conte que ho té tot (una nena desemparada, una història d'amistat entre éssers indefensos, fantasia a cabassos) que oblida dotar-lo d'una mirada personal. En qualsevol cas, el film és irreprotxable formalment, amb efectes especials en la línia de "Las aventuras de Tintín", i l'escena de l'esmorzar amb la reina és francament divertida, amb pets o sense.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Un post monstruós ;)

No he vist cap de les pelis que cites. La primera es la que em crida més l'atenció segurament.

ricard ha dit...

I potser la millor. Per cert, que s'acaba d'estrenar.

"Un monstre em ve a veure" és per anar a plorar, si és que et ve de gust. I la del senyor Spielberg és per veure en família.

Pedro Rodríguez ha dit...

La pericia de Vigalondo logra mantener la atención del espectador hasta el final con un perfecto equilibrio entre el lado lúdico y fantástico del relato y la parte más íntima, oscura y dolorosa de los personajes. En cualquier caso, Colossal se impone como una explosiva mezcla de géneros que destila esencias sublimes.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Vigalondo asume un gran riesgo con esta propuesta tan inusual y sale victorioso del envite. El film constituye una muy agradable sorpresa.

Un abrazo.