dissabte, 4 de juny del 2011

GODARD VS. TRUFFAUT # 3: HI HA UNA TERCERA PERSONA

Jean-Luc Godard experimenta amb la imatge però també amb la banda sonora dels seus films. Fins i tot, l'estructura o l'essència dels diàlegs són objecte de la seva experimentació.

Un bon exemple el trobem a "Pierrot Le Fou" (1965). Durant la festa, els burgesos parlen com en els anuncis televisius, mentre canvia el color de la imatge i Samuel Fuller apareix explicant què és el cinema ("és com una batalla; hi ha amor, odi, acció, violència, mort; en una paraula: emoció")



A "Masculin Féminin" (1966) retrobem el diàleg-enquesta, ja assajat a "Le petit soldat":



O l'enquesta, directament (quedeu-vos amb la mala llet de l'entrevista):



"Masculin Féminin" està protagonitzada per Jean-Pierre Léaud, que fa el seu paper característic de xicot enamoradís que dubta entre més d'una noia i que és profundament cinèfil.



Jean-Pierre Léaud havia aparegut ja a dos films d'en Godard, "Lemmy contra Alphaville" i l'esmentat "Pierrot le Fou", en petits papers sense acreditar. Però Léaud era, bàsicament, l'actor d'en Truffaut, el seu alter ego, l'Antoine Doinel de "Los cuatrocientos golpes", recuperat com a personatge ja adolescent a "Antoine et Colette", el fragment dirigit per Truffaut del film d'episodis "L'amour à vingt ans" (1962). Prestar-se l'actor pot ser una prova més de l'amistat que uneix ambdós realitzadors; però, com veurem més endavant, pot haver-hi també un component de gelosia.

I la manera com Godard aborda les relacions entre el jovent també evidencia la distància que el separa d'en Truffaut, que hauria pogut fer un film gairebé idèntic però obviant la mirada crítica, militant, que Godard projecta sobre les mateixes qüestions, quan situa en un pla d'igualtat les peripècies individuals i els referents socials, presentant uns nois i unes noies simpàtics i guapos però insubstancials i condicionats per les modes del moment. Truffaut sempre estima els seus personatges. I Godard?

CONTINUARÀ...

8 comentaris:

Imma ha dit...

M'he posat una mica al corrent de la Nouvelle Vague gràcies a la Filmo, però encara tinc molt camí per recórrer. Amb el teu blog rebo una gran ajuda. Quina sort haver-te trobat!

GEMMA ha dit...

Com no, em faig seguidora del teu bloc!

Bon cinema, Ricard.

miquel zueras ha dit...

Felicitats, Ricard, m´ha agradat molt la teva recopilació. Que bó que era el Goddard de la primera epoca! Borgo.

ricard ha dit...

Doncs moltes gràcies. Per a mi, és una sort tenir seguidores com vosaltres. Benvinguda, Gemma.

ricard ha dit...

Borgo: Oi que sí?

Javier Simpson ha dit...

Lo único que he visto de Godard no me convenció a pesar de sus evidentes innovaciones en el lenguaje fílmico. Truffaut es irregular. Tiene cosas interesantes: La piel dura, La sirena del Mississippi; pero sus pelis, una vez vueltas a ver pierden y se ven pasadas, me pasó con El último metro, que cuando la vi en el cine me encantó, y después no tanto, ni mucho menos; algo parecido dicen que ocurre con Farenheit (que no he visto). Un saludo, ricard y muy buena entrada. Hasta pronto.

ricard ha dit...

¿Qué tal, Javi? Ya echaba de menos tus comentarios sobre esta serie -todavía inconclusa- acerca de los directores más conocidos -aunque no los únicos- de la nouvelle vague.

Como Godard es ciertamente irregular en su carrera y no sé qué películas has visto, no te lo puedo discutir. En cuanto a que las películas de Truffaut pierden en una segunda visión, no sabría qué decirte: a mí tampoco me pareció que "El último metro" fuera nada del otro viernes, pero "Fahrenheit 451" mantiene incólume su capacidad de emocionar.

En un próximo post hablaré de "La noche americana", que he vuelto a ver hace muy poco y me sigue pareciendo excelente. Hay que tener en cuenta que las películas de Truffaut, buenas o malas, tienen siempre una aparente sencillez que puede llegar confundir respecto a su valía.

Gracias por tus comentarios, Javi; un abrazo.

Javier Simpson ha dit...

Sí señor, se me olvidaba La noche americana. Esa es una gran peli. Tengo que volver sobre ella en cuanto pueda. Farenheit no la he visto, pero pronto cae, seguro. Nos vemos, ricard