dimarts, 24 de maig de 2011

MIDNIGHT IN PARIS


La darrera pel·lícula de Woody Allen té molts punts en comú amb "Vicky Cristina Barcelona": la producció de Mediapro, l'homenatge a una ciutat europea presumptament molt estimada pel director, i un argument centrat en un personatge que s'ha de casar i que, en el decurs d'un viatge, es replanteja el rumb de la seva vida.

No sóc dels qui opinen que "Vicky Cristina Barcelona" és un títol mensypreable, tot i que estic d'acord que no és dels més rodons filmats per Allen, però és evident que "Midnight in Paris" resulta molt superior. Amb un inici que recorda el de "Manhattan" (vistes d'una ciutat força fotogènica, amb fons musical), la trama és molt més compacta malgrat incorporar un component fantàstic que situa el protagonista (Owen Wilson) davant d'una opció romàntica més atractiva que el seu festeig però amb algun inconvenient similar al que dificultava la història d'amor entre Mia Farrow i un personatge de ficció a "La rosa púrpura de El Cairo". De fet, és l'afer intemporal amb una musa dels anys vint representada per la bellíssima Marion Cotillard el que atorga al film els moments més emotius. Sense que el discurs d'Allen sigui, com hem dit, gaire diferent del de molts dels seus films sobre intel·lectuals desorientats, la gràcia de tota l'aventura viscuda pel protagonista i el to de conte de fades subratllat per una fotografia de tons càlids cortesia de Darius Khondji, fan d'aquesta pel·lícula si no la millor sí una de les més agraïdes d'entre les que ha dirigit al llarg de la darrera dècada.

El ángel exterminador.

Ha volgut la casualitat que, el mateix cap de setmana, veiés dues pel·lícules que contenen referències explícites a l'obra mestra de Luis Buñuel (i -més casualitats- objecte del darrer post de l'amic Jesús al seu bloc "Las mejores películas de la historia del cine").

A la pel·lícula d'Allen hi ha un gag molt divertit al respecte, que no revelaré.

L'altre títol és "Week End" (1967), de Jean-Luc Godard. Narra les aventures d'una parella de burgesos que transiten durant un cap de setmana per carreteres plenes de cotxes que han patit terribles accidents amb molts morts -la qual cosa no sembla impressionar ningú- i camins on troben personatges de conte, proletaris que els alliçonen sobre el maoïsme i, finalment, una banda de revolucionaris caníbals. Com la majoria de pel·lícules de Godard, fascina i irrita a parts iguals, anticipa la seva etapa més compromesa amb l'extrema esquerra i és famosa per un parell de travellings: el de l'embús a la carretera i un travelling circular que mostra un concert de piano i una dissertació sobre Mozart i la seva influència en la música pop, enmig d'una granja.



En una altra escena, els burgesos caminen per un camp ple de vehicles destrossats que, de cop i volta, desapareixen i són substituïts per un ramat de bens que els condueix novament a la carretera. El fragment, per si algú no ho tingués clar, ve precedit del rètol "l'àngel exterminador".

13 comentaris:

David Amorós ha dit...

No he vist la peli de Godard, la veritat és que he vist molt poc cinema seu. La de Woody Allen, com ja saps, em va agradar molt. I és cert que Marion Cotillard està que enamora. Aquest divendres la tornem a tenir en sales en una altre peli. I jo em vaig indignar molt amb Vicky Cristina Barcelona, però molt. No sé si tornar-la a veure em faria modular la meva opinió. Però de moment no ho faré. Una abraçada.

Mònica ha dit...

A mi també em va agradar molt "Midnight in Paris". Em va fer passar una molt bona estona i vaig riure-somriure força! :)

Tanmateix, Vicky Cristina Barcelona, tampoc em va semblar catastròfica, potser perquè no sóc una fidel seguidora d'en Woody Allen...
Tot i així, hi ha coses que tampoc em van agradar de "Vicky Cristina Barcelona", i que s'haguessin pogut suprimir sense problemes ni drames.

Salutacions! :)

ricard ha dit...

David: "Vicky Cristina Barcelona" té, és cert, molts defectes. No m'agrada gens la veu en off, el personatge de Bardem -pintor català que es pot permetre viatjar a Astúries en avió privat- no és gaire creïble... Però al darrere de tot això flueix una història. I Rebecca Hall és tot un descobriment.

Ha vist unes quantes pel·lícules de Jean-Luc Godard de la seva etapa més accessible, la que va d'"À bout de souffle" a "Week End". Potser li dedicaré uns quants posts. Al meu entendre, és un director essencial, un dels pares del cinema modern. Sí que és cert que el seu afany experimental i algunes dèries amb les quals no combrego (per exemple, la sobredosi de cites literàries, el costum de filmar els actors de lluny o d'esquena dificultant la identificació dels o amb els personatges) fan que la seva obra més recent resulti poc agraïda (confesso, però, que encara no he vist "Film socialisme"). Potser és veritat allò que algú va dir, que Godard va sempre vint anys avançat al seu temps, o més, i per això m'agraden les seves pel·lícules antigues, tan trencadores en el moment de la seva estrena i les noves encara no les entenc. Ara bé, la seva etapa maoïsta ha envellit tan com el seu discurs; jo crec que no li va provar renyir amb l'Anna Karina.

