dissabte, 11 de gener de 2014

A PROPÓSITO DE LLEWYN DAVIS


Un film precedent dels germans Coen -"O Brother!" (2000)- ja s'inspirava obertament en l'Odissea. "A propósito de Llewyn Davis" torna a narrar un viatge de ressonàncies homerianes que inclou el cant de les sirenes que tempten el protagonista perquè s'aparti del seu camí (cada vegada que li ofereixen formar part d'un grup vocal) i un gat anomenat Ulisses. Però es tracta d'un viatge circular que no porta enlloc tret del mateix punt de partida d'aquesta història malencònica sobre un cantautor fracassat que pernocta als sofàs dels seus coneguts al Greenwich Village novaiorquès, l'any 1961. El protagonista sembla arrossegar una maledicció -fins i tot abans de conèixer l'inquietant personatge interpretat per John Goodman- que el manté en l'ostracisme i que també porta la malastrugança a tothom qui se li apropa; el seu caràcter no hi ajuda gaire: és antipàtic i egocèntric i li passa com a molts artistes, que per preservar la puresa del seu art i la seva elecció vital no dubten a menysprear i aprofitar-se dels qui els envolten, ja siguin altres artistes que toquen més de peus a terra o progres que s'hi senten obligats.

Els Coen ubiquen aquest retrat d'un personatge inspirat vagament en el músic Dave Van Ronk i d'una època i un lloc molt concrets en un univers expressionista marcat per un cel d'hivern permanentment encapotat, fotografiat en tons apagats per Bruno Delbonnel (i no pel seu operador habitual Roger Deakins). Qui sí que torna a col·laborar amb els directors és T-Bone Burnett: va treballar en la banda sonora d'"O Brother!" i aquí és el màxim responsable d'una acurada selecció musical que no únicament il·lustra sinó que manté sempre una funció narrativa. Als Coen no se'ls escapa cap detall en aquest film aclaparadorament perfecte. En tenen prou amb un pla per definir cada personatge i no tenen cap problema per filtrar el seu humor esquiu en una història tirant a tràgica.

No hem de desmerèixer el treball esplèndid de tot el repartiment, des del guatemalenc Oscar Isaac a l'esmentat John Goodman, passant per la imprescindible Carey Mulligan, Justin Timberlake o F. Murray Abraham.

5 comentaris:

Mario Salazar ha dit...

En efecto, a muchos pueda parecerles raro lo del country si no saben bien de los Coen, pero es más retomar el éxito de la música que generó O brother!. Esta cinta me produce curiosidad, aunque aparentemente no genera tanto espectáculo. Sin embargo, la crítica le alaba siempre. Me intriga la historia. Un abrazo.

miquel zueras ha dit...

Aquesta és la pel.licula que vui veure el més aviat possible. Sembla que els Coen tornen a revissar Homero com van fer a "O,Brother" i amb John Goodman.
Salut. Borgo.

David Amorós ha dit...

Molt bona. I tot que no deixa de ser trista, l'humor i sobretot la música i els locals que ens mostra, fa que doni un bon rotllo brutal.
Una abraçada

Pedro Rodríguez Bermejo. ha dit...

La vi en preestreno y me dio la impresión de que es de esas películas que los Coen hacen para sí mismos, pocas veces entré en una historia que eso sí, con ese gélido Nueva York, me dejó helado de frío. Además, el folk no es, precisamente el tipo de música que más me pone.

Un abrazo

ricard ha dit...

Mario: Es mejor que "O Brother!".

Borgo: Sí, i John Goodman està genial.

David: El film et transporta al Greenwich Village en un moment d'efervescència creativa que els Coen contemplen amb ironia però crec que també amb admiració.

Pedro: Estoy de acuerdo en que no es un film complaciente con el espectador. Sin embargo, y pese a lo gélido del material y que los Coen -como siempre hacen- mantienen cierta distancia con lo narrado, se puede disfrutar por su lucidez y por la perfección de su puesta en escena.

Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.