diumenge, 26 de febrer de 2012

AVARICIA


Després de referir-me als clàssics del cinema mut en parlar de "The artist" i del post sobre Urdangarín, quasi resulta obligat parlar d'"Avaricia".

Erich Von Stroheim va adaptar per al cinema la novel·la "McTeague", de Frank Norris, l'any 1924, i la va titular "Avaricia", tota vegada que l'obsessió pels diners és la causa de totes les desgràcies que els passen als protagonistes. Va rodar 96 hores de pel·lícula, bona part de les quals al desert anomenat "Vall de la Mort", amb temperatures per sobre dels cinquanta graus (no diré a l'ombra perquè allà d'ombra no n'hi ha ni una). Amb aquest material, va muntar una versió de nou hores i mitja. Va mostrar-la tot content als productors (entre ells, Irving Thalberg, nom que us sonarà als seguidors dels Òscar), i aquests la van trobar un pèl llarga, la van retallar una mica i van cremar el material sobrant. Von Stroheim va renegar de la versió de dues hores que finalment es va estrenar (va dir que al senyor que n'havia fet el muntatge, el cap només li servia per aguantar el barret).

Vaig veure en el seu dia la versió estrenada comercialment i ja la vaig trobar genial. Ara, gràcies a Turner Classic Movies, he vist una versió de quatre hores que intenta recuperar el muntatge original incloent fotografies i intertítols de les escenes tallades. Aquesta versió, que aporta molts més matisos a la història del primitiu McTeague, la seva esposa garrepa Trina i l'amic traidor, Marcus, i treu a la llum trames paral·leles prou interessants com la relació de la mexicana Maria Macapa amb el jueu Zerkow o l'amor inconfessat dels dos ancians que viuen a la pensió, revela quina havia de ser la principal aportació d'"Avaricia" al setè art: explicar una història com ho fan els novel·listes, amb el detall necessari, amb la mateixa ambició i sense la limitació d'un metratge convencional.

El violent McTeague:


El naturalisme de la narració (i això és palès fins i tot en la versió mutilada) remet a la novel·la del dinou i a les conviccions d'un director observador i crític de la societat del seu temps. Clarament, la versió definitiva hauria estat un gran fresc de la jove societat nord-americana -que Von Stroheim, d'origen europeu, devia observar amb certa curiositat-, una societat construïda per immigrants (McTeague és d'orígen irlandès i la seva esposa, alemany), a cavall entre uns orígens primitius i violents (representats pel personatge protagonista o les escenes a la muntanya i el desert) i la modernitat de les seves ciutats (coneixerem amb gran detall com es vivia al San Francisco de l'època). Conseqüentment amb aquesta concepció naturalista i de manera revolucionària en l'any de la seva producció, "Avaricia" està rodada en escenaris reals, dels quals treu un partit extraordinari. En l'escena del casament, que se celebra al pis on McTeague exerceix de dentista, una finestra oberta al carrer permet que, al mateix temps, vegem un seguici fúnebre que hi desfila (un mal auguri, certament). Una altra escena mostra en un travelling tan llarg com en una producció moderna, la parella McTeague-Trina passejant i discutint per un dels carrers en pendent de San Francisco. En els interiors, podem veure els sostres; però no només en això Von Stroheim es va anticipar a Welles: l'ús de la profunditat de camp és modèlic, com ho és l'ús expressionista de la llum en determinades escenes. I la filmació a la Vall de la Mort va ser traumàtica per a l'equip de rodatge, que havia d'embolicar les càmeres amb tovalloles glaçades perquè no es cremés la pel·lícula, però va permetre escenes tan brillants com la que tanca el film, tan dramàtica com irònica, inspiradora de molts westerns posteriors.

No és Welles, és Stroheim:


Però aquesta concepció naturalista no impedeix que tot el film estigui presidit per una gran expressivitat violenta i romàntica, o que els símbols i les metàfores visuals s'utilitzin amb enginy i originalitat: quan McTeague confessa a Marcus l'amor que sent per Trina, que és la nòvia del segon, aquest observa el passeig marítim on es troben però no veu la gent que hi passeja sinò les aigües desfermades de l'Oceà Pacífic; la traició de Marcus anticipada pel gat que observa els dos canaris tancats a la seva gàbia...

L'expressionisme a "Avaricia":


Mutilat o no, "Avaricia" és un llegat extraordinari; la impossibilitat de veure el film tal com Von Stroheim el va concebre no ha de ser obstacle per apreciar la seva grandiositat ni excusa perquè els bons cinèfils no el coneguin.

The End.

4 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Más que una peli lo que quería Stroheim era poner en las salas una mini serie. A ver quién aguantaba 9 horas. Tendrían que repartirla mínimo en tres pelis, y largas.
Me interesa la peli, como no. Quién no oyó hablar de Avaricia? Ese naturalismo en medio de expresionismo made in Alemania tiene que ser un espectáculo.

A ver si la veo, como unas cuantas más que tengo mudas ahí pendientes. No sé por qué pero me da pereza ver estas pelis. Será falta de costumbre porque saber sé que van a estar bien.

Un abrazo, ricard. Muy buen post.

ricard ha dit...

El cine mudo tiene el encanto de lo puro, de lo primigenio. No te dé pereza, Javier, aunque tienes razón en que la versión de nueve horas era más indicada para una mini serie (no sé si se habían inventado en 1924). Un abrazo.

David Amorós ha dit...

Dons haig de reconeixer que no he vist "Avarícia". Primer em va fer cert pal veure una peli tan retallada del seu concepte original. Després vaig saber d'aquesta versió de cuatre hores amb fotos i la tinc per casa, però en llista d'espera. He vist molt cine mut (més que dels 30 o dels 40) i sé que aquesta (i Napoleón i alguna més que tampoc he vist) son cintes imprescindibles d'aquells anys i que haig de veure. El teu magnífic post anima a donar-li més pririotat. La duradas... fa que sigui una mica difícil. Espero veure-la no massa tard. Una abraçada.

ricard ha dit...

David, la vida del cinèfil és dura! A mi em costa seguir el ritme de les estrenes i a tu recuperar tots els clàssics. Jo tampoc no he vist encara "Napoleón" o molts altres títols. Però mai no és massa tard, no pateixis per això. Una abraçada.