dissabte, 16 d’abril del 2011

BRIAN DE PALMA # 4: EL CINEMA NEGRE


Encara que es va estrenar el 1983, abans que "Doble cuerpo", "El precio del poder" inaugura una nova etapa en la carrera de De Palma, d'obertura cap a nous gèneres sense oblidar del tot les seves constants temàtiques i estilístiques.

"El precio del poder" és un remake de "Scarface" (Howard Hawks, 1932), traslladant l'acció al Miami de l'època en què el film es va estrenar i al món dels gàngsters d'origen cubà que es feien rics traficant amb cocaïna (malfactors que Castro va encolomar als nord-americans). Explica l'ascensió al poder i la posterior caiguda de Tony Montana (Al Pacino, molt passat de voltes), un típus obsessiu com la majoria de personatges de De Palma, que manté una relació protectora amb la seva germana (Mary Elisabeth Mastrantonio) ratllant en l'incest, i que és incapaç de controlar tot allò que posseeix, inclosa la seva dona (Michelle Pfeiffer en el seu primer paper rellevant després del fracàs de "Grease 2"). Irònicament, signa la seva sentència de mort quan demostra tenir certa ètica en negar-se a fer esclatar una bomba sota el vehicle de l'home que li han encarregat matar perquè viatja amb la seva família (en una escena de suspens molt hitchcockià); i no pot evitar l'assalt a la seva mansió dels homes que vénen a matar-lo malgrat disposar de desenes de càmeres de televisió que controla des del seu despatx (a la manera del Swan d'"El fantasma del paraíso").

De Palma no es mostra tan destre en la seva descripció de l'univers mafiós com alguns companys de generació (Scorsese, Coppola); el film és, com molts dels seus, irregular, però conté algunes escenes que demostren el seu virtuosisme amb la càmera i d'una violència propera al gènere slasher (tot el fragment del tipus que assassinen a la banyera amb una serra mecànica).

Deu anys més tard, Al Pacino i De Palma tornen a treballar junts en un altre film de gènere negre, "Atrapado por su pasado", que recorda "El precio del poder" no només per l'actor sinó per l'ambientació als anys setanta i les nombroses escenes en la discoteca que regenta el protagonista, igualment d'orígen llatí, un gàngster que prova de redimir-se després de sortir de la presó però que té la desgràcia de tenir per amic un advocat cocaïnòman que l'embolica de mala manera i el traeix (una actuació inspiradíssima de Sean Penn). Però les semblances entre ambdós films no van més enllà: "Atrapado por su pasado" és una magnífica pel·lícula d'acció, fluïda però de factura clàssica sense estridències. Al Pacino també es mostra contingut; la seva història d'amor amb Penelope Ann Miller no resulta tan sòrdida com les relacions de Tony Montana amb les seves dones, tot i que al final la cosa tampoc no acaba bé del tot.

Per a molts (i especialment els crítics francesos), "Atrapado por su pasado" és un dels millors films del seu autor, probablement el seu darrer títol important.

Va reincidir en el gènere negre el 2006 amb "La Dalia Negra", un títol canònic, amb ambientació d'època, detectius, dones fatals i crims escabrosos, i una història basada en la novel·la homònima de James Ellroy ("L.A. Confidential"), al seu torn basada en el cas real de l'assassinat no resolt de l'aspirant a actriu Elisabeth Short.

Els actors són molt guapos (Josh Hartnett, Scarlett Johansson, Aaron Eckhart, Hilary Swank i la menys coneguda Mia Kirshner) però no semblen gaire còmodes en els seus papers.



El director tampoc no està gaire entonat i la pel·lícula resulta confusa i mancada d'esperit. Només en les escenes en blanc i negre de l'aspirant a actriu una mica pendó, que visiona un bocabadat Josh Hartnett, retrobem el De Palma voyeurista de les bones èpoques; i en la recuperació de William Finley, l'actor fetitxe dels seus primers films, fent de dolent.

