dissabte, 19 d’octubre del 2013

EL RESPLANDOR


"Barry Lyndon" va fracassar comercialment i a Kubrick li va venir un atac de pànic només de pensar que podia perdre la seva tan preuada independència.

Possiblement va ser per aquest motiu que el següent llibre que va voler adaptar fos un súper-vendes del famós escriptor de relats d'horror Stephen King; l'èxit de "Carrie", dirigida per Brian De Palma, era recent i l'aposta semblava segura. A més, apropant-se a un gènere amb codis molt definits com el terror, alimentava la teoria segons la qual Kubrick sempre volia dir-hi la seva i fer la millor pel·lícula de cada modalitat, ja fos el cinema històric, la ciència-ficció, el cinema bèl·lic o el cinema negre (recordem que també va estar a punt de dirigir un western; de fet, va començar a fer-ho amb "El rostro impenetrable" fins que Marlon Brando el va acomiadar per posar-se ell mateix rere la càmera).

"El resplandor" (1980) va ser, efectivament, un èxit de públic, però no va agradar gaire als crítics (Carlos Boyero en va fer una ressenya a la revista "Casablanca" en què arribava a l'insult) i encara menys als fans del llibre de King, que no perdonaven al director que hagués substituït les bardisses en forma d'animals pel famós laberint.

No entraré a comparar llibre i pel·lícula perquè és una tasca irrellevant i tampoc no he llegit la novel·la de Stephen King (tot i que és un escriptor que m'agrada força) però la idea del laberint em sembla magnífica per les possibilitats visuals que aporta i pel seu sentit metafòric. De tota manera, no cal buscar a "El resplandor" grans idees conceptuals, per molt que a "La habitación 237" (Rodney Asher, 2012) hom defensi que el film tracta del genocidi dels indis americans (perquè l'hotel Overlook està construit sobre un cementiri indi?), de l' Holocaust (perquè si es projecten dues còpies sobreposades del dret i de l'inrevés, a la meitat de la projecció podem observar un bigotet hitlerià sota el nas de Jack Nicholson?) o que és una confessió en tota regla del frau de l'aterratge de l'home a La Lluna, que hauria estat filmat per Kubrick en un plató de televisió (perquè Danny porta el dibuix d'un coet brodat al jersei?). "El resplandor", tot i que inclou moltes de les constants temàtiques del director (la inexorabilitat del destí, la desintegració del grup familiar, la maldat intrínseca dels humans, les paradoxes temporals) és una pel·lícula de formes i de sensacions. Quan Pauline Kael afirmava -en to pejoratiu- que l'argument del film eren els seus travellings, no anava desencaminada. Aquí, Kubrick substitueix l'estructura simètrica per un crescendo que ens condueix dels plans generals de les Rocalloses captats des d'un helicòpter en l'hipnòtic inici del film fins al primer pla de Nicholson/Torrance embogit i imitant el presentador de televisió Johnny Carson, passant per un seguit de travellings fastuosos aconseguits gràcies a l'invent de la steadicam i d'escenes d'impacte, tot plegat al ritme d'una banda sonora impressionant, com sempre no únicament per la música de Ligeti, Bartók o Penderecki, o la música dels anys vint o les creacions de Wendy Carlos i Rachel Elkind, sinó per la manera com es crea tensió amb els sons (el so reverberant de la pilota llançada contra la paret del saló de l'hotel; el soroll que fan les tecles de la màquina d'escriure).

En qualsevol cas, és un dels treballs del director que més s'ha revaloritzat amb els anys, possiblement perquè combina de forma insòlita la transparència de la seva trama amb la sofisticació dels detalls. És un conte fantàstic que Kubrick relaciona clarament amb la tradició dels relats per a infants: la parella protagonista es diuen Jack i Wendy; quan Jack Torrance ensorra a cops de destral la porta rere la qual s'amaguen la seva dona i el seu fill, imita la veu i les paraules del llop del conte de les set cabretes; en l'escena final al laberint, el nen perseguit per l'ogre fa servir un recurs similar al de les pedretes que Hansel anava deixant caure a terra per trobar la sortida del bosc.

