dijous, 29 de juny del 2017

TERCIOPELO AZUL


El fracàs de "Dune" no va impedir una nova i molt més reeixida col·laboració entre Dino de Laurentiis i David Lynch en un projecte més personal del segon.

El director va fitxar novament Kyle MacLachlan i el va convertir en protagonista d'un conte fosc sobre un cavaller i dues princeses, una d'elles sotmesa per un ogre. Bé, més o menys aquest seria el resum; però com diuen al final de "Terciopelo azul" (1986), aquest és un món estrany i, sota la gespa regada i cuidada primorosament pels veïns de Lumberton, legions d'insectes i éssers innombrables es baten a mort.

"Terciopelo azul" (el títol fa també referència a una famosa cançó de Bobby Vinton que sona diverses vegades al llarg de la pel·lícula) parla del Bé i del Mal, de la llum i de la foscor, de les realitats ocultes. Després que el seu oncle pateixi un atac que el deixa una mica malmès, el jove Jeffrey Beaumont (MacLachlan) troba una orella enmig d'un descampat. La càmera penetra al cantó fosc a través de l'apèndix i Jeffrey, amb l'ajuda de la virginal Sandy (Laura Dern), s'endinsa en el misteri de la nit. Segueix una cantant bruna anomenada Dorothy Vallens (Isabella Rossellini, qui va aprofitar l'avinentesa per casar-se amb el director) que és el revers de la rossa Sandy: viu de nit i li va el sexe, tot i que les pràctiques sadomasoquistes a què la sotmet el gàngster Frank Booth (una creació genial de Dennis Hopper) no sembla que li agradin del tot. La dualitat s'encomana als protagonistes: Jeffrey i Dorothy juguen a fer-se mal i ell no pot evitar ser infidel a la Sandy, qui rep la revelació ("porto el seu semen dintre meu") amb una ganyota de fàstic; Frank Booth no té gaires escrúpols però no se li pot negar certa sensibilitat, expressada amb una ganyota, ara de plaer, quan escolta el playback d'"In Dreams" de Roy Orbison a càrrec d'un Dean Stockwell totalment maquillat (una escena memorable que vam destacar al post sobre Hopper).

Amb una mestria insòlita, Lynch combina gèneres que semblen antitètics (la comèdia romàntica adolescent, el thriller de suspens) amb unes gotes de surrealisme. Submergeix uns personatges que són la innocència en estat pur en un drama sòrdid farcit de situacions pertorbadores, impecablement filmat en scope, de colors vius quan vol representar el Bé, terrosos quan apareix el Mal, vora el vellut blau, en habitacions sinistres moblades segons l'estil característic del director, minimalista i vintage. Sens dubte, el seu film més rodó i un títol essencial del cinema dels vuitanta.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Escribí en mi blog: "Con una magnífica puesta en escena, una admirable descripción de ambientes y personajes, creando un estilo propio de gran atractivo plástico y desbordante imaginación, y regalando para la posteridad, a todos esos filósofos de las emociones y las pesadillas, la frase más sórdida, inquietante y lapidaria de la historia del cine pronunciada por la cantante sufriente: “Ahora llevo dentro tu enfermedad”. Obra maestra.

Un abrazo

ricard ha dit...

Hay otras frases memorables. "¡El nene quiere entrar!"... O esa contundente consideración final: "Es un mundo extraño".

Un abrazo.