dissabte, 7 de gener de 2012

LES PEL·LÍCULES DEL 2011 (I DEL 2010)

Començaré explicant, com cada any, que les meves circumstàncies familiars i geogràfiques m'impedeixen veure amb la puntualitat convenient totes les estrenes interessants de la temporada. El cas s'agreuja enguany ja que les pel·lícules més aclamades pels companys blocaires ("Un método peligroso", "The artist", "Drive"), no he tingut encara ocasió de veure-les.

Però convertirem el problema en oportunitat: el fet que la meva llista de millors títols estrenats el 2011 sigui provisional i que gairebé segur l'hagi de refer d'aquí a un any, em permetrà comentar més de deu pel·lícules. Tal com ha passat amb la llista de 2010, que ara refaig afegint-n'hi cinc de noves.


2011


1. MELANCOLÍA, de Lars Von Trier

És un film controvertit però fascinant. La intuïció enfront de la ciència, l'ordre enfront del caos, la destrucció com a única resposta possible. La profunditat conceptual de "Melancolía" és gairebé tan inabastable com la bellesa primigènia de les seves imatges. Potser sí que Lars Von Trier ens vol donar gat per llebre però -renoi- quin gat més ben cuinat!

2. DE DIOSES Y HOMBRES, de Xavier Beauvois

La història real dels monjos d'un monestir cistercenc a l'Atlas algèria assetjats pels islamistes radicals ha propiciat aquest film extraordinari que parla d'amor i de tolerància sense necessitat de discursos: l'amenaça és una pregària interrompuda pel soroll d'un helicòpter; l'alternativa és el petó al front d'una nena malalta; la resposta -marxar o quedar-se i enfrontar-se al martiri- està en la carícia d'un arbre centenari.

3. LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO, de Steven Spielberg

Sense trair l'esperit de l'immortal personatge d'Hergé, Spielberg el porta al seu terreny, el de l'acció vertiginosa. La imaginació en la posada en escena assoleix cotes de genialitat.

4. EL ÁRBOL DE LA VIDA, de Terrence Malick

Sobretot, cal felicitar Terrence Malick per tenir els nassos de fer una pel·lícula com aquesta: la història d'una família dels anys cinquanta en clau de paràbola religiosa i lligada a l'inici de l'univers, plasmat en imatges pel gran Douglas Trumbull; quasi res! Si no fos pel final una mica kitsch, seria una obra mestra.

5. MIDNIGHT IN PARIS, de Woody Allen

La pel·lícula d'Allen de la temporada és una de les millors que ha dirigit darrerament. El seu personatge (Owen Wilson) té dos camins per seguir -un punt de partida habitual en la seva fimografia- i n'escolleix un que el portarà del París actual al París dels anys vint, en plena efervescència dels moviments culturals més importants del segle XX; allà coneixerà Hemingway i Dalí i la bella Marion Cotillard exercirà de guia.

6. UN DIOS SALVAJE, de Roman Polanski

Polanski aplica la seva habilitat per desenvolupar trames en escenaris claustrofòbics en l'adaptació de la mordaç obra teatral de Yasmina Reza. Interpretacions superlatives del quartet protagonista (Jodie Foster, Kate Winslet, Christoph Waltz, John C. Reilly).

7. VALOR DE LEY, de Joel i Ethan Coen

Amb el seu remake del film homònim de Henry Hathaway, els germans Coen demostren que poden fer un western a l'alçada dels clàssics del gènere. I Jeff Bridges, que pot competir amb John Wayne.

8. EL ORÍGEN DEL PLANETA DE LOS SIMIOS, de Rupert Wyatt

La preqüela d'"El planeta de los simios" esdevé el millor títol de la nissaga després de la primera pel·lícula dirigida per Franklin J. Schaffner el 1968. No és especialment original però està resolta amb elegància i grans dosis d'enginy.

9. NO HABRÁ PAZ PARA LOS MALVADOS, d'Enrique Urbizu

La contribució espanyola a la llista és el darrer film d'Enrique Urbizu, cinema negre majúscul, amb format de thriller i esperit de western i magníficament interpretat per José Coronado.

10. CAMINO A LA LIBERTAD, de Peter Weir

Un títol que cal reivindicar del gran Peter Weir. Narra l'epopeia d'una colla d'homes que, durant la Segona Guerra Mundial, van fugir d'un camp de concentració sovíètic i van caminar fins arribar a la Índia (vol dir que van haver de travessar els boscos siberians, el desert del Gobi i l'Himàlaia). Un film èpic com els que es feien molts anys enrere, emocionant, sense efectismes.


