diumenge, 3 d’abril de 2011

BRIAN DE PALMA # 3: APOTEOSI HITCHCOCKIANA


Entre "El fantasma del paraíso" i "Carrie", Brian De Palma va dirigir "Fascinación" (1976); la pel.lícula fa honor al seu títol, ja que és fascinant, per a molts la millor de la seva filmografia.

El protagonista (Cliff Robertson), un ric terratinent, perd en un segrest la seva esposa i la seva filla. Al cap de molts anys, visita l'església de Florència on es van conèixer ell i la seva dona morta i troba, fent de restauradora, la seva doble (Geneviève Bujold).

Com podeu veure, "Vértigo" (Alfred Hitchcock, 1958) i el tema del doble es troben en la base argumental. Una pel·lícula original i una ¿còpia?; l'esposa morta i la seva còpia. En els treballs de restauració a Florència descobreixen una pintura primitiva sota un fresc renaixentista; però no poden recuperar la pintura original sense destruir la que hi ha al damunt; un dilema que reflecteix el que viuen els protagonistes, alhora que podria ser una reflexió sobre els remakes cinematogràfics.

També tenim un protagonista que és víctima d'una conspiració i un antagonista manipulador (John Lithgow). I una mare que mor assassinada.

Tot i la influència de Hitchcock, "Fascinación" és un film que té prou entitat per si mateix, una obra bella, romàntica i misteriosa, conduïda amb pols ferm cap al seu final sorprenent mitjançant l'ús d'una narrativa clàssica, exempta dels seus habituals malabarismes visuals, tret potser del final a l'aeroport, filmat amb un travelling circular al ralentí, que encaixa la mar de bé amb el remolí sentimental que viuen els protagonistes.

La fotografia bromosa és de Vilmos Zsigmond, el guió de Paul Schrader i la música de Bernard Herrmann, que és el músic habitualment associat amb Hitchcock pel seu treball a "Pero, ¿quién mató a Harry?", "El hombre que sabía demasiado", "Falso culpable", "Con la muerte en los talones", "Psicosis", "Marnie, la ladrona", i també, és clar, "Vértigo". De Palma ja havia col·laborat amb Herrmann a "Hermanas", i la seva música és un altre dels motius que contribueixen a relacionar el seu treball amb el del britànic. Però, posats a buscar coincidències, recordem que, el mateix any, el mateix guionista (Schrader) i el mateix músic van treballar per a Scorsese en la seva obra mestra "Taxi Driver", en què Robert De Niro feia un personatge que semblava inspirat en els que havia fet a les ordres de De Palma en l'etapa underground del realitzador.

Després de "La furia", De Palma va dirigir un film molt excèntric sobre el voyeurisme, "Home Movies" (1979), en què apareixien novament Kirk Douglas (un mestre de cerimònies que conmina els membres d'una família problemàtica a filmar-se els uns als altres), Gerrit Graham (Beef a "El fantasma del paraíso") i Nancy Allen; aquesta fa el paper d'una prostituta, de qui n'està enamorat el personatge de Keith Gordon, que també està preocupat per la relació adúltera de la seva mare al film (Mary Davenport).

A "Vestida para matar" (1980), Keith Gordon també té una mare adúltera (Angie Dickinson), i Nancy Allen torna a fer el paper de prostituta.

Molts van acusar Brian de Palma de plagi, i és cert que "Vestida para matar" no únicament copia la idea central de "Psicosis" sino també l'estructura del film de Hitchcock (amb alguna variant, com veurem). No repetiré allò que ja vaig dir en la primera de les entrades sobre De Palma; però val la pena reflexionar sobre aquesta qüestió i adonar-nos que un remake més o menys declarat pot ser vàlid si aconsegueix fer-nos oblidar l'obra original, com crec que passa amb "Vestida para matar" (i no em direu que no és millor aquest "plagi" que l'invent que Gus Van Sant es va treure de la màniga copiant pla per pla la pel·lícula de Hitchcock sense aconseguir captar-ne l'esperit en cap moment).

El personatge i la peripècia d'Angie Dickinson en la primera part del film són l'equivalent del personatge i la peripècia de Janet Leigh a "Psicosis". No hi ha un robatori pel mig però sí una situació en què ella se sent culpable, una conversa amb el seu psiquiatra (Michael Caine) que equival a la xerrada que Janet Leigh manté amb Bates-Perkins al motel i el crim amb arma blanca a mans d'una dona una mica rara, canviant la dutxa per la cabina d'un ascensor; fins i tot la música -molt inspirada- de Pino Donaggio recorda els famosos acords creats per Bernard Herrmann. Sigui com sigui, tota aquesta part del film, cinema en estat pur, que comença com "Carrie" (ara sí, en una dutxa) i continua en un museu on la sinuosa càmera subjectiva de De Palma ens condueix cap a una aventura amb final incert, resulta brillant i justament famosa, fins al punt que la resta del film no està mai a la mateixa altura. Però això també passava una mica a "Psicosis", en què després de la mort de Janet Leigh l'interès baixava alguns esglaons (no tants com el detectiu Arbogast quan el maten, és clar).



