dissabte, 4 de gener de 2014

LES PEL·LÍCULES DEL 2013

Aquest any m'ha costat molt poc fer una llista de deu pel·lícules, la qual cosa no deixa de resultar inquietant. Tot i que, com ja és costum, em falten per veure uns quants títols presumptament interessants (per exemple, "La gran belleza"). I, per aquest motiu, serà, també com és costum, una llista provisional.

Però d'altra banda, i sense que això serveixi de precedent, no incloc la revisió de la meva llista del 2012 atès que, encara que he pogut veure més títols d'aquesta collita al llarg de l'any i alguns han resultat prou interessants, no he trobat raons de pes per modificar la meva tria. Un dels casos era "La vida de Pi", espectacular visualment però una mica tramposa en el text; un cas semblant al d'aquest any amb "Gravity": visualment és una meravella però l'argument no està a l'altura (tot i que són a 600 quilòmetres sobre el nivell del mar).

O bé m'estic perdent alguna cosa (el divorci entre el cinema d'autor i el cinema comercial, cada vegada més evident, hi pot tenir quelcom a veure), o potser estic afinant més la punteria (mogut per la necessitat, ja que ara haig de fer quilòmetres per anar al cinema), o bé la llista de bones pel·lícules s'escurça (esperem que no i que el problema sigui meu).

Dit això, només dues observacions:

- Tota una curiositat que en la tria figurin dos títols centrats en l'esclavitud a l'Amèrica del Nord de mitjan segle XIX, malgrat que enfoquin el tema amb òptiques dispars: Tarantino amb un to festiu però eficaç en la seva descripció del problema; McQueen amb una visió més presumptament realista. La resposta al duel, acte seguit.

- Tot i que ja he pogut veure (a Manresa, 25 quilòmetres) "Nymphomanic Vol. 1" i que em sembla un títol notable, no em sento capaç de valorar-lo adequadament sense conèixer-ne la segona meitat. Ja és prou fotut fer una aproximació crítica a un Von Trier que es mou en la delicada frontera entre la genialitat i la petulància. Però és que, a més, el director s'ha desentès del muntatge estrenat comercialment; aprofitaré aquesta circumstància per esperar a veure, si no el muntatge de cinc hores, almenys la segona part i, seguint aquest criteri, la consideraré una única pel·lícula i la inclouré (o no) a la llista del 2014.


1. AMOR, de Michael Haneke

Després de l'extraordinària "La cinta blanca", Haneke no abaixa el llistó. El seu nou discurs sobre la violència, ara disfressat d'història d'amor, està impecablement interpretat i executat i la seva duresa només és comparable a la bellesa dels moments que atrapa la seva càmera-bisturí.

2. DJANGO DESENCADENADO, de Quentin Tarantino

Tarantino aborda el gènere del western i brinda un espectacle que prova la seva genialitat a través d'uns diàlegs i unes situacions que transcendeixen tots els models i clixés que els inspiren, amb un domini del tempo i una força visual que la majoria de cineastes amb pretensions més serioses no arribaran mai a assolir.

3. LA VIDA DE ADÈLE, d'Abdellatif Kechiche

Una dissecció de la passió amorosa gairebé proustiana -tot i que al film citen Marivaux-, sentida i sensible i amb l'al.licient d'una jove actriu que enamora la càmera, la quasi debutant Adèle Exarchopoulos.

4. MUD, de Jeff Nichols

El jove Nichols demostra la solvència dels directors clàssics i ens ofereix un dels títols més bells de la temporada, que transita per territoris coneguts de la ficció nord-americana (Tom Sawyer i el relat iniciàtic, el western, les històries de perdedors) sense que res grinyoli. Grans composicions de tots els protagonistes, amb un recuperat Matthew McConaughey al capdavant.

5. 12 ANYS D'ESCLAVITUD, de Steve McQueen

El director de "Shame" brinda l'aproximació definitiva al drama dels esclaus negres al sud dels Estats Units en els anys previs a la Guerra Civil. Didàctic i alhora sensible, observa amb idèntic deteniment la dura rutina de la plantació, els esclats de violència i els sentiments del protagonista a través de la seva mirada. Fassbender està magnífic en el paper del terratinent alcohòlic, despietat i alhora patètic, un personatge sens dubte molt real però que resulta quasi irrellevant si el comparem amb el sinistre i fascinant Candie-DiCaprio del film de Tarantino.

