dissabte, 14 de maig de 2011

EL TIO BOONMEE QUE RECUERDA SUS VIDAS PASADAS


Un dels màxims representants del cinema minimalista actualment de moda entre els cinèfils més radicals, Apichatpong Weerasethakul, aconseguia la Palma d'Or del darrer Festival de Cannes amb "El tío Boonmee que recuerda sus vidas pasadas".

La seva dona morta i el seu fill desaparegut, ara convertit en un simi d'ulls vermells, tornen per visitar un Boonmee malalt; enmig, la hìstòria d'una princesa que fa l'amor amb un peix i altres coses que no explico per no espatllar les sorpreses d'un film insòlit i fascinant, en què els elements fantàstics sorgeixen amb tota naturalitat, com apareix la lluna per il·luminar la selva a la nit; mentrestant, els personatges assumeixen els trànsits de la vida a la mort i de la mort a la vida amb serenor característicament oriental.

5 comentaris:

David Amorós ha dit...

A mi és una pel.lícula que m'encanta, tot i que es fa difícil raonar el perquè més enllà de les sensacions que et produeix (ho vaig intentar en el seu moment, no sé si amb massa éxit). També m'agrada molt "Tropical Malady". Una abraçada.

ricard ha dit...

Jo no havia vist res d'aquest director. És veritat que es resisteix a una interpretació racional; potser hauríem de fer-nos experts en la religió budista...

Pilar ha dit...

Aquesta no me la perdré. M'agraden les històries de princeses i les reflexions transcendentals.

Javi ha dit...

Estos orientales son la leche. La fantasía al poder. De este director vi Tropical malady y me pareció bastante sugerente; me gustó bastante la atmósfera que recrea y ese aparente no pasar nada que te deja algo así como fascinado. Están bien ese tipo de pelis si te metes en ellas positivamente. Algo similar le pasa a las de Ki-Duk.
En esta que nos traes, ricard, parece que pasan cosas como de otro planeta. Según iba leyendo tu reseña iba pensando: "joer tiene un toque a la peli Donde viven los monstruos" en eso de reflejar realidades como de otro mundo, muy al estilo Alicia en el país de las maravillas; todo bastante fantástico y un tanto surrealista. Un saludo y buena entrada.

ricard ha dit...

El més curiós es que barreja el to de conte amb un estil naturalista, gairebé documental.