divendres, 21 de febrer de 2014

NYMPHOMANIAC


"Anticristo" (2009), "Melancholia" (2011) i "Nymphomaniac" (2013) integren dins l'obra de Lars Von Trier l'anomenada "Trilogia de la Depressió". També constitueixen un passeig per gèneres cinematogràfics en principi gens propers al cinema d'autor, com són, respectivament, el terror, la ciència-ficció i l'erotisme.

El director s'ha preocupat, fins i tot jugant a les dobles versions, de promoure el caràcter eròtic o pornogràfic del seu darrer títol, a estones molt divertit i gens depriment, però que inclou un episodi en blanc i negre sobre la mort francament aterridor i un final amargament irònic molt conseqüent amb la preocupació del director per mostrar el cantó fosc i miserable de la nostra naturalesa ("Dogville" seria, en aquest terreny, el seu treball més reeixit).

"Nymphomaniac" parteix -i això resulta molt encertat- d'una estructura episòdica a través del relat que, al llarg d'una nit, la protagonista, Joe (Charlotte Gainsbourg), fa de la seva vida al solitari intel·lectual Seligman (Stellan Skarsgard); d'aquesta manera, entronca amb una tradició mil·lenària de reculls de contes eròtics, des de "Les mil i una nits" fins al "Decameró", alhora que es presenta com el revers de les adaptacions cinematogràfiques de Pasolini en una trilogia que, a diferència de la de Von Trier, celebrava la vida. Les peripècies sexuals de Joe, que van d'una promiscuïtat més o menys despreocupada fins a l'addicció compulsiva al sexe, són narrades amb un relatiu sentiment de culpa, constantment reinterpretat per Seligman, en clau matemàtica o musical. Tot pot tenir un ordre, fins i tot el desordre; tot pot tenir dobles lectures i totes les coses presenten aspectes paradoxals: Joe té un orgasme mentre contempla el seu pare mort; quan Joe troba l'amor, que pot donar un sentit a la seva existència, perd la capacitat de sentir plaer; Joe recupera el plaer a través del dolor; Joe és botxí i és víctima; Joe, finalment, canvia el seu punt de vista i defensa la seva actitud franca en contrast amb la hipocresia del altres, fins i tot de l'aparentment comprensiu interlocutor.

Von Trier amaneix el relat amb infinitat de reflexions (algunes fan referència a la correcció política, que li va costar l'expulsió de Cannes després de la controvertida roda de premsa de "Melancholia") i cites erudites. Multiplica els formats i les textures de les seves imatges i construeix un film calidoscòpic, a estones pretensiós i a estones fascinant, gairebé sempre hipnòtic. La segona meitat, amb les llargues sessions de sado-masoquisme, que també inclouen reflexions numèriques i religioses (les quaranta fuetades a Jesús eren en realitat trenta-nou, ja que els romans les aplicaven de tres en tres) és potser més aspra, també més profunda; la primera meitat, quan Stacy Martin interpreta el personatge de Joe i tot plegat sembla més superficial, conté en canvi els moments més sorprenents i brillants del film: la irrupció d'Uma Thurman; els sistemes que idea la protagonista per poder controlar la seva atapeïda agenda d'amants més o menys ocasionals.

4 comentaris:

Sícoris ha dit...

Melancholia em va agradar força, però aquesta encara no l'he vista, i sembla que les opinions estan bastant dividides.
La teva ressenya (excel·lent) m'ha acabat de decidir a anar-la a veure.

ricard ha dit...

Espero que no et decebi. Gràcies pel comentari.

Marta ha dit...

Hola, Ricard!
Molt bona crítica. Tenint en compte que considero Melancolía sublim, Nymphomaniac no seria la millor pel·lícula del Lars von Trier, però no se li pot negar un cinema original i molt propi, i et manté enganxat a la història. La sensació que vaig tenir és que potser no calia fer-ne dues parts, però em sembla que això no va ser una decisió del director.
Una abraçada,
Marta

ricard ha dit...

Jo també prefereixo "Melancholia" però és cert que "Nymphomaniac" et manté enganxat. L'estrena en dues parts sembla que és per raons estrictament comercials; d'altra banda, com ja adverteix el rètol inicial, no correspon al muntatge concebut pel director, que dura almenys una hora més. Però la versió estrenada ja explica molt, no crec que la versió llarga pugui afegir-hi gran cosa, tret -com sembla- de més sexe explícit; possiblement també tingui més paper algun personatge secundari. Una abraçada.