dissabte, 4 de juny del 2011

GODARD VS. TRUFFAUT # 2: EN LA SALUT I EN LA MALALTIA

"À bout de souffle", per raons òbvies, és el més truffautià dels films de Godard. Jean Seberg, admirada per Truffaut d'ençà que la va descobrir als films que ella va protagonitzar a les ordres d'Otto Preminger ("Saint Joan", "Bonjour, tristesse"), mira directament a la càmera al final de la pel·lícula, igual que l'Antoine Doinel de "Los cuatrocientos golpes". Més endavant, Godard sembla homenatjar títols precedents de Truffaut: la carrera pel Louvre en l'escena més celebrada de "Bande à part" (Godard, 1964) recorda aquélla en què els protagonistes de "Jules et Jim" (Truffaut, 1962), també una dona i dos homes, corren sobre un pont (Jeanne Moreau disfressada amb un bigoti fals i una gorra).



Godard no oculta l'admiració pel cinema del seu amic i col·lega. A "Une femme est une femme" (1961) trobem cites explícites a "Tirez sur le pianiste" i a "Jules et Jim" -en ple rodatge en aquell moment-, amb cameo inclòs de Jeanne Moreau; he penjat la pel·lícula sencera, una comèdia musical molt sui generis però deliciosa en què Godard treballa per primera vegada en color (atenció al contrast entre el vestit vermell d'Anna Karina i les parets blanques del seu apartament):



Probablement, Jean-Luc Godard va dirigir aquesta comèdia de trama elemental -però que anticipa la vocació feminista de molts dels títols que va fer amb la seva muller i musa Anna Karina- per superar el fracàs del seu segon film, "Le petit soldat" (1960). Tot i que Godard, que sempre va anar de provocador, deia que ja havia pretés que el públic que havia admirat "À bout de souffle" se sentís ofuscat davant d'una història molt austera sobre la tortura i el conflicte algerià. Si més no, "Le petit soldat" ja prefigura tota l'obra posterior del director: plans-seqüència plantejats en clau gairebé musical; la fotogènia brutal d'Anna Karina, constantment enquadrada en primer pla; diàlegs que són discursos, comentaris en off molt literaris, cites i frases lapidàries. En l'escena que pengem a continuació, Michel Subor fotografia Anna Karina mentre la sotmet a una mena d'interrogatori i diu allò de "la fotografia és la veritat; el cinema és la veritat vint-i-quatre vegades per segon" (els diàlegs que s'articulen com si fossin entrevistes constituiran un dels leit-motifs d'un film posterior de Godard, del qual parlarem més endavant, "Masculin Féminin"):



La segona pel·lícula de Truffaut, "Tirez sur le pianiste" (1960), un thriller molt atípic protagonitzat per Charles Aznavour en el paper d'un pianista tímid, també resulta un fracàs. Molt diferent de "Los cuatrocientos golpes", pretén ser un divertiment, gairebé una caricatura del gènere negre, la qual cosa el fa molt proper al cinema de Jean-Luc Godard en la seva aproximació desimbolta als gèneres clàssics del cinema nord-americà, ja siguin el thriller ("Bande à part", "Pierrot le Fou", "Made in USA") o el musical ("Une femme est une femme").

Però "Une femme est une femme" no rellança la carrera d'en Godard. Ell, com Truffaut, haurà d'esperar fins el 1962, any en què els seus films respectius "Vivre sa vie" i "Jules et Jim" els retornen a la primera plana de l'actualitat cinematogràfica. Sens dubte, el caràcter polèmic d'ambdúes propostes va contribuir a l'èxit. "Vivre sa vie" narra en dotze capítols, amb una estètica innovadora i, al mateix temps, molt deutora del cinema mut i del Dreyer de "La pasión de Juana de Arco", la vida d'una prostituta, interpretada per Anna Karina. Godard no jutja la protagonista però la seva mirada naturalista denuncia la societat que ha portat la dona a aquesta situació. "Jules et Jim", ambientada als anys de la Primera Guerra Mundial, mostra un triangle amoròs força ben avingut.

