dimecres, 3 de desembre de 2014

SÓLO LOS AMANTES SOBREVIVEN


Jim Jarmusch ha dedicat bona part de la seva carrera a abordar els gèneres cinematogràfics des d'una òptica marciana, amb resultats prou estimulants. Recordem "Down by Law" (1986), semblant a una paròdia del gènere carcerari, el western "Dead Man" (1995) o "Ghost Dog" (1999), entre el thriller i el cinema de samurais.

"Sólo los amantes sobreviven" (2013) és una pel·lícula de vampirs que planteja diverses paradoxes interessants. Els protagonistes han viscut una pila d'anys (un d'ells, fins i tot li escrivia els drames a William Shakespeare) i s'adonen que el món actual ha estat convertit pels zombis (és com anomenen els mortals) en un lloc decadent i sense interès, on la violència ha estat substituïda per la desídia, i l'enginy per la correcció política. Ells mateixos s'encomanen d'aquesta manera de fer i compren la sang als hospitals, evitant matar uns humans que, segles enrere, mossegaven a cor què vols per a després fer desaparèixer els seus cossos al Tàmesi; però ara viuen a Detroit i a Tànger, que són dos llocs força inhòspits, tot i que encara poden reservar alguna sorpresa.

"Sólo los amantes sobreviven" ("Only Lovers Left Alive") és a estones un drama existencial i, en d'altres moments, sembla una sit-com amb vampirs. Però manté sempre una elegància tan distingida com els seus personatges i el delicat equilibri entre el to poètic i la ironia característics del cinema de Jarmusch, del qual esdevindrà un dels títols millors i més representatius.

2 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Filosofía y vampirismo, existencialismo y poesía, pueden parecer términos antitéticos y conceptos que se repelen... No si un hilo de nostalgia corrosiva anuda sus extraños itinerarios para hacer fluir una conexión underground que alumbra un disco con imágenes. que al fin y al cabo es lo que representa en esencia y efervescencia "Sólo los amantes sobreviven", la mejor película de Jarmusch desde "Dead Man".

Un abrazo.

ricard ha dit...

En cualquier caso, el vampiro siempre ha sido una figura romántica. Y la vertiente existencialista viene estando presente, como mínimo, desde "Entrevista con el vampiro", de Neil Jordan.

Un abrazo.