dimecres, 21 d’agost de 2013

MARTIN SCORSESE # 5: SEQÜELES I REMAKES

Després de recuperar amb "After Hours" la confiança (la seva mateixa i la dels productors), Scorsese aborda un projecte com a mínim curiós: "El color del dinero" (1986), una seqüela de l'obra mestra de Robert Rossen "El buscavidas" (1961), amb el mateix personatge protagonista, el jugador de billar Eddie Felson, i el mateix actor, Paul Newman.


Han transcorregut, doncs, vint-i-cinc anys. Felson ja no juga però continua organitzant apostes. Un dia coneix un geni del billar que s'assembla molt a Tom Cruise i que li recorda quan ell era jove i encara tenia alguna il.lusió. Els enreda, al noi i a la seva xicota (Mary Elizabeth Mastrantonio), per fer el circuit dels campionats de billar amb l'ànim confessat de guanyar diners i amb la intenció més íntima de trobar-se a si mateix, de convertir el jove Vincent Lauria (Cruise) en un nou Eddie Felson. El viatge significarà l'oportunitat de redempció que cerquen tots els personatges scorsesians.

"El color del dinero" és un film relativament sobri (Scorsese només es permet algunes filigranes visuals quan filma les boles movent-se damunt del tapet), molt ben interpretat i que descriu hàbilment el procés de mutu aprenentatge en la relació entre els protagonistes: Lauria acaba humiliant Felson quan perd intencionadament una partida amb ell -per guanyar una aposta- sense que el segon se n'hagi adonat; a partir d'aquell moment, el deixeble esdevé un rival i un nou esperó per a un Felson que no vol considerar-se vençut, com manifestarà obertament en l'escena que tanca el film.

La seqüela no assoleix la categoria d'obra mestra de l'original però resulta un producte més que digne i amb prou autonomia per eludir les comparacions. I li va valer a Newman l'Òscar que no havia aconseguit el primer cop que va incorporar el personatge.

En la carrera de Scorsese trobem també un parell de remakes:

"El cabo del miedo" (1991) ho és del film que porta el mateix títol dirigit el 1962 per Jack Lee Thompson, amb Robert De Niro i Nick Nolte en els papers que al seu dia van interpretar Robert Mitchum i Gregory Peck (convocats ara en papers secundaris). Scorsese no es desvia de l'argument original però el fa seu quan incideix en els temes de la culpa i la redempció: Max Cady (De Niro), empresonat al llarg de catorze anys per violació, té temps per estudiar el seu cas i descobreix que el seu advocat, Sam Bowden (Nolte), va ocultar una prova que el podia haver ajudat. Bowden ho va fer perquè considerava -no sense raó- que un psicòpata com Cady estaria millor entre reixes, però d'aquesta manera va faltar al seu deure com a advocat. I, a diferència de la versió interpretada per Peck, en què es destaca la bondat última del personatge, aquí no és exactament un catàleg de virtuts: un burgès covard que enganya la seva dona (Jessica Lange) i té una relació complicada amb la seva filla adolescent (Juliette Lewis). Cady, un monstre tatuat amb llegendes bíbliques, apareixerà com un àngel venjador i farà pagar a Bowden l'oportuna penitència assetjant-lo a ell i a la seva família (impagable i pertorbadora l'escena en què Cady sedueix la filla al teatre de l'institut).

Meva és la venjança.



Tot i que els títols de crèdit d'Elaine i Saul Bass i la partitura de Bernard Herrmann, versionada per Elmer Bernstein, remeten a l'original, Scorsese se'n desmarca en l'aspecte formal i, ajudat per una extraordinària fotografia en color de Freddie Francis, proposa un exercici brillantíssim ple d'imatges impactants i transicions tan sorprenents com els fosos a groc, taronja i vermell que enllacen l'escena de sexe del matrimoni Bowden amb el descobriment de Cady damunt la tàpia del jardí. El suspens es converteix en violència hiperbòlica en la seqüència final al riu, criticada per alguns per excessiva o més pròpia d'un slasher de segona fila; potser, en el fons, se li critica al director voler ser comercial, la qual cosa no hauria de ser un defecte, sobretot quan, com passa en aquest cas, assoleix sobradament el seu objectiu (com a curiositat, el productor és Steven Spielberg; ell i Scorsese van intercanviar els papers quan el segon va renunciar a dirigir "La lista de Schindler").

De Niro sobreactuat?


El segon remake li ha valgut a Scorsese l'únic Òscar com a director, més aviat la reparació d'una injustícia ja que "Infiltrados" (2006) no és pas el seu millor film, tot i que es tracta d'un thriller molt apreciable que versiona "Internal Affairs", una producció de Hong Kong dirigida el 2002 per Andrew Lau i Alan Mak. Fidel a la seva estructura, narra en paral.lel la peripècia d'un policia (Leonardo DiCaprio) infiltrat en una banda de mafiosos d'origen irlandès capitanejada per un lúbric, magnífic Jack Nicholson, i del protegit d'aquest (Matt Damon), talp al cos de policia. Els sentiments contradictoris d'uns individus que exerceixen de traïdors són sens dubte una matèria primera atractiva per a un director especialitzat en personatges en conflicte amb si mateixos. Novament, Scorsese demostra la seva gran capacitat com a narrador y factura un producte comercial impecable, alhora que fa humans uns personatges que eren poc més que arquetips en la versió de Hong Kong.


Actualment, no sembla gaire ben vist que els directors autors facin remakes i seqüeles. Però Scorsese s'assembla cada vegada més a un director artesà en el sentit clàssic, sense que això sigui en detriment de la seva categoria. D'altra banda, també s'ha copiat a si mateix, com fan els veritables autors; o no són seqüeles "Casino", una nova versió d"Uno de los nuestros" ambientada a Las Vegas, o "Al límite", un remake de "Taxi Driver" canviant el taxi per una ambulància?