dissabte, 13 de desembre de 2014

MORTADELO Y FILEMÓN CONTRA JIMMY EL CACHONDO


En els seus molt celebrats curtmetratges "El secdleto de la tlompeta" i "Aquel ritmillo" (1995) i en el seu debut en el llarg, "El milagro de P. Tinto" (1998), Javier Fesser va demostrar que era un director amb un univers personal que amalgamava elements kitsch que remetien a la Espanya dels anys seixanta -de la seva infantesa-, com les gasoses "La Casera" o els cromos de les famílies, surrealisme i esperpent de profunda tradició hispànica, i, finalment, una cinètica visual i una violència heretades dels dibuixos animats de la Warner. Els personatges eren o Quixot o Sancho Panza: o bé llunàtics, o bé especialistes de la "chapuza".

Amb aquests antecedents, semblava inevitable que Fesser adaptés al cinema, l'any 2003, les aventures dels personatges més coneguts del genial Francisco Ibáñez, que participaven dels mateixos elements identitaris, a "La gran aventura de Mortadelo y Filemón", amb Benito Pocino i Pepe Viyuela.

L'any 2008, es va estrenar "Mortadelo y Filemón. Misión: Salvar La Tierra"; però ara era Edu Soto qui feia de Mortadelo, i dirigia (amb menys fortuna que el seu predecessor) Miguel Bardem. Mentrestant, Fesser semblava fer un gir radical a la seva carrera amb "Camino", barreja insòlita de drama terrible (la protagonista és una nena amb càncer) i humor negríssim (a costa de l'Opus Dei); un film excel·lent, d'altra banda.

Però Fesser es devia enyorar dels detectius de la T.I.A. i presenta un nou lliurament de les seves aventures: "Mortadelo y Filemón contra Jimmy el Cachondo", finalment en versió animada, la qual cosa permet una afinitat encara més gran amb el còmic (o caldria dir "tebeo"?) original. Els detalls de la història -inclosa una banda sonora en què sona repetidament el hit de Julio Iglesias "Me olvidé de vivir"- són tan característics del seu cinema com de l'univers del dibuixant; però, visualment, aquest "Mortadelo y Filemón" digital ens ha semblat més proper al "Tintín" de Spielberg que a les versions en imatge real dels personatges; i ho dic amb admiració: gràcies a la tècnica al seu abast, Fesser atrapa la dinàmica del còmic en una successió de seqüències trepidants que tenen molt poc a envejar als moments de pura acció del meste californià. I això que Mortadelo i Filemón no són hàbils com Tintín o Indiana Jones sinó uns mestres de la "chapuza" que només en somnis -com passa en el film- poden emular James Bond.

6 comentaris:

Pedro Rodríguez ha dit...

Mortadelo y Filemón forman parte, para qué negarlo, del nostálgico imaginario colectivo de un país de catetos acostumbrado a despreciar su educación sentimental y cultural. Pero llegará un momento, amigo Ricard, que uno tenga que guardar todos los recuerdos teñidos de melancolía, y de ese peculiar universo de vivencias emergerán las figuras torpes y entrañables de estos dos desgarbados agentes para arrancarnos una sonrisa. Como sabes, me gustó la peli.

Un abrazo.

ricard ha dit...

He de reconocer que no era especialmente fan de los tebeos de Mortadelo y Filemón, al menos hasta que topé con "El sulfato atómico". Un abrazo.

Pedro Rodríguez ha dit...

Ya, bueno, yo tampoco reconoceré que Manolo Escobar, Los Pecos y Miguel Bosé han contado nunca con mi bendición y sin embargo no seré tan necio de negarme a reconocer que forman parte de la banda sonora de la vida de varias generaciones en donde están alojadas como muescas un puñado de canciones que aunque de una calidad discutible e incluso despreciable forman parte de un amplio imaginario colectivo... Aunque, claro está, yo siempre haya preferido a Black Sabbath, Kraftwerk o Depeche Mode, por poner ejemplos disímiles pero que me gustan por igual. La realidad sociocultural de un país se impone siempre al eco mucho más íntimo de los gustos personales.

Un abrazo.

ricard ha dit...

En eso estamos de acuerdo. Un abrazo.

pons007 ha dit...

De petit era molt fan del Mortadelo. Em comprava en format totxo del Super Humor on intercalava Mortadelos amb zipi zape o pepe gotero o 13 rue del percebe. Però el que m’agradava realment era el Mortadelo. Si a casa dels meus pares no hi ha 100 còmics del mortadelo no n’hi tinc cap XD

ricard ha dit...

Jo, com ja li he dit al Pedro, no n'era especialment fan. A risc de semblar pedant, diré que m'agradava més el còmic francès-belga o els clàssics nord-americans (Spirit, Flash Gordon...). El meu personatge favorit era "El teniente Blueberry"; ara bé, seguia les aventures de l'heroi de Giraud per la revista setmanal "Mortadelo", que també incloïa les aventures dels personatges d'Ibañez, de manera que també hi estava una mica enganxat, encara que fos indirectament.