dimarts, 3 d’agost de 2010

STEPHEN KING # 2


Quan vaig llegir "El cuerpo", atenent la recomanació d'un bon amic, recordo que el comentari recurrent feia referència al caràcter no fantàstic de la història, la qual cosa ens semblava rara en un escriptor famós per les seves novel·les de terror.

Hi ha un cadàver, sí, però només és una excusa per narrar la peripècia senzilla i realista de quatre nens que passen una nit fora de casa, al bosc, per trobar el cos mort, i que resulta un viatge màgic no perquè els passin coses objectivament extraordinàries, sinó perquè ells les senten com a tals. De manera que el relat ens transporta a aquella etapa perduda de les nostres vides en què els successos més trivials esdevenen grans aventures.

El clima nostàlgic, els records d'infantesa, els secrets compartits, vist ara amb perspectiva, són un leit-motiv força recurrent en l'obra de Stephen King.

No vull dir amb això que "El cuerpo" sigui una obra intimista, carent de suspens. Això no seria propi d'en King. Quan un gos els persegueix, quan agafen una drecera i caminen per les vies del tren sobre un pont penjant i senten el soroll de la màquina que és més a prop d'allò que es pensaven, viurem moments de veritable angoixa. I la nit al costat de la foguera és l'escenari idoni per explicar contes, com un de genial sobre la venjança d'un nen molt gras aprofitant un concurs de menjar pastissos de gerds.

Aquesta novel·la curta va ser objecte d'una brillant adaptació cinematogràfica l'any 1986 a càrrec de Rob Reiner, titulada originalment "Stand by me", com la cançó que sonarà al film, i a Espanya "Cuenta conmigo". El realitzador capta perfectament el to elegíac i resol amb perícia escenes complicades, com la visualització del conte sobre el concurs de menjar pastís, que abans hem destacat. Richard Dreyfuss fa el paper del protagonista adult que ens narra "la història que va canviar les seves vides"; Will Wheaton, River Phoenix, Corey Feldman i Jerry O'Connell són els quatre amics.

En l'àmbit cinematogràfic, un film sobre un argument de King que no fos de terror constituïa també una raresa. Això fins l'any 1994, en què Frank Darabont va adaptar el conte "Rita Hayworth y la redención de Shawshank"; a casa nostra, la pel·lícula es va titular "Cadena perpetua".

Com diem, no es tracta d'un film fantàstic, i beu de la llarga tradició que el gènere carcerari té en el cinema nord-americà. Però la història d'Andy Dufresne, empresonat de per vida al penal de Shawshank, manté fins al seu final sorprenent un to màgic, coherent amb el caràcter extraordinari de la rebel·lia i la determinació del protagonista.

És una llàstima que "La milla verde" (1999), del mateix Darabont, que barreja elements del gènere carcerari novament i d'altres de fantàstics, no arribi en cap moment al nivell del film precedent. Té escenes aïllades que estan bé, però en conjunt és un títol llarguíssim i avorrit. No obstant això, com ja hem dit en l'entrada anterior, "La niebla" ens ha fet recuperar la confiança en Darabont (que ara està preparant un film de zombis).

"Verano de corrupción" (1998), de Bryan Singer ("Sospechosos habituales") presenta un adolescent (el malaguanyat Brad Renfro) que descobreix que el seu veí (Ian McKellen) és un oficial nazi i se'n fa amic perquè li expliqui com torturava els jueus. La història és el revers de molts altres relats de King sobre la iniciació a l'edat adulta i els substituts de la figura paterna ("Corazones en la Atlàntida"); malgrat el seu caràcter realista, parla d'allò que parlen totes les històries ideades per Stephen King: la irrupció del Mal en un context quotidià, representat per un monstre o com una força inaprehensible que posseeix els homes ("El resplandor"), les bèsties ("Cujo"), les màquines ("Christine", "La rebelión de las máquinas") o els llocs ("L'habitació 1408").

2 comentaris:

Lluís Hoffman ha dit...

El cuerpo - 3
Cuenta conmigo - 3

Rita Hayworth y la redención de Shawshank - 7
Cadena Perpetua - 9

Verano de corrupción - 7
Verano de corrupción - 7

L'altre relat que no m'enrecordo del nom - 5

ricard ha dit...

Gràcies per la teva aportació, Lluís. Penso que ets una mica dur amb "El cuerpo - Cuenta conmigo".