Algunes de les crítiques més ferotges que el film va merèixer en el moment de la seva estrena venien determinades per la interpretació absolutament passada de voltes de Jack Nicholson. Personalment, sóc un gran defensor de l'opció triada per Kubrick consistent a potenciar l'histrionisme de l'actor: aporta un to gairebé festiu a una trama bastant ombrívola i contrasta perfectament amb la sòbria rigidesa dels actors que fan de fantasmes (Philip Stone, Joe Turkel). També es va dir que no quedava ben reflectida l'evolució del personatge cap a la bogeria. Però el cinema de Kubrick es caracteritza per la concisió i, tot i que en la versió íntegra del film es donen més detalls, la versió més curta estrenada internacionalment ofereix prou pistes per saber que Jack és un ex-alcohòlic i molt vulnerable; i si per explicar que s'ha tornat boig en tenim prou amb un pla de Jack Nicholson posant els ulls en blanc, cal res més? També hem d'entendre que el cinema de Kubrick és naturalista en els escenaris però barroc en la representació; la part barroca correspon a la interpretació de l'actor, mentre que el naturalisme radica en un escenari (l'hotel Overlook, que és la suma de molts hotels autèntics) que ha de ser sinistre però que està perfectament il·luminat, la qual cosa no impedeix que puguem sentir la por de Danny quan troba les bessones en un dels passadissos.

En la meva sempre modesta opinió, algunes escenes en què Kubrick insereix imatges esgarrifoses pequen de certa lletjor, bastant inaudita en un film quasi sempre tan elegant com tots els del seu autor, però en tot cas seria un defecte menor en una obra també menor per les seves pretensions però magistral en conjunt gràcies al treball de posada en escena.

12 comentaris:

Sícoris ha dit...

Una esplèndida crítica de la pel·lícula. Crec que parlar del naturalisme dels escenaris i del barroquisme de les interpretacions és una molt bona aproximació a "El Resplandor". Per cert, el doblatge espanyol, supervisat pel propi Kubrick, també va ser força criticat a l'època.

David ha dit...

Vaya. Me ha gustado esta entrada, sí.
Vi "El resplandor" siendo un crío (15 o 16), entre amigos mayores que yo, que hicieron algunos chistes y quitaron "tensión" a la peli.
Que Boyero cayera en el insulto o Pauline Kael tuviera una de sus ocurrencias (en la línea de las interpretaciones de Burt Lancaster según su peinado) es algo esperar.
No he leído el libro de King (pero es un tío que me cae muy pero que muy bien y me gustan las cosas que suele decir). Lo del laberinto me parece que queda bien en la peli...y bueno.. no has mencionado que lo más terrorífico de esa peli fue el doblaje, ¿no? (jaja)
Saludos.

ricard ha dit...

Sícoris: Kubrick no devia veure molt clar tot això del doblatge de les pel·lícules i, com que tenia la mania del control creatiu fins a les darreres conseqüències però tampoc no volia perdre espectadors potencials autoritzant només una versió subtitulada, va tenir la idea -no tan dolenta sobre el paper- de confiar la direcció del doblatge a un director del país de solvència contrastada. Va triar Carlos Saura, al qual admirava, i Carlos Saura va triar Joaquín Hinojosa i Verónica Forqué per fer les veus de Jack Nicholson i Shelley Duvall. El resultat va ser com a mínim discutible i molt criticat com bé dius; jo crec que el problema radica en què estem acostumats a dobladors especialitzats i aquest treball, conduit per professionals però en realitat amateurs en aquesta tasca específica, sonava estranyíssim, sobretot la veu de Nicholson. Kubrick no va abandonar el costum però, vist el poc èxit, va ser un altre director espanyol -Jaime de Armiñan- l'encarregat de doblar "La chaqueta metálica".

David: Me remito a lo dicho sobre el doblaje.

Cuando éramos adolescentes corríamos siempre el peligro de que los colegas nos destrozaran las películas con sus comentarios festivos; por ello yo prefería ir solo aunque ésta la vi en compañía y no gustó mucho a los demás aunque tuvieron el detalle de estar callados durante la proyección; todavía en la actualidad, tengo por costumbre no ir al cine con según quién, aunque a estas alturas no me afecta demasiado la opinión de los demás. Sí que en su día me llevé un chasco tremendo al leer la crítica de Boyero de "El resplandor" en el número 1 de la por otra parte muy interesante revista "Casablanca", dirigida por Fernando Trueba y sus amiguetes. No tiene desperdicio y la voy a reproducir en un post ad hoc, como verás.

