dimarts, 19 d’abril del 2011

LA NOCHE

"La noche" (1961), una altra obra mestra de Michelangelo Antonioni, és la pel·lícula definitiva sobre el pas -i el pes- del temps.

Paradoxalment, l'acció es concentra en menys de vint-i-quatre hores. El matrimoni format pel novel·lista Giovanni Pontano (Marcello Mastroianni) i Lidia (Jeanne Moreau) visiten a l'hospital un amic comú malalt en fase terminal (paper interpretat per l'actor-director Bernhard Wicki); després, ella passeja fins als afores de Milà mentre ell l'espera a l'apartament. Per avorriment o per apaivagar la seva angoixa existencial, surten de nit i van a espetegar a la festa d'un industrial multimilionari, que dura fins l'endemà al matí.

El pas de les hores està retratat de manera magistral, amb l'ajut de la fotografia de Gianni Di Venanzo (aquesta és una especialitat d'Antonioni i d'altres mestres del cinema italià, recuperada recentment per Abbas Kiarostami en un film que passa precisament a Itàlia, "Copia certificada").

El temps comporta el canvi, la degradació i la mort. Milà és una ciutat que veu com els seus edificis més antics són substituïts per gratacels de vidre i acer. L'industrial milionari reflexiona sobre els canvis que comporta el progrés i com adaptar-s'hi. Els protagonistes s'enfronten a la mort de l'amic, noten que envelleixen i senten la necessitat d'aferrar-se a la vida, encara que això impliqui alguna petita traïció, festeigs desesperats amb una nimfòmana que ronda per l'hospital, amb un milionari calavera, amb la Monica Vitti... A l'escena final, Giovanni i Lidia passegen de bon matí pels jardins de la mansió; ella li revela els seus sentiments més profunds i li llegeix una carta que evidencia com el pas del temps els ha fet oblidar qui eren i què esperaven; aquesta seqüència podria ser perfectament el millor que Antonioni hagi filmat mai, i això és dir molt.

2 comentaris:

miquel zueras ha dit...

Wicki! el director de "El pont", acabo de veure una pel.licula seva molt curiosa: "Morituri" amb Brando i Yul Brinner.
Una gran obra d´Antonioni amb els seus tipics personatges que van d´aqui enllà sense rumb. I que guapa era la Vitti amb els cabells foscos! Borgo.

ricard ha dit...

Miquel, gràcies pel comentari. Em sembla que no havíem parlat des del sopar blocaire; tens un bloc excel·lent i molt divertit (Bela Lugosi vestit per a la Passió és tota una troballa).