divendres, 20 de gener de 2012

LOS HOMBRES QUE NO AMABAN A LAS MUJERES


A priori, no tenia un interès especial per tornar a veure una adaptació de la primera de les tres novel·les de la nissaga Millennium. Però després de saber que la dirigiria David Fincher, un dels meus directors favorits, i de veure'n el trailer, me'n van entrar ganes.

Com calia esperar, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres", supera àmpliament la versió sueca, que ja semblava una mica telefilm i ara encara més per comparació. És àgil i entretinguda; els actors són millors, especialment els secundaris (Stellan Skarsgard està perfecte en el paper de psicòpata), però també Daniel Craig, que demostra novament la seva versatilitat, i Rooney Mara, que se'n surt prou bé del repte més difícil: estar a l'altura de la Lisbeth Salander sueca, la magnífica Noomi Rapace (cal dir que la versió americana, en una maniobra tan hàbil com els canvis operats en el final, mostra un personatge una mica diferent, una mica més fràgil). Fincher confia novament en el fotògraf (Jeff Cronenweth) i en els músics (Trent Reznor, Atticus Ross) de "La red social", amb resultats igualment esplèndids. I el guió va a càrrec de Steven Zaillian ("La lista de Schindler").

L'elecció de Fincher, a més de la seva provada solvència com a narrador, té l'avantatge de la seva experiència en trames amb psicòpata ocult i investigació obsessiva ("Se7en", "Zodiac"). En definitiva, Hollywood no ha escatimat en talent. Però tota aquesta parafernàlia (fins i tot excessiva, com en els títols de crèdit, aclaparadors però deslligats del to del film), paradoxalment, fa més evident allò que la modèstia de la versió sueca dissimulava: l'original literari és mediocre; la trama és suggerent però superficial, el protagonista és un arquetip (tot i basar-se en el mateix autor de la novel·la, i malgrat l'esforç interpretatiu de Daniel Craig) i el personatge de Lisbeth Salander està ben trobat però poca cosa més. Així doncs, tot i el treball impecable de Fincher, Zaillian i tots els altres, "Millennium: Los hombres que no amaban a las mujeres" fa bona la dita: d'on no n'hi ha, no en pot rajar.

I no serà que de males novel·les no n'hagin sortit bones pel·lícules. Però, en aquest cas, la fidelitat no ha estat una virtut.

13 comentaris:

MIREIA ha dit...

Ricard, sento discrepar de la teva opinió sobre aquesta pel.lícula. A mi em va encantar la novel.la en el seu moment, i quan vaig veure la pel.lícula sueca vaig pensar que déu n'hi do el suc que n'havien sabut treure. Penso que el principal encert en aquella va ser sens dubte l'elecció de Noomi Rapace com a Lisbeth Salander, i, si bé és innegable una certa estètica de telefilm, el pressupost suposo que tampoc no donava per a més. Pel que fa a l'adaptació de David Fincher, sí, és bona, molt bona, diria jo, però no sé si necessàriament millor que la sueca, estèticament sens dubte, però formalment no estan tan allunyades. Vaig trobar encertat, fins i tot gosaria dir que brillant el canvi en el final, i pel que fa a Craig i Mara, tots dos genials; trobo que el matís diferent en la personalitat de Salander no és ni bo ni dolent, simplement ofereix un personatge un pèl més vulnerable, però al meu parer sense perdre ni un àpex de credibilitat i sense trair l'esperit que Larsson va voler conferir-li. Resumint, millor que la sueca, sí, però tampoc tant...

Mario ha dit...

Leí el primer libro de Larsson y se que no es alta literatura pero era entretenido, además como es novela negra tampoco podemos pedirle mucho. La cinta no me provocaba, me gusta Fincher pero no es de mis directores preferidos, pero leyendo en tantas partes de la cinta llama la curiosidad. Creo que como dices Fincher tiene experiencia. Un abrazo.

manipulador de alimentos ha dit...

tengo un amigo igualito que el protagonista

Marta ha dit...

hola

kweilan ha dit...

