dissabte, 10 de juny del 2017

LA EMPERATRIZ YANG KWEI-FEI


La relació entre un noble encarcarat i una plebea de bon veure disposada a animar-lo sembla un tema recurrent en el cinema dels anys cinquanta, des d'"El rey y yo" (Walter Lang, 1956) fins a "El príncipe y la corista" (Laurence Olivier, 1957), passant per "Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953), que inverteix el sexe dels personatges: aquí, Audrey Hepburn és la princesa i Gregory Peck el plebeu; allà, Yul Brinner i Laurence Olivier eren els nobles i Deborah Kerr i Marilyn Monroe les conquestes.

Els protagonistes de "La emperatriz Yang Kwei-fei", dirigida el 1955 pel japonès Kenji Mizoguchi, no són tan carismàtics, però el film explica el mateix. A la Xina del segle VIII, l'emperador està trist d'ençà que va morir la seva estimada esposa; no s'ocupa dels assumptes d'estat i només es complau component música. Preocupats, els nobles cerquen una dona que el distregui. Finalment, ho aconseguiran amb una jove cuinera que s'assembla de manera sorprenent a l'emperadriu morta. La noia és sensible i estima l'emperador però la seva condició de favorita no és aplaudida per tothom; la política interfereix en la història d'amor i conduirà a la tragèdia.

De manera que, a diferència dels altres títols esmentats, el de Mizoguchi no és una comèdia sinó més aviat un melodrama narrat com un conte. Fou la seva primera pel·lícula en color i, potser per això, les estampes inspirades en la pintura clàssica japonesa semblen haver substituït els travellings que l'havíen fet famós, tot i que no falten algunes panoràmiques tan suaus com les sedes que envolten els personatges ni una estructura singular: tota la història se'ns explica mitjançant un llarg flash-back que culmina en una escena bellísima en què el fora de camp (també utilitzat en l'escena de l'execució) suggereix el retrobament dels amants després de la mort.