divendres, 3 de febrer de 2012

LOS DESCENDIENTES


Un bon dia, Matt King (George Clooney) s'adona que ha de parlar amb la seva dona; però ella és un vegetal.

"Los descendientes", la darrera pel·lícula d'Alexander Payne, tot i una certa aparença de comèdia, parla d'un tema tan seriós com la mort i el dol. Però en aquest film, molt més complex del que sembla a primer cop d'ull, tot són contrastos i paradoxes. El pla que obre el film ens mostra algú que viu intensament; el pla que el tanca mostra una imatge molt més plàcida, però també plena de vida. Ambdós moments són causa i consecuència d'un accident mortal. El contrast entre el travelling inicial i el pla fix del final també pot representar que els protagonistes han assolit una certa estabilitat després d'un terratrèmol.

Hawai sembla un lloc idíl·lic, però la veu en off del protagonista en l'inici del film s'encarrega de recordar-nos que allà els càncers són igual de mortals; i la gent tant o més mesquina, com anirem descobrint al llarg del metratge, tot i que fins els personatges més odiosos acabaran revelant la seva humanitat. La ubicació geogràfica del film, basat en la novel·la de l'illenca Kaui Hart Hemmings, serveix com a metàfora (Matt és una illa, la família és un arxipèlag) i propicia una atmosfera estranya feta de paisatges ideals banyats en una llum malenconiosa (i una banda sonora magnífica).

En aquesta història sobre els contrastos i els canvis, sobre l'esperança i la nostàlgia, sobre l'atzar i la necessitat de prendre decisions, el to narratiu que abraça amb idèntica lleugeresa el drama i la comèdia és sostingut amb mà ferma per un Alexander Payne en estat de gràcia, que confirma les capacitats ja anunciades a "A propósito de Schmidt" i "Entre copas" i que se situa en un territori insòlit equidistant de Bergman i dels clàssics de la comèdia nord-americana, amb l'ajut d'uns actors i unes actrius excel·lents i d'un guió i una posada en escena modèl·lics, d'un nivell altíssim però sense la més mínima ostentació gratuïta.

11 comentaris:

Mireia ha dit...

A mi aquest film em va decebre, no diré que profundament perquè tampoc no me n'esperava gaire. Trobo que és la més fluixa d'Alexander Payne, de qui em va encantar "Entre copas" i em va distreure força "A propósito de Schmidt". Los descendientes em va semblar tòpica, sensiblera i gens original. Per tòpic, sense anar més lluny, l'amic de la filla gran, que sembla una mica cruet però té bon fons, i que el porten d'"adoptat" per tot arreu (no sé perquè però vaig tenir un déja vu amb aquest personatge). Pel que fa a les interpretacions, res a dir, sort d'aquestes perquè sinó la pel.lícula ja se'n podria anar directament a la foguera... en fi, ni tan sols no es pot dir que hi hagi uns diàlegs especialment brillants... en fi, o m'estic tornant molt exigent o aquesta és una de les pel.lícules més sobrevalorades del moment.

ricard ha dit...

És cert que algunes de les situacions que apareixen al film ja han estat transitades per Hollywood, però no penso que això invalidi la proposta en la mesura que el tractament del conjunt sí que sembla original. De tota manera, no ets l'única que opina així i quasi cal parlar de dos bàndols crítics davant "Los descendientes". Però de bon rotllo, eh! Un petó conciliador.

kweilan ha dit...

Excel.lent ressenya. A mi també em va decebre una mica la peli i no li vaig agafar el ritme en tota l'estona. Algunes coses em van semblar tòpiques o gratuÏtes i el final, massa llarg. Les interpretacions, com molt bé dius, genials, sobretot la de les filles.

Marta ha dit...

Doncs jo sóc una a qui li va agradar força la pel·lícula. S'agraeix una història original, molt "humana" si és que es pot dir així, sense pretensions però que com tu bé dius, més profunda del que sembla en aparença. Per mi Entre copas és excel·lent, però Los descendientes també m'ha commogut força.

ricard ha dit...

kweilan: Et poso al bàndol de la Mireia, ja guanyeu dos a un. Estem d'acord, però, en què les dues nenes treballen molt bé. La petita (Amara Miller) humanitza un personatge que podia haver resultat un arquetip, i la Shailene Woodley, que fa de germana gran, devora la càmera.

Marta: Empatem gràcies a tu. Ja he vist que et va agradar "Entre copas", els protagonistes de la qual brindaven pel nou any des del teu bloc.

I aprofito per afegir una reflexió: Els protagonistes de les pel·lícules, curtmetratges i sèries televisives ("Hung") d'Alexander Payne, podrien resultar molt patètics ateses les seves circumstàncies. Però el director els regala sempre una gran dignitat.

Javier Simpson ha dit...

Joer, ricard. Puse en idioma filipino para comprobar si traducía en español (ya sabes que Filipinas fue una colonia), pero ni de coñas :-P El filipino es un idioma totalmente indescifrable jaja

Bueno, qué decir de Alexander Payne. Que hace un cine de calidad que mezcla muy bien y muy sutilmente la comedia en un trasfondo más bien dramático o amargo de la vida. Su equilibrio en el tono es magistral. Supongo que esta peli irá por el buen camino de pelis como Entre copas o la maravillosa (estoy entusiasmado con esa peli, la vi el otro día y me encantó) Election. Ahora me queda ésta de la que hablas y A propósito de Schmidt.

Un abrazo, ricard. Muy buena entrada.

Xavier Núñez Casanovas ha dit...

A mi també em va decebre, esperava algú molt millor la veritat, el millor la intrepretació de les filles.

lecinemaexpress.blogspot.com

jordicine ha dit...

Dels Oscars, més aviat fluixets, i a l'espera de 'La invención de Hugo', és la que més m'ha agradat. Ben interpretada, una història humana, més o meys real i ben ambientada. Potser li sobra algun tòpic, però és la que jo votaria. Una abraçada.

ricard ha dit...

Javi: Me temo que los filipinos pasan bastante del español y sólo atienden en inglés (y quizás en ese idioma tan raro que has descubierto). A mí me gustó mucho "Los descendientes", sin embargo a bastantes admiradores de las anteriores películas de Payne les ha decepcionado; pero, bueno, espero que te guste cuando la veas. Un abrazo y gracias, como siempre, por tus comentarios.

Xavier: Estem d'acord pel que fa a la interpretació de les noies; la gran és encantadora. Enhorabona pel teu bloc.

jordicine: Crec que amb la teva opinió tornem a empatar defensors i detractors. Una abraçada.

Imma ha dit...

A mi ja em pots posar al bàndol de la Mireia i, a més, coincideixo plenament amb la seva opinió, escriuria el mateix.

ricard ha dit...

D'acord, doncs... Guanyen els detractors. Però gràcies igualment per la teva participació.