dijous, 28 d’abril del 2011

BRIAN DE PALMA # 5: SÈRIES TELEVISIVES DE L'ANY DE LA PICOR

El 1987, Brian De Palma dirigeix "Los intocables de Eliot Ness", adaptació a la gran pantalla de la sèrie mítica "Los intocables", (1959-1963), protagonitzada per Robert Stack i basada en el llibre que va escriure aquest Agent del Tresor que, els anys de la Llei Seca, va lluitar contra Al Capone i els seus secuaços a la llavors violenta ciutat de Chicago.

De Palma va aconseguir un èxit enorme amb aquest títol, que, com la sèrie, no pretenia ser especialment fidel a la realitat (tot i que respectava algunes qüestions històriques, per exemple la condemna de Capone no pels seus assassinats o pel tràfic de licor, sinó per no fer la declaració de la renda -amb Hisenda no s'hi juga!-). El triomf del film es pot explicar per diversos motius, sobretot l'habilitat de De Palma a l'hora de conjugar una narració linial apta per a tot tipus de públic amb el seu proverbial virtuosisme i les referències cinèfiles que adornen els seus films, que esclaten en seqüències determinades, com aquella a les escales de l'estació, que homenatja sense manies l'escena de les escales d'Odessa d'"El acorazado Potemkin" (una picada d'ull als crítics, ja que és improbable que el norant-nou per cent del públic que va gaudir de la pel·lícula conegués el títol amb què Sergei Eisenstein va revolucionar el muntatge cinematogràfic l'any 1925); homenatja el western i el cinema d'aventures en l'escena a la frontera canadenca, el suspens hitchcockià en l'escena de la nena i la bomba a l'inici del film, inclou l'escena típica de càmera subjectiva i muntatge en paral·lel (mort del policia Malone) i dues o tres escenes de violència espectacular (la del terrat del palau de justícia o la ja mítica de Capone-De Niro il·lustrant els seus homes sobre les virtuts del beisbol). A diferència de la pífia de "La dalia negra", el càsting resulta encertadíssim, amb nous valors com Andy Garcia i veterans de prestigi com Sean Connery fent de policia íntegre i Robert De Niro, adequadament sobreactuat, en el paper d'Al Capone; Kevin Costner encara no era gaire famós en el moment de l'estrena del film: amb la seva cara de bona persona, és l'actor idoni per al paper d'heroi idealista. Finalment, es tracta d'una pel·lícula de bons i dolents que juga a complaure l'espectador amb el triomf final de la justícia sobre el crim i la corrupció, després de molts problemes i sacrificis, mantenint un to èpic ben subratllat per la música excel·lent d'Ennio Morricone.



De Palma no va inventar el muntatge, com va fer Eisenstein, però demostra que el sap utilitzar:



Després d'un seguit de fracassos comercials ("Impacto", "Wise Guys", la mateixa "El precio del poder"), l'èxit de "Los intocables de Eliot Ness" va donar oxígen al director i el va animar a encarar l'etapa més seriosa de la seva carrera ("Corazones de hierro", "La hoguera de las vanidades"). Del fracàs d'aquests títols i dels posteriors "En nombre de Caín" i "Atrapado por su pasado" el rescabalarà, novament, una adaptació cinematogràfica d'una sèrie televisiva de culte: "Misión imposible" (1966-1973), protagonitzada per Peter Graves i Martin Landau.

Però aquesta història d'espies (la versió cinematogràfica del 1996, si més no) resulta força més ombrívola que "Los intocables de Eliot Ness"; al film protagonitzat per Kevin Costner sabíem de seguida qui eren els bons i qui els dolents, només de veure'ls aparèixer en pantalla. A "Misión: imposible", amb Tom Cruise, no està gaire clar qui va de bona fe o qui s'ha venut per un plat de llenties; la trama, com pertoca en un film d'espies, és força intricada des del seu inici a Praga, nocturn en sentit literal i metafòric amb la mort de tot l'equip d'Ethan Hunt-Cruise, fins al final a l'euro-túnel. La qual cosa no va impedir que l'experiment fos també un gran èxit de taquilla. Molt adequats novament els secundaris (Kristin Scott-Thomas, Jon Voight, Emmanuelle Béart, Jean Reno, Ving Rhames, Vanessa Redgrave) i la música (de Danny Elfman). A part del final espectacular a l'euro-túnel, l'escena més recordada és la del robatori del disquet a la mateixa seu de la CIA, amb Cruise fent equilibrismes penjat del sostre.

L'èxit va propiciar la continuïtat de la franquícia, però amb altres directors, noms de prestigi en el cinema de gènere que -com el mateix De Palma- miren d'imposar la seva personalitat als pressupostos astronòmics i la personalitat egòlatra de Tom Cruise.

4 comentaris:

Javier Simpson ha dit...

Hola, ricard. Buen artículo sobre De Palma. Impacto no la vi, La hoguera de las vanidades me aburrió mucho y no le vi nada especial y Misión imposible no me convenció, sobre todo ese aspecto Bond elevado a la máxima intensidad; demasiada exageración para mi gusto, parecía más bien una de artes marciales de esas orientales en las que los personajes son más superhéroes que hombres de carne y hueso; precisamente en las de James Bond eso es lo que menos me gusta, lo exagerado de las filigranas de 007, pero aún así las hay más entretenidas que la primera de Tom Cruise de la saga.
Punto y aparte es Los intocables. Me parece una buena peli y sus homenajes están conseguidos. Una peli bastante entretenida y con aspectos a valorar.
Un saludo, ricard

ricard ha dit...

"Impacto" no está muy conseguida pero es una de sus películas más genuinas.

Ya hablaré más adelante de "La hoguera de las vanidades". Hay que reconocer que De Palma no supo encontrar el tono adecuado en esta adaptación de Tom Wolfe.

Bueno, a mi no me disgustó "Misión: imposible", aunque puede que la segunda, la dirigida por John Woo sea más entretenida (pero las filigranas son aún más exageradas).

Gracias por el comentario, Javi, un saludo.

Pilar ha dit...

Els intocables, és una d'aquelles pel-lícules que recordes, encara que passin els anys. La plasticitat de les escenes és total.
El que més m'agrada és el control del ritme que va creixent i la elegància a l'hora de mostrar el drama.
Brian de Palma aconsegueix fer-nos sentir.
La música de Morricone, es mereix un post.
Bona resenya, Ricard!

ricard ha dit...

Efectivament, elegància es la paraula justa. Gràcies pel comentari, Pilar.