dissabte, 1 de març de 2014

TRES EXEMPLES DE CINEMA ESPANYOL REALISTA (O QUASI)

No us prengueu el títol en sentit gaire literal ja que només buscava una excusa per parlar de tres pel·lícules espanyoles realitzades en moments cronològics distants entre si, que he vist recentment i que potser no mereixen un post individual però tenen la seva curiositat.


La niña de luto (Manuel Summers, 1964).

Els despropòsits descaradament comercials que va signar al final de la seva carrera no ens haurien de fer oblidar que Summers va ser un cineasta innovador al començament dels anys seixanta. "La niña de luto", protagonitzada per la guapa María José Alfonso i per Alfredo Landa en el seu primer paper protagonista, va arribar a competir al Festival de Cannes. Narra la trista història d'uns nuvis que no poden festejar perquè a la noia, filla d'uns fervents catòlics andalusos, se li moren parents dia sí dia també i, segons els costums de l'època, ha de guardar dol rigorós. El film retrata amb exactitud una Espanya sortosament extinta (si les darreres lleis peperes no aconsegueixen que torni). Manté un to peculiar, entre el neorealisme italià i el cinema de Jacques Tati, un to malencònic amb puntuals tocs d'humor. Se li pot retreure que la peripècia argumental no dóna per omplir l'hora i mitja canòniques que dura el film i que això deriva en un ritme morós i vacil·lant; però, paradoxalment, aquest defecte propicia alhora la principal virtut del film: la seva concepció en termes estrictament visuals, sense gairebé diàlegs i amb imatges impagables com, posem per cas, la comitiva fúnebre seguida de prop per un venedor ambulant de gelats mentre un pagès li treu al seu ruc el barret de palla en senyal de respecte, o el moment en què Alfredo Landa llença la roba negra estesa al terrat sobre els carrers del poble de Huelva on transcorre l'acció, d'un blanc lluminós.


Un franco, 14 pesetas (Carlos Iglesias, 2006).

De producció molt més recent, el primer treball de Carlos Iglesias (conegut pel seu personatge de Pepelu a "Esta noche cruzamos el Mississippi" o pel Benito de "Manos a la obra"), ens transporta novament als anys seixanta per parlar del fenomen de l'emigració dels espanyols cap a Europa, que ell coneixia de primera mà ja que, com el nen de la pel·lícula, va néixer a Suïssa, on el seu pare primer i després tota la família, havien viatjat per trobar una feina i una remuneració decents. Al film, Iglesias fa el paper del seu pare i narra les seves presumptes peripècies amb una senzillesa encomiable. El caràcter més o menys autobiogràfic del film impedeix que caigui en el tòpic tot i que en alguns moments el frega perillosament.


15 años y un día (Gracia Querejeta, 2013).

Una actriu en atur (Maribel Verdú) té un fill impresentable -se suggereix que té un trauma motivat per l'absència paterna; però és un impresentable-. Per treure-se'l de sobre, l'envia amb son avi (Tito Valverde) i el nen viatja d'Euskadi a la Costa de la Luz (Huelva, again) per conviure amb un ex-militar reservat i solitari. A la vida real, el net i l'avi acabarien a hòsties; aquí, no passa gran cosa: el noi fa noves amistats i tot plegat sembla un episodi descafeïnat de "Verano azul" fins que, per animar una mica la funció, els guionistes (la mateixa directora i Santos Mercero, responsable de sèries com "Farmacia de guardia" i "Hospital Central") es treuen de la màniga una petita trama criminal que servirà de detonant perquè els fantasmes familiars surtin a la llum i que es resoldrà de manera força previsible. "15 años y un día" va recollir quatre premis al Festival de Màlaga i set nominacions als Goya i té l'aparença d'una bona pel·lícula, però en realitat no ho és. Maribel Verdú activa el pilot automàtic i està bé, com sempre, però inesperadament és Tito Valverde qui salva la funció, actuant com els millors, només amb la mirada.

4 comentaris:

David Amorós ha dit...

No he vist les dos primeres pel·lícules. LA de Gracia Quqerejeta em sembla molt, però que molt fluixa i encara no sñé on vol anar a parar. Ni tan sols Tito Valverde, a diferència del que dius, em va convencer.
Una abraçada.

Javier Simpson ha dit...

Ya había oído hablar bien de la de Summers, un cineasta curioso que emparejo con otros como Ibáñez Serrador por su labor televisiva, uno en el humor y otro más bien haciendo cosas de terror. Los dos (por lo que parece, de Summers aún no he visto nada) hicieron pocas pelis y nada malas.
Un franco catorce pesetas no me convenció demasiado. Desde luego prefiero el neorrealismo italiano. Por cierto me faltan ver dos clásicos españoles que creo que van por ahí: Surcos y La caza de Saura. Dicen que son muy buenas.
De Querejeta tampoco creo haber visto nada. Me tira algo.
Un abrazo, ricard. Muy buen post.

miquel zueras ha dit...

Qui ho anava a pensar de Summers que va acabar fent la saga de "To er mundo e güeno". Tinc molt bon record de la agridolça "La niña de luto" (crec que Azcona va col.laborar amb el guió) M´encanta quan Landa porta a la seva novia a veure una pel.licula "que no es en colores" perque està de dol.
Salut. Borgo.

ricard ha dit...

David: És veritat que la pel·lícula de la Gracia Querejeta no deixa clar de què vol parlar, possiblement perquè no tingui res a dir. Tito Valverde defensa un personatge arquetípic, però potser també em va agradar més perquè tenia una imatge una mica estereotipada del protagonista d'"El comisario".

Javier: ¡Ojo con Summers! Hizo algún título interesante en los sesenta, incluso más tarde, pero también bodrios como "Sufre mamón" o "To er mundo é güeno". Yo también prefiero el neorrealismo italiano, que quede claro. No he visto "Surcos" pero "La caza" es un título clave del cine español, totalmente recomendable.

Borgo: I l'escapada cinematogràfica de la parella escandalitza el poble...

Una abraçada. Gràcies pels vostres comentaris.