diumenge, 18 de desembre de 2011

QUERIDA WENDY


En la resposta a un comentari de la Imma referit a "Melancolía", de Lars Von Trier, vaig dir que en les seves pel·lícules no es podia separar el fons de la forma. Aquesta premissa, que és igualment vàlida per a la majoria de directors, ho és més encara en el cas del danès, tot i la paradoxa aparent de ser l'inventor del Dogma, un moviment que defensa la inexistència de la forma.

En fi, per il·lustrar aquesta hipòtesi faré servir un exemple a la inversa, que és la pel·lícula "Querida Wendy" (2005).

"Querida Wendy" no la va dirigir Von Trier, sinó el seu acòlit Thomas Vinterberg, autor de l'excel·lent "Celebración" (1998), però en va escriure el guió, i la trama s'insereix clarament en el seu discurs quasi obsessiu sobre Amèrica i les seves tares: la pena de mort ("Bailar en la oscuridad"), la intolerància, l'esclavitud, la violència ("Dogville", "Manderley"); i, ara, la passió per les armes de foc.

Els protagonistes són una colla d'adolescents marginats d'un poble miner dels Estats Units que sembla el lloc més miserable i trist de tot el planeta, que es reuneixen en secret per venerar pistoles, tot i que s'auto-proclamen pacifistes. La paràbola resulta prou intel·ligent, però la posada en escena s'encomana de la mediocritat que el film retrata. El problema de "Querida Wendy", que no és una mala pel·lícula però resulta insatisfactòria (i va ser un fracàs comercial estrepitós), és que no té gaire clar quin ha de ser el seu estil visual, tot i que conté algunes escenes (el final, sobretot) força espectaculars. Així, doncs, queda clar que el més brillant dels discursos, la més transparent de les metàfores, no resulta eficaç si no va acompanyada d'una proposta visual idònia, encara que fos la càmera en mà del Dogma. La posada en escena de Vinterberg és tan eclèctica -amb elements de western, experiments metalingüístics, una lletjor visual omnipresent- que desactiva parcialment l'impacte de la història creada per Lars Von Trier, al qual podem discutir-li les seves propostes formals però ningú no li podrà negar que no siguin radicals i contundents.

Però també podríem argumentar que el guió és pretensiós, i com que no va acompanyat d'una proposta formal més rigorosa, se li veu el llautó. En qualsevol cas, penso que un tractament -formalment i argumental- a l'estil de "La revancha de los novatos", potser hauria estat més adient. I, sens dubte, la pel·lícula hauria gaudit de més ressò.

9 comentaris:

Imma ha dit...

Per al·lusions.. :) No, faig broma.. però és cert que el tema fons-forma dóna per molt i no té ni molt menys un únic punt de vista.
Un suggeriment: 'The artist', una joia! Ja ens diràs....

Javier Simpson ha dit...

Las formas sí que son importantes, y tanto más cuando hablamos de cine que es ante todo lenguaje visual. El dogma era simple, pero tenía su formato identificable. Supongo que querrían quitar en las pelis aspectos que distrajeran de la historia, del guión, puede ser, y que su ambición fuera describir la historia desnuda de técnicas cinematográficas que pudieran alejarnos de la trama, de la historia, pero con un ligero tembleque producido por el movimiento de la cámara ;-P … y me pregunto yo: ¿por qué tenía que moverse la cámara: para darle a sus films aspecto de documental? Eso para algunos puede tener una estética buscada que podía hacer despistar. Yo con Rompiendo las olas me agobié al principio con el movimiento casi espasmódico de la cámara. ¿No podían los del Dogma haber puesto la cámara encima de un trípode para rodar para que las imágenes estuvieran fijas? ¿O es que eso resultaba demasiado sofisticado? En fin, a lo que quería ir: que la forma y el fondo tienen su importancia, y dependiendo del tipo de historia a veces destaca más el fondo y a veces la forma… a veces la peli es prácticamente forma y a veces todo lo contrario (fondo); de cualquier manera creo que lo mejor sería que tanto fondo como forma tuvieran coherencia y equilibrio en la obra. Debería haber una concordancia entre fondo y forma para que una obra no dejara de ser bella, supongo.

Un abrazo, ricard, y felices fiestas. Interesante debate cinéfilo. Muy buena entrada.

ricard ha dit...

Imma: No cal que ho diguis, que el tema dóna per a molt... Només cal veure el comentari d'en Javi!

Ja m´ho penso, que "The artist" és bona, vistos els comentaris unànimament elogiosos; però jo no visc a Barcelona capital i, a províncies, una pel·lícula en blanc i negre -i muda!- és un anatema; o sigui, que no sé quan la podré veure, però tot arribarà.

Javi: Poco puedo añadir a tus acertados razonamientos. La palabra clave, como bien señalas, es equilibrio.

A tots dos, una abraçada i ¡bon Nadal!

miquel zueras ha dit...

Jo, amb Trier m´hi vaig quedar a "Rompiendo las olas", la resta no em va comvencer.
I aprofito per dessitjar-te molt Bones Festes. Borgo.

David Amorós ha dit...

A mi no em va agradar gens. I Celebración també em sembla excepcional. Una abraçada.

jordicine ha dit...

No l'he vista. Queda apuntada a la llista de pendents des d'ara mateix. Una abraçada, RICARD.

ricard ha dit...

Borgo: És un director discutible i, no obstant això, penso que també és un nom clau del cinema dels darrers anys. Una abraçada.

David: No he estat tan radical amb el meu judici, però certament hi ha una distància enorme entre ambdós títols. Una abraçada.

Jordicine: És un títol curiós però insatisfactori; a la teva llista de pendents no cal que la posis en primera posició ni en segona. Una abraçada.

I BONES FESTES a tots!

Mario ha dit...

Es tremendo debate lo de la forma y el fondo, solo agrego algo sencillo, que muchos dejan de lado la forma creyendo que el fondo es suficiente y pasa que sin una estructura adecuada el mensaje se diluye o no crea el efecto adecuado, y si es bueno el fondo pudo ser mejor. Lo que sí es que la forma tiene muchas posibilidades. El esfuerzo real está en la materialización del mensaje y por ende en el talento de crear empatía. Te deseo feliz navidad. Abrazos.

ricard ha dit...

Estamos de acuerdo, Mario, en que el fondo no es siempre suficiente y ese desacierto arruina muchas películas; aunque también es verdad que, productos televisivos aparte, la mayoría de películas actuales cuidan bastante la presentación; aunque presentación tampoco equivale a forma. En fin, no quiero enrrollarme más y aprovecho para desearte, también, unas Felices Fiestas. Un fuerte abrazo.