diumenge, 4 de desembre de 2011

WALL STREET: EL DINERO NUNCA DUERME (CRISI # 3)


Resulta fàcil fer una mala crítica de "Wall Street: El dinero nunca duerme" (Oliver Stone, 2010).

D'entrada, es pot censurar el seu oportunisme descarat: Stone fa temps que no aixeca el cap, si més no comercialment parlant, i la crisi financera li va com anell al dit per recuperar el protagonista de "Wall Street" (1987), un títol de quan totes li ponien (i -diguem-ho clarament- estava més inspirat), i reversionar-la amb escassos canvis. Però la seqüela resulta inferior a l'original: Gordon Gekko (Michael Douglas) és una caricatura; el seu jove acòlit, que ara és també el seu gendre, no té entitat com a personatge, i tampoc és que la tova interpretació de Shia LaBoeuf hi ajudi gaire; Carey Mulligan i Josh Brolin resulten més convincents, però també interpreten arquetips (ella és la filla esquerrana de Gekko, que dirigeix una web i odia el seu pare; ell, el tauró sense escrúpols, responsable de tots els mals de la humanitat); finalment, el paper de Frank Langella és patètic. A més, algunes metàfores visuals són massa òbvies: les bombolles que fan els nens al parc, la col·lecció de joies al sopar benèfic... De fet, l'obvietat és el defecte més evident de tot el film, però reconec que pot resultar aclaridor a algú que encara no s'hagi assabentat de perquè estem tots tan fotuts.

Això no obstant, la pel·lícula resulta moderadament entretinguda i, com la primera versió, ens recorda quan el cinema nord-americà no basava la seva espectacularitat en els efectes especials sinó en el repartiment i en els ressorts dramàtics d'una història que enllaçava els problemes individuals amb el retrat d'una comunitat. Llàstima que Oliver Stone no li hagués suposat més intel·ligència al seu públic potencial i hagués provat de ser més subtil; però aquesta mai no ha estat una de les seves virtuts. Finalment, posarem en el seu haver alguns apunts humorístics: el telèfon mòbil que li tornen a Gekko en sortir de la presó, prova fefaent del pas implacable del temps; la topada amb Charlie Sheen, flanquejat per dues noies i presumint de dedicar-se a viure la vida; o la destrucció del quadre de Goya "Saturn devorant el seu fill", probablement la nota més càustica d'un film que es prestava molt a ser-ho i que, lamentablement, aposta per la comoditat.

4 comentaris:

Angélica Oliveira ha dit...

¡hola!!!
Feia molt que no em pasava per aqui! Sembla que no veia el teu blog en les meves atualizacions del google friend conect!
Bueno...daquesta peli només em va agradar la banda sonora....també crec que l'atuaciò de Michael Douglas va ser molt fluixa, no dic res d'en Shia perquè...bueno...la Carey Mulligan tb la vaig trobar molt forçada...la personatge, la noia perfecte, intel·ligent, amb bon cor però que no pot perdonar el seu pare...massa clixé tot plegat. I t'has oblidat de mencionar la Susan Sarandon com la mare aprofitada d'en Shia en contraste al pare de la noia...jejejejeje
Una abraçada!!!

ricard ha dit...

Vaja, feia temps que no passaves i has anat a ensopegar amb la pel·lícula més fluixa de totes les que comento! Quin greu que em sap! Tens raó: la banda sonora no està gens malament, amb molta música de David Byrne. I també en què els personatges són clixés. No me n'havia recordat, de la mare... Susan Sarandon! Representa, com bé dius, l'equivalent del pare de la noia, redempció final inclosa; i també representa la bombolla immobiliària que va anar de bracet amb la financera. Una abraçada.

jordicine ha dit...

No l'he vista. Esperaré a que surti en DVD. Quan una peli s'endarrereix, és l'única opció. Una abraçada.

ricard ha dit...

Val, però no compris el DVD; no s'ho val. Com a molt, de lloguer. Una abraçada.