dilluns, 19 de juny de 2017

L'HOME ELEFANT


Contra pronòstic, Mel Brooks va quedar admirat després d'assistir a una projecció privada d'"Eraserhead" i va decidir confiar-li a Lynch la direcció del seu projecte "L'home elefant" (1980), sobre la vida de John Merrick (Joseph en la vida real).

Merrick va viure al Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX. Patia una estranya malaltia (avui identificada com la sindrome de Proteus) que li provocava deformitats gravíssimes i un aspecte monstruós. Sobrevivia com una atracció de circ; a la pel·lícula, el brutal Bytes (Freddie Jones) l'explota i el tracta com a un animal, tancant-lo en una gàbia quan no el mostra al públic victorià, molt amant d'aquestes exhibicions obscenes. Un dia, el metge cirurgià Frederick Treves (Anthony Hopkins) assisteix a l'espectacle i lloga la criatura per mostrar-la als seus col·legues a l'hospital.

El guió, intel·ligentment, descriu un procés en què Merrick es converteix d'atracció de fira en atracció mèdica primer i fenomen social finalment, plantejant-nos si l'actuació del doctor Treves, tot i que no el pega i procura tractar-lo bé, sobretot després de descobrir, quasi per casualitat, que el monstre és una persona amb intel·ligència i gran sensibilitat, no serà tan diferent de la de Bytes.

En qualsevol cas, "L'home elefant" és un film colpidor. El contrast entre l'aspecte físic del personatge protagonista (interpretat per John Hurt sota quilos de maquillatge) i la tendresa que demostra, l'agraïment cap a les persones que, després de tants anys de misèries, el tracten amb amabilitat, convoca l'emoció de l'espectador sense que David Lynch hagi de forçar-la. L'escena en què el doctor Treves el convida a casa seva i Merrick mostra a l'esposa del metge el retrat de la seva mare ("que maca és!", exclama ella), o aquèlla en què assisteix a una representació teatral i l'actriu Madge Kendal (Anne Bancroft, l'esposa de Mel Brooks) demana al públic una ovació per a Merrick, són difícils de contemplar sense que els ulls se'ns omplin de llàgrimes. Abans d'aquest reconeixement tardà, Merrick haurà hagut de patir encara el segrest per part de Bytes i una reaparició al port de Londres en què es veurà obligat a cridar als curiosos que l'envolten que ell no és un monstre. "Sóc un home!", diu. Finalment, ha estat capaç de fer-ho, de proclamar la seva humanitat. I també voldrà, acabada la maqueta de l'església que es veu des de la finestra de la seva habitació a l'hospital de Londres, morir com un home, com el nen del retrat que té a la paret i que, a diferència d'ell, pot dormir estirat amb el cap sobre el coixí, mentre la imatge de la seva mare i la peça musical de Samuel Barber "Adagio for Strings" omplen la pantalla.

Lynch introdueix alguna escena entre surrealista i onírica que no molesta enmig d'una narració continguda i elegant. Novament, recorre al blanc i negre i la fotografia del gran Freddie Francis i l'ambientació victoriana semblen un homenatge a la Hammer, tot i que el registre terrorífic, amb referències al clàssic del gènere "Freaks", resta en segon terme, sense poder -ni ho pretén- fer ombra al dramatisme d'aquesta tràgica història basada en un personatge real, un monstre que només volia ser un home i que va poder veure el món per un forat, quasi literalment, al final d'una vida terrible. I el principal mèrit de la pel·lícula, rodada en un format scope en què Lynch demostra sentir-se còmode, és que l'horror i la tragèdia es confonen amb una bellesa intensa, explícita en alguns moments com la ja esmentada escena final o la del teatre, però també implícita en un relat sobre la bellesa de l'ànima humana, potser la resposta a la pregunta "què ens fa humans?"

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Una de las grandes obras maestras de Lynch junto con "Terciopelo azul", "Carretera perdida, "Una historia verdadera" y por supuesto la serie "Twin Peaks". Llegó a conmoverme hasta el llanto y la purificación.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Coincidimos.

Un abrazo.