5 comentaris:

Angélica Oliveira ha dit...

Hola!

Que dir-te de Scarface...per molts anys va ser una de les meves pelis de culto, però ara veig que no és tan genial com jo creia. A veure, té unes escenes magnífiques i inoblidables com la que qualsevol amateur imita: “Say hello to my little friend” o Toni amb una muntanya de cocaïna davant seu, però ara el que abans em semblava una obra genial, em sembla un trencaclosques sense una peça...
Encara no he vist “Atrapado por su pasado” i m’han entrat unes ganes..m’encanta en Sean Penn.
“La Dalia Negra” va ser una gran decepció. Pot ser l’error va estar en relacionar-la amb “L.A Confidential” (ja ho sé que l’escriptor es el mateix) i jo vaig anar al cine buscant un clímax semblant i em vaig trobar amb uns personatges perduts i una Scarlett Johansson amb ulls buids. Ni la Hillary Swank va salvar aquesta peli.
De Brian de Palma jo trio,a més de Scarface, “Ojos de Serpiente” que para mi és un dels millors thrillers que he vist mai!

Prou que se m’acaba el català! ;)

Mario Salazar ha dit...

Aunque las anteriores entregas han brindado luz sobre las películas más desconocidas que se agradece mucho, pienso que son obligadas éstas dos primeras que mencionas al inicio de éste escrito, son sus trabajos más celebrados y me parecen geniales, para ser franco no creo que "Scarface" sea un trabajo pequeño comparado a los de Scorsece y Coppola, si bien los otros han hecho obras maestras, De Palma saca un estilo más contemporáneo y realista, un Tony Montana más chusco sin esa mística propia de los gansters de origen italoamericano pero un personaje con poder escénico. La última no la veo todavía porque quiero leer el libro, dicen que Ellroy es una maravilla con la novela negra. Ahora voy a salir a buscar las películas menos conocidas de éste director. Un abrazo.

Mario.

Imma ha dit...

Jo continuo agraint tot el que aprenc gràcies a tu de Brian De Palma. Realment he vist poc d'ell. Quan acabis totes les entrades sobre el director rebrem un certificat, no??? Que jo no me n'he perdut cap! :D En fi... que ja veig que hauré d'assaltar videoteques: em queden pendents de veure moltes pel·lis de De Palma.
Una abraçada!

ricard ha dit...

Angélica: "El precio del poder" va ser al seu dia una pel·lícula que va tenir consideracions crítiques molt extremes a favor o en contra. Això passa amb moltes obres de De Palma. En general, crec que ni tant ni tan poc. Com molts dels directors nord-americans de la seva generació, De Palma aboca als seus films el seu gran amor pel cinema i la voluntat de gaudir i fer gaudir de l'experiència de la narració cinematogràfica. D'això en resultaran pel·lícules bones o no tan bones però sempre estarem parlant de cinema gairebé en estat pur, la qual cosa no es pot dir de moltes de les propostes que avui podem trobar a les cartelleres. I el fracàs de "La dalia negra" podria estar motivat perquè De Palma se sentia obligat a fer un producte d'alt nivell, com "L.A. Confidential" i no va gaudir dirigint-la, tret de les escenes més sòrdides en blanc i negre, en què sí es nota la seva personalitat.

En alguna entrada propera hauré de parlar de "Ojos de serpiente". Es molt brillant i cent per cent De Palma, però t'he de confessar que no és de les meves favorites. Però em passa com a tu: no sempre que veig les seves pel·lícules m'impacten de la mateixa manera.

Mario: Muy interesante tu valoración acerca de "El precio del poder"; no te falta razón.

Gràcies pels vostres comentaris.

ricard ha dit...

Imma: Clàssics de cinema cursos on line, no sóna malament... Bé, tampoc no voldria que tot plegat semblés una classe magistral. Jo aprenc tant com vosaltres fotent aquests rollos que m'obliguen a revisar alguna pel·lícula que vaig veure fa masses anys. I el certificat, ja el teniu garantit.