L'escena de l'assassinat conté una diferència important respecte al film de Hitchcock. Aquí hi ha un testimoni: la prostituta que interpreta Nancy Allen i que substituirà la mare i ajudarà el fill (Keith Gordon) a desemmascarar el culpable d'un crim del qual ella apareix com a sospitosa ("Falso culpable"). Aquests dos personatges (i el dolent) centren l'acció després de l'assassinat d'Angie Dickinson; en el seu segon tram, el film es ressenteix d'un guió feble però manté l'interès gràcies a la direcció enèrgica de De Palma. Cal destacar-ne les escenes amb Michael Caine topant amb un mirall o mirant-s'hi, que comparteixen l'enginy i la finalitat dramàtica de l'escena de "Hermanas" amb Margot Kidder que vam comentar.

Apuntem finalment que el voyeurisme apareix en l'escena d'Angie Dickinson i el desconegut al taxi (el conductor mou el retrovisor per gaudir del joc amorós de la parella) i és obsessiu en la segona meitat del film en què el personatge de Keith Gordon filma amb una càmera camuflada i amb pel·lícula de Super-8 les entrades i sortides dels pacients del psiquiatra Elliott-Caine, i tothom espia tothom a través de les finestres. L'espectador també es converteix en voyeur davant d'un títol intensament eròtic, amb escenes de dutxa a càrrec de la Dickinson i de Nancy Allen i un parell d'strip-teases, un a la consulta del psiquiatra i un altre a l'hospital, molt aplaudit pels bojos presents, que preludia un final copiat del de "Carrie".

En la brillant primera mitja hora de "Vestida para matar", també trobem una interessant reflexió sobre l'acte de mirar i observar el nostre entorn i de com aquest acte pot deixar de ser innocent i, fins i tot, violar la intimitat de qui és observat. Al museu, Angie Dickinson mira uns quadres que també la miren a ella, mentre rumia les coses que ha de preparar per a un sopar d'aniversari; també observa la gent que hi ha al museu, per exemple uns pares que semblen haver perdut la seva filla; la seva mirada és passiva, però adquireix intenció quan es dirigeix a l'atractiu desconegut (que duu ulleres fosques). Quan ha consumat el seu adulteri i se sent perduda i culpable, una nena la mira acusadorament; la seva mare la renya i li diu que és de mala educació mirar fixament les persones.

Nosaltres, espectadors, i el protagonista, som un gràcies a l'ús de la càmera subjectiva. A través de les finestres d'un edifici i emparats en la foscor, espiem unes noies que es diverteixen, fan l'amor, es masturben, i una d'elles es dutxa i xiscla quan alcem la mà amb el ganivet a punt de repetir per enèssima vegada l'assassinat de "Psicosis". Aquesta escena en què De Palma parodia el seu estil pertany a una pel·lícula dins d'una pel·lícula, la que sonoritza l'expert interpretat per John Travolta a "Impacto" o "Blow Out" (1981), un remake de "Blow Up" d'Antonioni canviant la imatge pel so. També surt Nancy Allen fent de prostituta i també és testimoni d'un assassinat.


Jack, el tècnic de so, assisteix casualment a un accident en el qual mor un polític; l'accident recorda molt al de Chappaquidick, que li va costar la carrera a Ted Kennedy i en el qual va morir ofegada la seva acompanyant. Al film, és el polític qui mor i la prostituta que l'acompanya (Nancy Allen), se salva de morir ofegada amb l'ajuda de Jack.

"Impacto" és gairebé un film experimental sobre la realitat i la seva manipulació.

Amb el so que ha enregistrat i les imatges de l'accident que algú va gravar -no tan casualment en aquest cas-, Jack reconstrueix la realitat del moment (com el fotògraf de "Blow Up") i comprova que hi ha hagut un tret i que es tracta realment d'un assassinat. El problema serà demostrar-ho. Ningú no creu que hi hagi hagut una conspiració però, al mateix temps, tothom conspira per ocultar a l'opinió pública que el polític respectable viatjava acompanyat quan el seu cotxe va caure al riu.

La feina de Jack consisteix a crear una falsa realitat per a les bandes sonores dels films que sonoritza. Sally, la noia, fa de maquilladora i no vol que la mirin si no va pintada, tot i que el seu maquillatge és molt natural i ni es veu.

La televisió -portaveu de les falses veritats- té un paper rellevant en la trama, i la fa avançar a través de noticiaris presents en gairebé totes les escenes, com en les pel·lícules undreground de De Palma. Recordem que, a "Vestida para matar", també hi havia una escena rellevant amb un programa televisiu sobre els transexuals que podíem gaudir per duplicat gràcies a la pantalla dividida.

