dissabte, 24 de desembre del 2011

MUSICALS DELS SETANTA # 2: O com vaig aprendre a deixar d'amoïnar-me i estimar GREASE

En el moment de la seva estrena, "Grease" (Randal Kleiser, 1978), adaptació del musical homònim de Jim Jacobs i Warren Casey, era un film no apte per a adolescents una mica frikis amb complexe d'intel·lectuals: com jo mateix, vaja. Amb uns personatges amb encefalograma pla, masclistes i grollers, que representaven tot allò que jo odiava, la pel·lícula em va semblar aparatosa i absurda, molt inferior a l'anterior musical de John Travolta "Fiebre del sábado noche" (John Badham, 1977).

Però, amb el pas dels anys, per raons de diversa índole, l'he tornada a veure moltes vegades (la darrera, en un passi televisiu aquesta mateixa tarda), i m'he adonat que:

- En primer lloc, no és una pel·lícula tan rara, sinó un homenatge a l'esperit dels anys cinquanta i a l'inconformisme dels joves de l'època; com "Rebelde sin causa", evocada explícitament en l'escena de la cursa d'automòbils, però sense el seu to transcendent.

- És un dels últims (l'últim, potser?) musical plantejat a la manera clàssica.

- "Grease" és un film imperfecte d'un director impersonal. Però això no impedeix que una banda sonora plena de cançons extraordinàries, una gran coreografia de Patricia Birch, uns intèrprets amb carisma i, fins i tot, el sentit de l'humor estés sobre una trama evanescent, aconsegueixin el miracle d'enamorar l'espectador més reticent, si no en el primer visionat, en els següents, doncs guanya en cada revisió; "Grease" no envelleix, és una icona, és una prova de felicitat, una demostració del poder evocador de bona part del cinema comercial nord-americà.

Com he dit, totes les cançons són magnífiques, però avui, que és la Nit de Nadal i tinc el dia tonto, em quedo amb les dues peces més romàntiques, aquelles en què els dos enamorats es planyen ("Hopelessly Devoted To You", la que canta Olivia Newton-John, va ser nominada a l'Òscar):




2 comentaris:

Angélica Oliveira ha dit...

Soc de la generacio dels anys 90 i mirava Grease amb els meus pares a casa. M'encantava la peli, reia, i no entenia la xuleria de John Travolta o l'exces de pudor de la Newton-John. Jo trobava estrany que els meus amics no coneixien aquesta peli i quan jo, super il·lusionada vaig fer una sessio de Grease a casa meva, vaser un fracas terrible. Deien que la peli era molt vella, que era un rollo tanta i tanta musica...pues vaya! Grease em va ensenyar que jo era la friki del grup....jajajajajaja
Crec que la peli va funcionar anys enrere, avui en dia no crec que tornes a funcionar...bueno, Disney ho va mig aconseguir amb High School Musical...i els musicals van tenir una rapida participacio en el cine del segle XXI amb Moulin Rouge (una de les meves pelis més estimades!),Down with Love (un fracas!) y Hairspray (amb un travestit Travolta)pero ha tornat a desapareixer...a veure si pot tornar!!
Una abraçada!!!

ricard ha dit...

El problema dels musicals avui en dia és que espanten els productors, tot i que alguns tenen èxit, com "¡Mamma Mia!". És estrany que una pel·lícula com "Grease", que va ser al seu moment un èxit apoteòsic, s'hagi pogut convertir en film de culte.

Hi ha molta gent que considera els musicals antiquats. No sé si els teus amics apreciarien "Cantando bajo la lluvia", però aquesta mena de films no envelleixen per als que estimem el gènere com tú i com jo.

Una abraçada, maca, i que tinguis unes bones festes!!