L'aniré a veure per curiositat.

ricard ha dit...

Mireia: Em coneixes prou bé per saber que tant el llibre com les pel·lícules em van divertir força. Però volia deixar clar que una obra entretinguda no és necessàriament una gran obra. No em lamento pel que el film de Fincher és sinó pel que hauria pogut ser. Petons.

Mario: Si te gustó el libro, es una digna adaptación. Un abrazo.

manipulador de alimentos: Yo, igualito no, pero uno que se le parece mucho.

Marta: Doncs, hola (ja he vist el teu bloc de cinema i en català: molt bé, maca!).

Marta ha dit...

Ei Ricard! Abans d'aquest estrany "hola" havia fet un altre comentari sobre el teu post que veig que no s'ha guardat (torpeses informàtiques...). Deia que a mi normalment els remakes em fan una mica de ràbia, sobretot si són nord-americans i de pel·lícules modernes (qui no té prejudicis d'algun tipus). Però sóc fan del Fincher i en aquest cas, llegint els teus comentaris, suposo que m'animaré a veure-la.
Merci pel comentari del bloc, jo ja fa uns dies que visito el teu i l'he linkat al meu :).

Marta
sessiodoble.wordpress.com

David Amorós ha dit...

Hola...
Ja,ja, a mi la peli de Fincher també em va semblar molt superior a la sueca. No he llegit les novel.les i tot i que no em va apassionar el film, crec que en aquest cas, m'agrada una mica més que a tu, ja que ni tan sols em va molestar el guió que consideres mediocre. Fincher la sap ambientar molt bé, li otorga un cert clima i enganxa. Una abraçada.

Javier Simpson ha dit...

Bueno, no sé si la novela es mala o no (seguramente no sea tan buena tratándose de un best seller; tal vez sólo medianamente entretenida), pero la peli sueca me parece que tiene un argumento que da por lo menos bastante juego; pasan muchas cosas, con coherencia y tiene su emoción. No me parece un guión nada plano y no para (hay acción, es movido).

Creo que Fincher fue de los mejores candidatos para hacer el remake de la sueca. Si le da su personalidad y mantiene el guión, más o menos, la cosa puede ser de lo más entretenido, como así parece que resultó por los comentarios que tengo leído, incluido el tuyo, muy bueno por otra parte.

Un saludo, ricard

ricard ha dit...

kweilan: No t'avorriràs.

Marta: Jo també t'he linkat, apa!

David: Com ja li he dit a la Mireia, no és que no m'agradés, però m'esperava més, què vols que et digui. Una abraçada.

Javi: Bueno, sí que pasan cosas, pero no sé... Después del libro y las dos películas, pienso que falta chicha, que no hay para tanto. A lo mejor, sólo es cansancio. Eso sí, Fincher es el director idóneo. Pues nada, muchas gracias y un saludo.

Javier Simpson ha dit...

No, ricard, sólo quiero decir que la historia entretiene y que personajes como la chica tienen su gancho. No es una maravilla para mi tampoco, sólo hace pasar un rato agradable. Puro cine comercial de entretenimiento resultón con una intriga de suspense (thriller) medio de cine negro mezclado con el de espías.

Un saludo, ricard.

miquel zueras ha dit...

Home, per fi trobo algú que diu que la novel.la està sobrevalorada, a mi també m´ho sembla. M´agrada veure pe.licules de llibres que he llegit i també coincideixo que la versió amerivana és molt millor encara que els critics l´han rebuda amb fredor potser per la recança amb que reben els productes americans. Salut. Borgo.

ricard ha dit...

Entonces, estamos de acuerdo, Javi.

Borgo: I el primer volum de la trilogia encara fa de bon llegir, però el segon és pesadíssim (no em vaig atrevir amb el tercer, ho reconec). Salut!