En la carrera d'ambdós cineastes trobarem encara algunes concomitàncies. A mitjans de la dècada, tots dos fan una incursió en la ciència-ficció: el 1964, Godard dirigeix "Lemmy contra Alphaville", una barreja d'elements de cinema negre (Eddie Constantine repeteix el seu paper del detectiu rude i expeditiu Lemmy Caution) i futurista; el protagonista viatja al planeta Alphaville, que no sembla gaire diferent de París, tret potser de la manera de parlar dels seus habitants.



Al seu torn, Truffaut adapta Ray Bradbury a l'extraordinària "Fahrenheit 451" (1966): al futur, els llibres estan prohibits i la missió dels bombers no és la d'apagar focs sinó la de descobrir i cremar tota la lletra impresa que trobin, normalment oculta als soterranis de les cases dels dissidents que no s'adapten a un sistema de vida aparentment perfecte en què la gent es passa la vida davant del televisor i s'alimenta d'ansiolítics; Montag, el protagonista (Oskar Werner), és bomber, però coneix una noia que és clavada a la seva dona (Julie Christie) i que li encomana la passió prohibida per la literatura. La posada en escena està molt influenciada per Hitchcock i manté en tot moment una atmosfera de freda angoixa fins a la part final, quan Montag es refugia al bosc i troba els homes-llibre, que constitueix un dels trams més bells de tota la història del cinema.

Però el cinema de Godard i el de Truffaut evolucionaran de manera diferent. El primer, insisteix a fer prevaler l'apartat formal dels seus films sobre l'argumental, a experimentar amb el llenguatge fílmic en un sentit molt ampli, però mantenint sempre una voluntat de denúncia del statu quo burgès i abordant temes polèmics, com la prostitució femenina a "Vivre sa vie" o "Deux ou trois choses que je sais d'elle" (1966). Truffaut, en canvi, utilitza un llenguatge progressivament més planer i el posa al servei de petites i grans històries d'amor, amb trames gairebé elementals com el cas de "La piel suave" (1964), sobre una aventura extraconjugal que acabarà en tragèdia, o filtrades a través d'un argument de gènere negre ("La novia vestía de negro" -1968-, "La sirena del Mississippi" -1969-).

Però Godard encara no ha renunciat del tot a fer de Truffaut quan dirigeix "Masculin Féminin" (1966); aquest, però, serà el proper capítol de la nostra història.

CONTINUARÀ...

6 comentaris:

Sandra Mantas ha dit...

Molt interessant. De veritat. Con ja et deia estic molt peix en aquests dos directors. De les que comentes tan sols he vist "Jules et Jim". El que em sembla lamentable és no haver vist encara les dues pel.lícules de génere que cites, d'aquelles que sempre he tingut en ment (con tantes altres) i no he vist. Intentaré esmenar-ho. Gràcies. Una abraçada.

ricard ha dit...

Jo conec gairebé tota la filmografia d'en Truffaut; quan era molt jovenet, havia vist algun dels seus films en un progama de cinema titulat "Cine club", que feien al segon canal quan només n'hi havia dos, de canals -en blanc i negre, això sí-, i que programava cicles de grans directors en horaris aptes per a gent que no pateix insomni.

Amb Godard, m'he posat al dia més recentment, però només de la dècada dels seixanta.

Està clar que hauries de veure les pel·lícules que esmento -pots començar per la que he penjat, aquesta ho tens fàcil-. Però si has de triar, considero que "Vivre sa vie", d'en Godard, i "Fahrenheit 451", d'en Truffaut, son dues joies.

El veí de dalt ha dit...

Hosti! Quins records! Jo m'havia empassat pel.lícules de nouvelle vague a la Filmoteca del carrer la Cera! I amb més o menys encant, m'agradaven força. "Jules et Jim", un joia!

ricard ha dit...

Veus, en això sí que t'envejo. Descobrir la nouvelle vague al carrer de la Cera, "Jules et Jim", potser era una tarda plujosa de tardor... Això és nostàlgia en estat pur!

Una abraçada.

miquel zueras ha dit...

Quins records! La Filmo del carrer de La Cera. Hi havia devant un quiosc d´entrepans que tancava molt tard. Precissament la darrera pel.licula que vaig veure alli va ser "Jules et Jim". Borgo.

ricard ha dit...

Borgo, et faig extensiu el comentari a El veí de dalt.