El dolent (John Lithgow) vol carregar-se Sally, però, abans, mata diverses noies que s'hi assemblen físicament només per fer creure que el crim és l'obra d'un assassí en sèrie (sembla que li agradi, però). Aquesta idea de la repetició dels físics ja apareix a "Vestida para matar", en què la dona policia s'assembla a Bobby i confón el protagonista i l'espectador; d'altra banda, és el tema del doble portat a l'extrem: totes les noies són Sally, la prostituta.

La repetició afecta també a la trama: Jack provoca la mort d'un confident quan l'aparell gravador que porta ocult reacciona amb la suor; i aquest succés desgraciat preludia el final del film, brillant i alhora cínic, indubtablement el millor d'un títol més interessant sobre el paper que en la seva plasmació, una mica mancada de ritme. La qual cosa devia contribuir al seu fracàs i a la finalització d'aquesta etapa de thrillers de suspens en la carrera de De Palma, que encara, però, reservava una cloenda espectacular, el film compendi que és "Doble cuerpo" (1984).

El protagonista de "Doble cuerpo" (Craig Wasson) treballa com el Jack de "Impacto" al món del cinema en pel·lícules de terror barates, fent d'actor. La manipulació sonora és aquí substituïda per la manipulació de la imatge amb la intervenció de les dobles de cos (d'aquí, el joc de paraules del títol). Si el cinema és la manipulació de la realitat, De Palma parla de la manipulació d'aquesta manipulació.

Com l'Scotty de "Vértigo", Jake Scully (Wasson) pateix un problema psicològic que el fa incapaç de reaccionar en determinades ocasions: claustrofòbia.

Un amic (el manipulador d'aquesta història) li cedeix el seu apartament mentre és fora de la ciutat. Des d'allà i amb l'ajuda d'un telescopi situat estratègicament, Jake pot espiar cada nit la veïna del davant, que munta uns números certament espectaculars ("La ventana indiscreta"). Un dia, la segueix per uns grans magatzems i fins a la platja; l'escena, de les més virtuoses que De Palma hagi filmat mai, recorda la del museu a "Vestida para matar" i, el final en ralentí, "Fascinación".

Una nit, la veïna és atacada per un indi armat amb un trepant. Jake és testimoni de l'assassinat i prova d'evitar-lo sense aconseguir-ho ("Impacto"). Uns dies més tard, veient una pel·lícula pornogràfica per televisió, descobreix que una actriu (Melanie Griffith) balla exactament igual que la veïna desapareguda; és la seva doble de cos. Per contactar amb ella, actua en uns dels seus rodatges en una escena que comença amb un número musical, cortesia de Frankie goes to Hollywood, que recorda els d'"El fantasma del paraíso".

La Nancy Allen ja estava massa grassa per al paper?


De Palma acomiada una etapa de la seva carrera homenatjant Hitchcock i homenatjant-se a si mateix en un film que no serà original però sí francament divertit, gairebé apassionant, tret de la part final, que no està gaire aconseguida.

Doble cuerpo: el suspens segons De Palma.

4 comentaris:

Reichel ha dit...

Hola Ricard!

Passa pel nostre blog quan tinguis un moment, t'hem proposat en un joc que corre pels blogs de cine y que em sembla que t'agradarà.
Fins aviat!

David Amorós ha dit...

Hola ricard. Ja vaig dir a l'anterior post sobre De Palma que jo veia les seves pel.lícules a l'adolescència, una edat en que un és molt impresssionable i de debò que no recordo més excitació en aquella edat que una peli seva (o potser d'Almodóvar). Vestida para matar i Doble cuerpo eren les meves favorites. Aleshores sempre es deia que era l'hereu de Hitchcock, però a mi allò, en aquella época no em semblava una connotació dolenta sino més aviat el contrari. Vist avui en dia estic d'acord amb tu, plagiar o rendir homenatge però crear alguna cosa nova, justifica el plagi. I és clar que De Palma té un univers propi quan revissiona el mestre. En fi, de nou un post curradíssim. Una abraçada.

MIREIA ha dit...

Ricard, ja saps que sóc una fan incondicional de Brian de Palma; m'agraden sobretot les pel.lis de l'etapa hitchcockiana perquè són les que estan més plenes d'intriga, morbo i visualment més impactants. Jo, quan van estrenar Vestida para matar i Doble Cuerpo era una nena, però quan les vaig veure per la tele uns anys més tard, essent una adolescent, em van sumir en un estat de fascinació total. Eren diferents de les altres pel.lis que havia vist fins aleshores, i em resultaven molt excitants, com al David. De fet, Doble Cuerpo continua tenint aquest efecte pertorbador en mi, i quan la fan per la tele de tant en tant no puc deixar de revisionar-la.
Pel que fa a Carrie, la trobo una de les millors adaptacions de Stephen King, juntament amb El resplandor i Misery. Pel que fa a El fantasma del paraíso, aquesta sí que la vaig veure per la tele quan devia tenir uns 9 o 10 anys i em va quedar a la retina... espectacular, divertidíssima, amb un humor que desbordava mala llet pels quatre costats...

ricard ha dit...

Mireia, gràcies pel teu comentari que és gairebé una confessió.