divendres, 17 de febrer de 2012

THE ARTIST


"The artist" (Michel Hazanavicius, 2011) narra el drama d'una estrella del cinema silent, George Valentin (Jean Dujardin), que s'arruina amb l'arribada del sonor i el crash del 29, tot alhora, mentre una actriu que s'ha introduït a Hollywood gràcies a ell, Peppy Miller (Bérénice Bejo), inicia una carrera fulgurant.

Aquest argument, una barreja de "Cantando bajo la lluvia" i "Ha nacido una estrella", ja anuncia un film ple de referències cinèfiles i homenatges (una seqüència amb Valentin i la seva dona esmorzant està treta de "Ciudadano Kane"; en la part més dramàtica del film, descobrim que la banda sonora és el tema creat per Bernard Herrmann per a "Vértigo"). Però la gran idea és que tota la pel·lícula (bé, quasi) sigui muda i fotografiada en el blanc i negre i els virats característics del cinema dels anys vint.

El perill principal era que l'atractiu del film s'esgotés en aquesta idea tan arriscada com enginyosa. Per sort, i tot i que la història és força senzilla i una mica previsible, Hazanavicius és conscient que les limitacions del cinema mut havien de propiciar solucions narratives i visuals enginyoses i aquí n'aporta més d'una: el joc de la noia amb el vestit de Valentin, o ell mirant el mateix vestit en un aparador, reflectint-se sobre el seu cos ara abillat amb roba barata i gastada. Amb una posada en escena brillant i un aire ingenu i feliç, "The artist" no assoleix el nivell de les grans obres mestres del període que evoca (tampoc ho pretén), però resulta idònia per agradar tant als cinèfils com al públic majoritari (fins i tot aquells que et miren com si t'haguessis begut l'enteniment quan els fas propaganda d'una pel·lícula en blanc i negre -ecs!- i muda -aarg!-).

14 comentaris:

julio ha dit...

És la peli que agrada molt més a aquells que mai han vist una obra mestra muda.

ricard ha dit...

Sí; molta gent descobrirà el cinema mut a través d'un succedani. No sé si ara seria un bon moment perquè els cine-clubs recuperéssim els clàssics del silent... Salut!

Anònim ha dit...

Ésta película me gustó bastante, creo que muchos creen que emula el cine mudo -lo cual es imposible ya que es más que un deseo sino una realidad- pero yo considero que es solo una película moderna -con todos los elementos que conlleva, la técnica de filmación, los adelantos visuales entre tantos-, que más es un homenaje, una adaptación, que ya no es la necesidad que impera en sus formas sino una ilusión de cine mudo, si quitamos el blanco y negro y hablaran nos dariamos cuenta que es lo mismo a otro filme contemporáneo, empero esas circunstancias acercan al público a la sensación de antaño, es como la ventana al pasado, con una historia dulce y llena de emociones. Un abrazo.

Javier Simpson ha dit...

Una peli original, pero sencilla y que funciona como un reloj suizo. Yo le pondría el término redonda para definirla en su conjunto. Eso sí, nada imprevisible, pero eso no se buscaba para nada como buen homenaje que pretende ser.

Un saludo, ricard. Buen post.

Mario ha dit...

Hola Ricard, salió como anónimo, soy Mario de Nenúfares efervescentes. saludos.

Javier Simpson ha dit...

el comentario que puse salió como le dio la gana, ricard. Yo le pondría el término redonda para definirla en su conjunto puse, puse después del primer punto, y no sé que salió...

jordicine ha dit...

A mi em va agradar molt. Crec que és molt actual. Arribada de les noves tecnologies, crisis actual... I tots els intèrprets estan genials. Una abraçada.

ricard ha dit...

Anònim/Mario: Tu comentario es muy acertado. "The artist" nunca será una verdadera película muda sino una ilusión de cine mudo. Pero da bastante el pego. Un abrazo.

Javier: Tu definición también es muy exacta. "The artist" es previsible pero funciona como un reloj suizo. Un abrazo.

jordicine: No se m'havia acudit que una pel·lícula que homenatja el cinema mut pogués tenir una doble lectura de molta actualitat. Ben vist! Una abraçada.

David Amorós ha dit...

Doncs estic completament d'acord en la teva apreciació de la pel.lícula. És cine que desde la passió i l'homenatge, no té més pretensió que gaudir fent una peli muda al temps que fa gaudir tot tipus d'espectador. Jo crec que te molt de mèit i es nota que està feta amb molt de carinyo. Una abraçada.

Joana ha dit...

A mi em va agradar. De fet últimament he revisat unes quantes dels germans Max mudes i la veritat són molt relaxants!

miquel zueras ha dit...

La pel.licula em va agradar força i crec que s´ha de veure com realment és: un homenatge a una epoca del cinema que no tornarà en un moment de camvis molt importants: internet, el 3-D... Em sembla recordar que Mel Brooks també va fer un film mut i sén deia "La última locura", una aposta ben arriscada. Salut. Borgo.

ricard ha dit...

David: Estem d'acord. Creus que guanyarà l'Òscar a millor pel·lícula? Jo no m'atreveixo a vaticinar res; sempre m'equivoco en les travesses, com quan vaig posar al teu post sobre els Goya que apostava per "Melancolía" pel premi a la millor pel·lícula europea. Per cert, vaig llegir en una crítica -perquè no me'n vaig adonar veient el film, tot i que l'escena em va agradar molt- la relació que hi ha entre "The artist" i una gran pel·lícula de ciència-ficció. No poso encara la resposta per si voleu jugar a endevinar-ho.

Joana: Veure cinema mut és com llegir els clàssics: purifica l'esperit.

Borgo: M'agrada que facis referència a "La última locura", efectivament una pel·lícula muda dirigida per Mel Brooks l'any 1976, amb un munt d'escenes meravelloses. En tot el film, només es deia una paraula i ho feia... Marcel Marceau, el mim!

Gràcies a tos pels vostres comentaris i una abraçada.

Bargalloneta ha dit...

Jo li vaig posar un 11 sobre 10... que més puc dir!!!
jo si que crec que esdevindrà una obra mestra, per la història per lo arriscada de fer en el moment en que estem, per la seva originalitat, per la música, per les interpretacions pels record que en tenim tots els grans cinefils de les pel.lícules que hi estan homenatgades..... per en Uggie!!!!
és la pelicula de l'any... i si és muda i en blanc i negre!!!! i què??? ara potser se'n perd una mica la por!! no????
petons

ricard ha dit...

Doncs fixa't, Mònica, que a Igualada no l'han estrenada fins ara perquè ha guanyat l'Òscar. Quina poca fe! Petons.