Mònica: De "Vicky Cristina Barcelona" hagués pogut treure la veu en off. És veritat que la pel·lícula va agradar més a persones que no són fans de n'Allen, probablement els més fidels la van trobar superficial.

Després d'haver vist la de París, trobo a "Vicky Cristina..." una altra pega: Barcelona no apareix gens fotogènica i, paradoxalment, sembla una targeta postal.

Gràcies pels vostres comentaris.

Eva ha dit...

Tot i que m'hagués agrada't veure-la en versió original, m'ho he passat be, m'ha agradat i m'ha posat de bon humor...que més se li pot demanar a una tarda de diumenge?

ricard ha dit...

Si una tarda de diumenge no caus en la desesperació més absoluta, ja et pot donar per satisfet/a, o sigui que el teu cas, Eva, resulta gairebé extraordinari. Gràcies, Woody Allen!

Javi ha dit...

Tenía previsto verla en cine, pero a este paso se me pasa; una pena. Todos hablan bien de ella, leches!

Bargalloneta ha dit...

estic totalment d'acord amb tu del que dius de la última pel.lícula de l'Allen!!!!
petons

Antican ha dit...

Extra, extra! Woody Allen farà per fi la seva obra mestra europea! Mediapro afirma que el protagonista de la seva pròxima pel·lícula serà Pasqual Maragall en persona, interpretant-se ell mateix. L'acció tindrà lloc en una Barcelona expressionosta, en blanc i negre i de cartó pedra, a l'estil "Ombres i boira". L'exalcalde hi vagarà perdut i turmentat per l'Alzheimer, a dalt d'un tricicle, armat d'un ganivet i rosegant una papaia,
tot esquivant tramvies assassins amb la cara del "gos" Cobi.
Hi haurà diverses escenes oníriques on apareixeran legions de nudistes posant per fotografies "artístiques": Maragall caminarà entre ells murmurant incoherències com ara "BCN, Barna, Barcino, hay que ver cuánto cochino". Durant el seu viatge iniciàtic, Maragall s'haurà d'enfrontar a una sèrie de soldats romans de Subirachs, que el sodomitzaran amb fal·lus de pedra (en somni, és clar), amb el fantasma de les Olímpiades passades ("Ara entenc per què repeteixo "tricicle" tota l'estona!"), i amb una munió de gambes de Mariscal que han perdut el somriure i han après tots els trucs de "The Host". (No hi ha més notícies, ni més spoilers).

ricard ha dit...

Javi: Bueno, tampoco te obsesiones. Ya la verás cuando la echen por televisión. Mientras tanto, que no te cuenten los detalles porque pierde la gracia. Un saludo.

Mònica: Ja he vist que tots dos som fans de la Marion Cotillard. Pel que fa a Owen Wilson, potser no és el millor actor del món, però trobo que compleix. Fent de Woody Allen, m'ha agradat més que Kenneth Branagh. Petons.

Antican: No està malament, un argument surrealista amb apunts crítics. Podrien titular-ho "un bareto, un núvol, un tsunami".

Robert ha dit...

Això dels burgessos, respecte la peli de Godard. Voleu dir que no està un amic atrasats... Pregunteu a un noi de 10 o 12 anys què és un obrer i no en te ni idea; no sap què és una fàbrica, no s'entera !!! i nosaltres encara parlant de burgessos, maoistes, etc. realment la qüestió fonamental és la justícia del temps o, com deia el meu avi, no et preocupis, el temps posa a cada persona i cada cosa al seu lloc. Bestial !
Evidentment espero comentaris ...

ricard ha dit...

És cert. El cinema de Godard, en la seva vessant didàctica que volia revelar les veritats sobre la lluita de classes, ha envellit irremeiablement. És el preu de voler ser modern. Això no vol dir que avui ja no hi pugui haver debat, però s'hauria de plantejar en altres termes.

Estic preparant una sèrie sobre aquest senyor i la seva curiosa relació amb l'altre "enfant terrible" de la Nouvelle Vague, el senyor Truffaut. No te la perdis!

òscar ha dit...

"Vicky Cristina Barcelona" em va fer dir-li a la meva dona (que és d'aquelles que si Allen fa un guixot a un paper ja diu que allò és una obra d'art) que no tornava a veure res més d'Allen. Que n'estava fart.

Per sort la meva dona mana molt. I en acompanyar-la a veure "Midnight in Paris" vaig sortir dient que el que acabava de veure era un tros de peli.

ricard ha dit...

La teva dona et porta pel bon camí, Òscar. Una abraçada.