2010


1. LA CINTA BLANCA, de Michael Haneke

És intensa, és inquietant, és perfecta. A l'alçada de les grans obres mestres del cinema europeu de fa cinquanta anys.

2. LA RED SOCIAL, de David Fincher

D'aquí a pocs dies podrem tornar a valorar el talent narratiu de Fincher veient la seva versió de "Los hombres que no amaban a las mujeres". Haver convertit la història de Facebook i de Mark Zuckerberg en un drama shakespearià apassionant no està a l'abast de tothom.

3. UN PROFETA,de Jacques Audiard

L'estil documental fusionat amb el polar ens mostra com pot ser el cinema del futur.

4. TOY STORY 3, de Lee Unkrich

L'he vista per Reis, ben oportunament i a temps per incloure-la a la llista. El meu fill petit (quatre anys i mig) es va espantar quan els nens de la llar d'infants maltracten les joguines i va fugir espaordit. Tret d'aquest detall, "Toy Story 3" demostra novament el domini de Pixar en el terreny de l'animació: una execució perfecta i grans dosis de sensibilitat ben entesa.

5. EN TIERRA HOSTIL, de Kathryn Bigelow

Un drama de guerra tens, absorvent, pur.

6. TWO LOVERS, de James Gray

Un drama amorós triangular narrat amb exquisidesa i amb atenció discreta però precisa als condicionants socials dels personatges.

7. EL ESCRITOR, de Roman Polanski

Un thriller d'argument improbable però amb una atmosfera claustrofòbica especialitat del seu director -i unes engrunes de suspens a l'estil Hitchcock- que mantenen la tensió al llarg de tot el metratge. No és el film més ambiciós de Polanski però sí un dels més rodons.

8. COPIA CERTIFICADA, d'Abbas Kiarostami

Kiarostami viatja a Itàlia per mostrar el trajecte vital d'una parella (magnífics Juliette Binoche i William Shimell), en la línia de Rossellini i amb les maneres d'Antonioni (o és a l'inrevés?), sense que el resultat desmereixi dels seus models.

9- EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS, d'Apichatpong Weerasethakul

L'oncle Boonmee contempla amb serenor com la mort s'apropa a la vida i la vida a la mort. La mirada de Weerasethakul, un dels directors revelació del segle XXI, es mou entre una objectivitat documental i la lleugeresa dels somnis.

10. VINCERE, de Marco Bellocchio

L'amic blocaire "Indéfilo cinesnable" va fer en el seu moment una encesa defensa d'aquest títol, que va passar una mica desapercebut en el moment de la seva estrena, i que acabo de recuperar per veure si calia incloure'l a la llista. I sí, calia. La història d'Ida Dalser, que va tenir un fill amb Benito Mussolini i que va ser rebutjada pel seu amant i tancada en un manicomi per tal de presevar la imatge pública d'un dictador que va fer el pas del socialisme anticlerical al feixisme pro-catòlic, és una denúncia ferma dels desgavells causats pels totalitarismes, narrada amb audàcia i amb l'elocuència del cinema mut -molt present al llarg de la trama-. Com en la majoria de pel·lícules del seu director, trobo el ritme una mica irregular; però conté algunes de les imatges més potents del cinema dels darrers anys (la projecció d'un film sobre la passió de Jesucrist al sostre de l'hospital militar en les imatges del qual es veuen reflectits els protagonistes; l'amant repudiada enfilada a les reixes del manicomi mentre els flocs de la neu que cau il·luminen la nit al seu davant).

9 comentaris:

Imma ha dit...

Si em fessin la pregunta tòpica de quina és la meva pel·lícula preferida no sabria què contestar: no tinc només una pel·lícula preferida, ni només una cançó, ni només un menjar... Dit això, però, cal dir que venero "La cinta blanca" de manera molt especial.. i cada vegada que s'esmenta en algun lloc, com ara en aquesta entrada del teu bloc, em reafir-mo en la meva opinió. Sublim.
Pel que fa als films del 2011 (no encetaré de nou la polèmica de "Malenconia") m'inclino per destacar particularment "L'arbre de la vida". Malick a diferència de Lars von Trier (ho sento, m'és inevitable, ja hi he caigut... ja he pecat de preterició) sí que fa una metàfora profunda dels universals vitals: l'origen i destí de l'ésser humà, el sentiment de culpa, l'amor, el dol, la mort, el bé i el mal... No estic d'acord que sigui una paràbola religiosa, la mare sí que pot desenvolupar aquest rol, però hi ha més veus, més punts de vista allunyats d'aquest. Plantejar la temàtica transcendent i abstracta que hi ha en aquesta pel·lícula sense un suport argumental clàssic (malgrat que sí que hi ha un fil narratiu) i amb un resultat com aquest, per mi es tasca a l'abast només d'excel·lents directors (cal que afegeixi que el Von Trier no n'ha estat capaç?) :)

ricard ha dit...