6. BLUE JASMINE, de Woody Allen

Una trama una mica previsible no impedeix que el darrer Allen tingui una qualitat molt superior a la mitjana dels seus darrers títols. L'actuació brillant de Cate Blanchett hi fa molt, però el més impactant és la mirada despietada del director sobre les misèries de la condició humana.

7. NO, de Pablo Larraín

Larraín documenta el referèndum que va provocar la caiguda de Pinochet a través d'una ficció que aparenta no ser-ho però que deriva en un thriller apassionant.

8. SEARCHING FOR SUGAR MAN, de Malik Bendjelloul

Ara sí, un documental pur que explica una història increïble si no fos certa. Els capricis de la fama i del destí i la figura d'un geni -Sixto Rodríguez- descoberta al gran públic gràcies a un dels films més sorprenents dels darrers anys.

9. PARADIES: LIEBE, d'Ulrich Seidl

El turisme sexual retratat sense maniqueisme i amb exactitud per un director habituat a mostrar el cantó més sòrdid de la decadent classe mitjana europea.

10. PRISIONEROS, de Denis Villeneuve

La història d'un segrest i d'uns personatges al límit en un thriller que compensa l'efectisme del seu llibret amb interpretacions excel·lents i una posada en escena sòbria i precisa a càrrec del director canadenc amb més projecció ara mateix, amb permís de David Cronenberg.

6 comentaris:

David Amorós ha dit...

Molt bona llista. Com és habitual tenim molts punts en comú malgrat que jo m'he desmarcat de la resta amb Amour. Ja veuràs com t'agradarà La gran belleza. I totalment d'acord amb Gravity, que tampoc he posat al meu llistat.
Una llàstima això dels cinemes.
Una abraçada.

ricard ha dit...

Les que he pogut veure de la teva llista m'agraden totes, potser amb l'excepció de "Stoker", que vaig trobar fallida tot i que té alguns moments i està ben fotografiada. I una curiositat: no vaig veure "La plaga", que vam projectar al Cine-club d'Igualada, perquè em va tocar sopar amb l'equip, que vam convidar a presentar la sessió (la directora de producció i la família de pagesos que apareixen al film, inclòs el lluitador moldau, absolutament entranyables, sobretot el pare que seia al meu costat durant el sopar). Una abraçada i un Bon 2014.

Ricardo Pérez Quiñones ha dit...

Aplaudo el número uno de "Amour", incontestable obra maestra que algunos todavía se niegan a ver. Me ha gustado tu lista.

Un abrazo.

ricard ha dit...

Pues yo creo que "Amor" es de visión obligatoria, cuando menos para cualquier cinéfilo que se precie de serlo. Y es verdad que es muy dura, pero, como dice su director, el caso que muestra no es extremo en absoluto: la enfermedad de la protagonista no es un caso poco corriente como el de un cáncer en una persona joven sino algo con lo que muchos de nosotros nos veremos obligados a convivir. Por eso da un poco de miedo. Pero temer a la muerte y la enfermedad es tenerle miedo a la vida. En cualquier caso, es como dices, una obra maestra. Lamento no poder opinar sobre "La gran belleza", que todavía no he visto. Un abrazo.

Mario Salazar ha dit...

Amour es una estupenda película, si bien la cinta blanca es un peldaño mayor a mi ver. Pero pues las dos son de un alto nivel. Te recomiendo ver Volcano que es anterior a Amour y aborda el mismo tema. Te confieso que Mud me gusta aunque siendo honesto me defrauda un poco, yo creo que se pasa de cariñosa y buena onda, le falta verdadero sudor y garra pero bueno... En cambio me gusta Gravity y es un blockbuster, pero un hito, y no es la decepcionante Avatar. De tu lista tenemos lugares que compartimos, DJANGO, Sugar man, la vida de Adele, el año pasado puse No. Ya veo pronto Blue jasmine, que bueno que te haya gustado. Prisoners pues la veo junto a Enemy que me intriga más, pero veo que gusta mucho, que bueno, aunque no suelo confiar tanto en los thrilles gringos, canadienses, aunque TAKEN por ej. es muy bueno. Un abrazo.

ricard ha dit...

Tendré que ver "Volcano". Ahora mismo no sabría decirte si "Amor" es mejor que "La cinta blanca"; por suerte, al caer en décadas diferentes, no tendré que compararlas hasta que termine el siglo y dudo que pueda abordar dicha tarea. "Gravity" es mejor que "Avatar" y también es un hito pero me dejó cierta sensación de quiero y no puedo (valorada en su conjunto; si nos atenemos únicamente a la parte visual, es incontestable). Un abrazo.