divendres, 24 de gener de 2014

LA DOLCE VITA


A la meva ressenya de "La gran belleza" em vaig estendre més del que calia comparant el film de Sorrentino amb l'obra mestra de Federico Fellini. En el fons és perquè tenia moltes ganes de dedicar-li un post a "La dolce vita" (1960), que considero entre els millors títols de la història. Per vèncer la temptació cauré en ella (incloent spoilers, qui avisa no és traïdor).

En els inicis d'aquest bloc, sense atrevir-me amb una monografia més exhaustiva, vaig repassar alguns aspectes de la filmografia felliniana, centrant-me sobretot en l'evolució des d'un neorealisme ja una mica en els marges del moviment fins a l'onirisme i el surrealisme que dominen el seu cinema des de mitjans dels seixanta.

"La dolce vita" és un film bàsicament realista que introdueix, però, molts elements simbòlics.

L'escena d'obertura és tan espectacular com rica en significats: Un helicòpter sobrevola Roma mentre tragina l'estàtua enorme d'un Crist amb els braços oberts; passa per damunt d'unes ruïnes romanes i de blocs de pisos en construcció; passa sobre un àtic on prenen el sol unes noies en bikini; el periodista del cor Marcello i el seu fotògraf Paparazzo (l'origen de l'apel.latiu "paparazzi"), que viatgen en l'aparell, proven de dialogar amb les noies però ho han de fer amb signes perquè el soroll que fan les hèlices és massa intens. L'escena ens ha situat en l'escenari de l'acció: un lloc en què el pretèrit i el futur es confonen, un univers paradoxal i quasi absurd en què domina el soroll, en què la gent parla molt i en molts idiomes però no es comunica i es limita a festejar el no res, a ofegar les pors i les incerteses en música, alcohol i sexe al llarg d'una nit perenne.

Marcello (Mastroianni) observa la fauna noctàmbula que l'envolta amb una distància irònica que no impedeix que ell mateix en sigui un dels membres més conspicus.

Sent llàstima pel seu pare, que no entén l'univers de Via Vèneto i que admira la vida de galant del seu fill. Marcello, al seu torn, admira Steiner, intel.lectual que aparenta mantenir-se lúcid i té una família meravellosa. Però tot plegat són miratges: Anita Ekberg banyant-se a la Fontana de Trevi és un miratge; l'aparició de la verge a uns infants és un engany; i Steiner, un dia sense més ni més, agafa una pistola i mata els seus fills per suïcidar-se després.

Marcello passa de la deriva existencial a la rendició absoluta. Després d'una nit de festa, aterra, en companyia d'altres bohemis, en una platja on reposa el cadàver d'un peix monstruós. Una noia rossa de bellesa immaculada (simbolitza la innocència, la puresa, tot allò que Marcello està a punt de perdre per sempre més) el reclama; però el mar fa molt soroll i tot i que ella li fa signes (passa com en l'escena inicial) ell no la pot o no la vol entendre; s'acomiaden amb la mà, ell marxa amb els seus companys de borratxera i ella mira directament l'espectador. Fi.

Fellini domina els múltiples registres d'aquest film inabastable, ple de moments meravellosos. L'escena de la festa al Trastevere, quan els protagonistes conversen sense dir gran cosa al voltant d'una taula mentre Anita Ekberg balla al so d'"Arrivederci Roma", del mambo "Patricia" o del rock'n roll d'Adriano Celentano, seguida per la càmera a través de majestuosos travellings, resumeix com poques en la història del cinema l'essència de la festa i de la nit, la seva màgia, l'atractiu d'allò que troba sentit en la seva manca de sentit. Us ho dic jo, que m'agrada anar de festa quasi tant com anar al cinema.

5 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Una bona pel.licula que ara he revisat per que m´han encarregat la portada de la novela de Lo Duca. Ho tenia molt clar: un home amb smoking blanc passejant en vespa. La tinc al meu blog rosebud.
Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Desconeixia aquesta novel.lació de la pel.ícula d'en Fellini. Molt bona portada, en qualsevol cas! Salut.

David ha dit...

Dos bufs! El primero, porque hace ya más de 20 años (qué mayor estoy) que no he vuelto a ver esta película (me gustó cuando la vi, pero tampoco me maravilló)... y el segundo porque la traducción al castellano del texto mete la pata más que otras veces (pero se entiende bien, por suerte).
¿Sigues valorando igual la de "La gran belleza? ¿no te parece casi un "remake"? Y peor que el de Fellini... Al menos yo me descojoné con la escena de la niña que veía a la Virgen y todos los fotográfos corriendo detrás como idiotas, pero el tema de la "Santa" en la peli de Sorrentino me dejó un poco como ¿EEEEEEEeeh? El momento pájaros en el balcón me pareció hasta ridículo.
Y luego, casualidad estaban dando por la tele "Giuletta y los espíritus" y fue ver las imágenes y pensar que hasta la estética de "tipos" se la había "homenajeado" a Fellini. No sé...
Un saludo.
PD: Vaya, el primer comentario es del tipo que a veces nos confunde ;-)

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

Te contaré, amigo Ricard, una curiosidad sobre "La Dolce Vita"; el éxito de esta película se debió en gran parte a un artículo que la atacaba con saña en El L´Oservatore, el diario del Vaticano. En España estuvo prohibida durante tres lustros. Aunque hoy ha perdido algo de sentido su mensaje último, en su día se presentó como un brillante reflejo de la desilusión surgida tras las grandes esperanzas después de la guerra. Para mí, por eso mismo, sigue siendo muy superior a ese espejo titulado "La gran belleza". Un abrazo.

ricard ha dit...

David: Yo creo que "La gran belleza" es buena a pesar de sus tics fellinianos. En cualquier caso, no la considero a la misma altura que "La dolce vita" y coincido contigo en que el episodio de la santa y de los flamencos en la terraza resultan más bien impostados.

Pedro: Gracias por tu aportación; conocía lo de la acusación de blasfemia por parte de la prensa vaticana pero no esa valoración como metáfora de su momento histórico, que me parece muy interesante. Finalmente, me remito a lo que le decía a David. Me gusta más que "La gran belleza" y a ésta la valoro sobre todo en lo que la diferencia del film de Fellini; creo que verla como un remake sería injusto.

Un abrazo y gracias por vuestros comentarios.