En primer lloc, demano perdó per fer llistes, ja que és un exercici reduccionista. Però m'ho passo bé, que vols que et digui... També és útil per compartir fílies, com en el cas de "La cinta blanca", o manifestar fòbies. Ja sé que "Melancolía" es un títol controvertit i està bé que sigui així, de manera que no cal discutir al respecte. Quan m'he referit a "El árbol de la vida" com a paràbola religiosa, he obviat molts matisos d'un film extraordinàriament complex, o sigui que també t'he de donar la raó en això. Però no pateixis que no m'enfado, ans al contrari. :)

David Amorós ha dit...

Em surten sempre tard els teus posts al meu directori de blogs i sempre els veig algun dia després. En fi. La teva llista em sembla molt interessant i totes les que he vist (només em falta "El origen del planeta de los simios" m'han agradat). Dit això, obviament algunes m'agraden més que d'altres, i les que més són, Melancholia, De Dioses y hombres (m'ha agradat molt veure que algú la reivindica), Midnight in Paris y VAlor de Ley. No habrá paz para los malvados y la de Tintín, també m'han agradat força. Polansky, Malick i Weir m'agraden en part, però en part em deceben. Segur que quan vegis les tres que cites hauràs de fer canvis. Respecte l'any passat, només comentar que jo soc del que reivindica el cine de Weerasethakul (i em quedo més sol que la una, lo que també fa certa gràcia)i si no recordo malament totes les pel.lícules que inclous, excepte "El profeta" les vaig ficar entre les meves millors de l'any passat (clar que eren 30 o alguna cosa així). En fi, bastant proper als teus gustos. Una abraçada.

Popfilaxis ha dit...

Me quedo con Midnight Paris y Toy Story 3. Quizás porque son las únicas que he visto.

miquel zueras ha dit...

Una llista molt interessant. Jo tinc especials bons records amb "Valor de ley", per fi un remake superior a la precedent i amb uns Coen que m´havien decebut amb "Quemar después de leer". L´altra que destacaria es "Midnight at Paris" per la seva manca de pretensions i per ser una comèdia lleugera i agradable. Salut. Borgo.

jordicine ha dit...

Aviam. Del 2011 només no he vist 'Camino a la libertad'. Les altres són prou bones totes. No sé si totes entre les deu primeres, però estarien a la meva llista. Segur. Del 2010 no he vist 'EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS' i, personalment, 'Copia certificada' no em va agradar gens ni mica. La resta, sí. Una abraçada.

ricard ha dit...

David: Coindicim força en els criteris. Polanski i Weir poden decebre si relacionem aquests títols amb altres de les seves fimografies, però són prou reivindicables. Sobre Malick, valoracions a part, estem d'acord que el seu film és irregular; i em preocupa la futura trajectòria d'aquest director. No sé si és exagerat afirmar que, des de l'obra mestra que és "Malas tierras", la seva filmografia ha anat a menys, malgrat la gran estilització dels seus darrers treballs. Una abraçada.

Popfilaxis: Està bé, són les més divertides de la llista, amb permís de Spielberg. Benvingut al bloc.

Borgo: Doncs a mi sí que em va agradar "Quemar después de leer"; em va semblar una sàtira molt divertida al voltant d'una colla de gent mediocre i ridícula que no són tan diferents de la majoria que volten pels carrers. Però "Valor de ley" és un títol inapel·lable, això sí. Salut.

Jordicine: "Copia certificada" em va agradar força. Però reconec que el seu artifici pot resultar empipador. Una abraçada.

Javier Simpson ha dit...

Curioso que metas Camino a la libertad en las del 2011, una peli bastante olvidada que está muy bien, como casi todas las de Peter Weir.
El otro día vi Melancolía y me gustó, pero no es lo mejor de Von Trier bajo mi punto de vista. Hubo momentos de un cierto sopor... de cualquier forma su cine no deja de fascinarme.

Del 2010 yo quitaría, sin dudarlo, La red social. Grandes formas para una peli que es un coñazo, por lo que trata; y no sólo un coñazo sino que produce, por lo menos en mí, un gran rechazo. No me gusta el mundo que retrata: toda esa frialdad y materialismo descarado.

Un abrazo, ricard. Gran post.

ricard ha dit...

Bueno, tampoco te creas que a mí me gusta el mundo que retrata "La red social", un mundo clasista y materialista hasta extremos delirantes. Aunque, por otra parte, soy usuario de Facebook, y puede que ésto haya condicionado mi opinión. Un abrazo.