dissabte, 22 de març de 2014

HIROSHIMA MON AMOUR


Recentment, ens ha deixat un altre dels components de la Nouvelle Vague, Alain Resnais, a una edat molt avançada i encara en actiu.

Després d'una llarga i fecunda etapa com a documentalista, es va estrenar en el llargmetratge de ficció amb "Hiroshima Mon Amour", el mateix any que François Truffaut dirigia "Los cuatrocientos golpes".

Resnais, cineasta de la memòria, ja havia parlat dels desastres de la guerra a "Guernica" (1950) i a "Noche y niebla" (1955). El títol que ara ens ocupa havia de ser igualment un documental en què parlaria de la bomba atòmica i dels seus efectes devastadors. "Hiroshima Mon Amour" comença mostrant imatges de la ciutat d'Hiroshima en l'actualitat (1959) fins que se centra en el seu museu i, des d'allà, reviu a través d'imatges corprenedores les escenes dels dies posteriors al bombardeig.

Però la ficció irromp en el documental a través de la història (escrita per Marguerite Duras) de la breu relació amorosa entre una actriu francesa (esplèndida Emmanuelle Riva), que es troba a la ciutat rodant un film sobre la pau, i un arquitecte japonès (Eiji Okada). Ella ha de marxar a París el dia següent i ambdós són casats. Així, doncs, només tenen el present. Però el passat s'obre camí a través de breus flash-backs (una de les innovacions en el llenguatge cinematogràfic que li devem a Resnais); la memòria del dolor no ho és només del dolor latent als carrers d'Hiroshima sinó d'un altre que ve de més lluny però també originat en la barbàrie.

Amb una posada en escena d'elegància sumptuosa, subratllada per la música de Georges Delerue, "Hiroshima Mon Amour" és un punt i apart en la història del cinema; un al·legat sense concessions en format de poema visual.