Salutacions i gràcies pels vostres comentaris.

David ha dit...

mmm... Esta peli la primera vez que la vi fue en vídeo, en casa de esos amigos...Ellos eran treintañeros-veinteañeros, yo quinceañero... es lógico que en una habitación, no en una sala de cine, se permitieran hacer algún que otro chiste...a mí casi me vino bien, era/soy muy asustadizo con esas pelis.
Tenía algunos números de Casablanca (ahora están en una caja en no sé qué casa de un pueblo que ni sé cómo se llama)... Me gustaron cuando los pillé por lo añejo... Y vale, como revista no estaba mal comparada con Fotogramas...pero mmm... bueno, da lo mismo.
A mí no me van las críticas de Boyero (hace décadas que no le leo)...

Anònim ha dit...

Després de veure aquesta peli, immediatament em vaig posar el capítol del simpsons a joc. I realment es un gran homenatge.

Sin tele y sin cerveza Homer pierde la cabeza

ricard ha dit...

David: En su momento, "Casablanca" le daba mil patadas a "Fotogramas" en cuanto a contenidos. El número 1 incluye una entrevista a François Truffaut y amplios reportajes sobre los proyectos visionarios de Coppola antes de que se fuera todo al traste; curiosamente, el mismo número comenta los problemas de producción de "La puerta del cielo". Los números siguientes incluían retrospectivas de autores clásicos que ampliaron enormemente mis conocimientos sobre cine. Sin embargo, los contenidos gráficos eran más bien pobres, la edición parecía amateur y, en fin... "Fotogramas" sigue ahí.

pons007: He vist l'episodi. Genial, com tots els dels Simpson.

Salutacions, gràcies pels vostres comentaris.

Javier Simpson ha dit...

Una de la mejores pelis de terror de la historia (por lo menos de las que yo he visto). Su frialdad matemática resulta en este caso fascinantemente (pido disculpas si no existe la palabra, pero creo que la expresión no es del todo desacertada y se entiende) terrorífica.
Me gustan las comparaciones con esos cuentos, como el de los 7 cabritillos o el del niño y el ogro a quien logra despistar (como el niño en el laberinto con su padre). La entrada es buenísima, ricard. Enhorabuena.

ricard ha dit...

Gracias, Javier. No te pierdas la crítica de Boyero (pròximo post). Un abrazo.

Pepe Scaramanga ha dit...

Sobrevalorada com una mala cosa...
Segons Diane Johnson, la guionista, Kubrick ni tan sols es va llegir la novel·la i li va eliminar la majoria dels diàlegs de la Wendy, convertint-la, en paraules d'S. King, en una "màquina de cridar".
(King també va dir que "The Shining" li recordava un "Cadillac sense motor", pura façana sense res al darrere).
El problema és que tot el que rodava Kubrick s'havia de convertir, automàticament, en "obra mestra definitiva". Molts cineastes més modestos han fet pel·lis de cases encantades que li donen mil voltes, com ara "The Haunting", de Robert Wise. De totes maneres, té unes quantes escenes memorables
i una banda sonora ideal per donar a conèixer la música clàssica més tenebrosa... En fi, felicitats pel teu bloc.

ricard ha dit...

És veritat que ni l'autor del llibre ni la co-guionista estaven gaire d'acord amb la versió de Kubrick. De tota manera, és poc creïble que un director tan meticulós no hagués llegit l'original literari (que va elogiar). Va canviar alguns aspectes, certament, però ni una pel·lícula és una novel·la ni està escrit enlloc que les adaptacions hagin de ser fidels. La Wendy descrita per King és més intel·ligent i decidida; però Kubrick la va afeblir en considerar que una dona amb un caràcter més fort ja faria temps que hauria engegat a passeig un marit tan tòfol.

Reconec que "El resplandor" és un dels pocs films de Kubrick que es poden considerar irregulars. Però no penso en absolut que sigui pitjor que "The Haunting". Ara, tot són gustos i Carlos Boyero tampoc comparteix el meu punt de vista.

Gràcies i fins ben aviat.

Unknown ha dit...

A mí me encanta esta historia, aunque creo que la película es mucho mejor que el libro, la vi en películas online que tiene hbo en internet y me parece realmente espeluznante y aterradora, excelente.

ricard ha dit...

Es un clásico del terror, indiscutible.

Un saludo, gracias por pasarte.