ANA Y LOS LOBOS

"Ana y los lobos" (1972) és un dels títols més coneguts i més representatius de la primera etapa de la carrera de Carlos Saura, quan Elías Querejeta produïa les seves pel·lícules, Geraldine Chaplin les protagonitzava, Luis Cuadrado les fotografiava i Rafael Azcona les escrivia, en col·laboració amb el mateix director.

Característica també habitual en aquests títols, el film es pot llegir com una metàfora de l'Espanya franquista. Ana (Geraldine Chaplin) és una noia estrangera que arriba a una casa isolada (representa Espanya) per fer de mainadera de les tres filles del matrimoni format per Juan (José Vivó) i Luchy (Charo Soriano) que hi viuen en companyia d'una iaia dominant -una lloba-, epilèptica i presumptament invàlida a qui passegen dalt d'una cadira (el director es va inspirar en una imatge de Goya, el pintor, a qui dedicaria un film en la seva etapa més recent), interpretada per l'actriu de comèdia Rafaela Aparicio (una elecció tan audaç com encertada), i dels dos germans de Juan, els altres llobatons, José (José María Prada) i Fernando (Fernando Fernán Gómez).

La presència de la noia revoluciona els germans: Juan, el casat, és un depredador sexual; però José també la vol conquerir i es vesteix de militar per semblar més imponent; Fernando, "el mejor de todos", és un místic que es retira a una cova per meditar i levitar però també té cops amagats. Els tres germans representarien, respectivament, la burgesia sexualment reprimida, l'estament militar i l'estament religiós. Però, més enllà d'aquestes metàfores en què el director se sentia còmode i que perdrien vigència amb l'arribada de la democràcia, "Ana y los lobos" funciona molt bé com allò que també és, un thriller negríssim ple de situacions patètiques i surrealistes que probablement haurien complagut Buñuel.

Saura recupera la majoria d'aquests personatges a "Mamá cumple 100 años" (1979), accentuant el to de comèdia negra. El film pot ser vist com una al·legoria de la transició, alhora que clausura aquesta primera etapa de la seva carrera centrada en el franquisme i farcida de segones lectures i d'elements surrealistes. Així, doncs, "Deprisa, deprisa" (1981), tot i el seu evident compromís ideològic, és un títol molt més immediat i realista (neorealista, quasi).