dilluns, 6 de gener de 2014

I EL CINEMA ESPANYOL, QUÈ?

Doncs aquest any no he trobat cap pel·lícula espanyola que tingués prou al·licients com per situar-la entre les deu favorites. I les úniques que he arribat a considerar per a la tria han estat "La herida" i "Las brujas de Zugarramurdi", la primera una proposta arriscada i la segona molt més comercial i una mica irregular però amb grans moments de bon cinema com passa en la majoria de títols d'Àlex de la Iglesia.

Si més no, i gràcies a la recomanació de Ciudadano Noodles, he descobert un parell de joies que formen part de la iniciativa #littlesecretfilms, que, en base a un decàleg que el bloc citat explicita, permet que vegin la llum propostes al marge de la indústria, fetes amb gran limitació de medis (ningú no cobra, el director ho paga tot de la seva butxaca, el rodatge -en digital HD- es concentra en vint-i-quatre hores), i que es poden gaudir tranquil·lament i legalment a internet (a YouTube, per exemple).

Els dos títols citats pel nostre company són "La lava en los labios" i "Uranes", atribuïdes respectivament a Jordi Costa (el crític de cinema) i Chema García Ibarra, tot i que tant el decàleg com els títols de crèdit assenyalen una autoria col·lectiva.


En qualsevol cas, "La lava en los labios" és clarament una obra d'autor, tan imperfecta com atractiva, que, abans que narrar una història, ens parla sense embuts de l'univers particular d'un gran cinèfil amb una obsessió una mica perversa pel lesbianisme. Plena d'imatges surrealistes i referències al cinema de vampires xucladores, podria haver estat un exploit de Jesús Franco però és, sens dubte, un exercici psicoanalític a través del qual Jordi Costa exorcitza els seus fantasmes. Vaja, com el seu còmic "Mis problemas con Amenábar" però no tan divertit.


"Uranes" és una pel·lícula d'horror total que, saltant-se els límits de la correcció política, presenta un discapacitat i la seva disfuncional família com a protagonistes d'una trama de ciència-ficció tan imaginativa i inquietant com els millors episodis de "The Twilight Zone". Com passava a "Freaks", el terror no deriva únicament de la història narrada sinó de la intervenció de monstres autèntics que ens recorden que la vida pot ser molt injusta i dolorosa. Chema García Ibarra utilitza sàviament els mitjans de què disposa, pràcticament nuls, per tirar endavant un dels títols més insòlits que he pogut veure.

Ambdues propostes són tan radicals que resulta difícil imaginar una continuïtat en l'obra dels seus autors, si més no fora del terreny amateur. També és possible que no assoleixin objectius més ambiciosos en el cas de disposar de diners. En qualsevol cas, ens queda una sensació ambivalent: d'una banda, constatem que de talent i d'imaginació n'hi ha de sobres; de l'altra, és una llàstima que la producció més interessant del cinema nacional (recordem "Diamond Flash") es trobi al marge de la indústria. Una indústria, diguem-ho clarament, devaluada, endogàmica i oportunista, encara més misèrrima en termes d'ambició que econòmics, que ja és difícil.

5 comentaris:

pons007 ha dit...

que poc fan del cine espanyol que soc, per sort aquest any sembla que hi ha arguments a favor de no ser-ho

C. Noodles ha dit...

Ricard, me alegro mucho que te hayan gustado.
Son dos títulos diferentes y arriesgados para muchos. Cine español diferente y necesario.

un saludo

Mario Salazar ha dit...

Pues esta vez no comparto el punto, lo siento, hay mucho cine español por ver y que es bueno, a mi ver. Esto suena curioso pero al menos yo pues no pasa por ahora de ello, el cine serio es otro. Pero respeto tu opinión. En todas partes hay fastidio con el cine propio y pues quieren algo distinto. En mi caso el cine serio español me gusta. Pero más adelante le echaré una mirada a este, quien sabe y también me gusta. Un saludo.

Mario Salazar ha dit...

Sorry si soy honesto, no pretendo caer antipático, pero vamos, no podemos tachar todo un cine con muchas propuestas distintas por unas pelis amateur en youtube. Yo las veré y espero que realmente me sorprendan, que sean buenas, pero de ahi a que emulen lo que invierten mucho y trabaja tan duro un estándar de calidad me es casi imposible, me suena injusto. Pero espero de verdad sean buenas, pasables, y tengan al menos esa imaginación que detallas. Un abrazo, Ricard.

ricard ha dit...

pons007: Que consti que jo no tinc res contra el cinema espanyol, ans al contrari. Però de vegades cal fotre una mica de canya.

C. Noodles: Me han gustado porque me han gustado -eso antes que nada- y porque son propuestas diferentes y porque se nota que están hechas por gente que ama el cine.

Mario: Ya sé que no se puede generalizar, soy muy consciente de ello. Tampoco me malinterpretes. Desde luego que hay películas españolas muy buenas y tampoco vamos a elevar a los altares cualquier chorrada únicamente porque esté hecha fuera del sistema. En mi post exagero un poco y me faltan por ver muchas películas por lo que mi opinión no está demasiado contrastada. Ello no obstante, mantengo la impresión de que el cine español no pasa por su mejor momento.

Una abraçada i gràcies per comentar.