dilluns, 24 de febrer de 2014

LA GRAN ESTAFA AMERICANA


Ara fa un any vaig fer una crítica més aviat destructiva d'"El lado bueno de las cosas". Ara em toca parlar de la nova pel·lícula de David O. Russell, "La gran estafa americana", que també té un títol (en la versió espanyola) més aviat llarg i estúpid, també competeix als Òscar i també està protagonitzada per Bradley Cooper i Jennifer Lawrence (amb la col·laboració de Robert De Niro).

Però no patiu, que no en parlaré malament. De fet, m'ha agradat força. Cal dir que, malgrat les coincidències que acabem d'assenyalar, presenta algunes diferències amb el film precedent del director:

- No és una fòrmula. El darrer film de Russell, tot i que s'insereix en la tradició molt americana de films d'estafes perilloses ("El golpe" seria el referent per excel·lència), i que troba inspiració en alguns treballs de Scorsese, resulta bastant original i insòlit. Basat en una història real que ja va voler adaptar Louis Malle amb Dan Aykroyd i John Belushi, transcorre als anys setanta i barreja els problemes de parella d'un estafador de poca volada amb una conspiració orquestrada des del FBI per desemmascarar polítics corruptes. L'argument té molts meandres i l'estafa en si, amb el tradicional cop d'efecte final, acaba sent el menys interessant de tot. Els personatges són extravagants (en la línia del director, doncs) però les relacions que estableixen entre ells, aliances més o menys interessades, amors, amistats i traicions, configuren un drama amb molts eixos que Russell domina amb gran habilitat.

- Sabem que Cooper i De Niro tendeixen a sobreactuar. Però Jennifer Lawrence torna a enamorar la càmera, tot i que li ha tocat el paper de l'ex-exposa del protagonista, vulgar i manipuladora. Robert De Niro broda el paper que millor sap fer: de gàngster. I ara tenim Jeremy Renner, molt convincent en el paper de polític populista però benintencionat. Tenim Amy Adams, molt sexi, res a veure amb la pinta de monja que lluïa a "The Master", confirmant que és una actriu excel·lent. I tenim, per damunt de tot, Christian Bale, transformat físicament en una mena de "Torrente", que aporta al seu personatge protagonista tones de matisos sense forçar ni un sol gest. Fa creïble el seu paper d'estafador hàbil però superat pels esdeveniments i, per extensió, fa creïble tota la pel·lícula.

Finalment, Russell es troba tan inspirat com els seus actors i aporta una posada en escena brillant; destacarem l'escena inicial, en què el personatge de Christian Bale es posa bé el perruquí davant del mirall -res no és el que sembla-, i la hipnòtica i musical escena de la festa en què els estafadors descobreixen que se les hauran de veure amb la màfia.

2 comentaris:

pons007 ha dit...

si fos per tu acabaria veient totes les pelis! tan bona no deu ser...

ricard ha dit...

Tens raó, darrerament m'agrada tot.