dissabte, 21 d’agost de 2010

LOS MERCENARIOS


Veient la seva carrera en declivi i amb 64 anys a l'esquena, Sylvester Stallone va fer una aposta arriscada que, finalment, li ha sortit prou bé: una operació nostàlgica de rescat dels seus herois emblemàtics, "Rocky Balboa" i "John Rambo", i ara, amb "Los mercenarios", la recuperació de les action-movies sense efectes digitals dels vuitanta amb un repartiment ple de velles glòries que sembla (és?) una reunió de vells amics; una de les escenes del film reuneix Stallone, Schwarzenegger i Bruce Willis, però també retrobarem Dolph Lundgren ("Rocky IV"), Jet Li i Mickey Rourke (a aquest no el fan treballar gaire, només planta tatuatges a les esquenes fornides dels seus col·legues); Jason Statham i la resta de forçuts representen les incorporacions més joves només en la mesura que els seus títols populars són més propers en el temps.

De la pel·lícula no es pot dir gran cosa. És simpàtica en el seu plantejament i distreta si es contempla com una paròdia. Allò que m'ha resultat més interessant és comprovar que Stallone (amb permís de Jet Li) es reserva novament el personatge que rep més hòsties. I és que, amb excepcions puntuals, des del gran èxit de "Rocky" (1976), s'ha especialitzat en allò que podríem anomenar massoquisme testosterònic; el cas de Rambo -"No sento les cames!"- és paradigmàtic.

Fa molts anys, al cinema nord-americà, només patien les dones i rebien els dolents. Contra aquesta tendència generalitzada van aparèixer Marlon Brando i "La ley del silencio"; a l'actor li devia agradar aquesta imatge seva amb el rostre desfigurat per les bufetades i en títols posteriors, com "El rostro impenetrable" (1961) o "La jauría humana" (1966), era fuetejat i apallissat salvatgement.

El càstig físic a l'heroi de la funció esdevé més habitual a partir de la dècada dels setanta (recordem, per exemple, el tall al nas de Jack Nicholson, infligit pel mateix Polanski a "Chinatown" (1974), o la sessió a cal dentista de Dustin Hoffman a "Marathon Man" (1976)). Però han hagut de passar molts anys fins que James Bond fos salvatgement torturat: Sean Connery i Roger Moore mai no es despentinaven; però Pierce Brosnan i, sobretot, Daniel Craig a "Casino Royale" (2006), ja ens van fer patir per la seva integritat física (en el cas del segon, el càstig infligit posava en seriós perill la seva virilitat, que és tant com dir l'essència del personatge). Després d'això, ja no podem estar tranquils. Un altre símptoma de l'incertesa regnant en l'estranya època que ens ha tocat viure.

2 comentaris:

Bargalloneta ha dit...

i jo què vols que et digui???? a mi em va semblar la reunió de velles glòries musculoses..... i tu em pots preguntar i per què hi vas anar???? jajajaja bona pregunta, de tant en tant s'ha de cedir....
petons

ricard ha dit...

El dubte és si el guionista es creia allò que escrivia. Confio que tot fos una broma, sinó és per matar-lo. Però, tant se val. El film ha cobert els seus objectius, és el número 1 en la taquilla nord-americana i ja preparen la segona part.

Jo hi vaig anar amb el meu fill pre-adolescent i s'ho va passar d'allò més bé. És la meva excusa i la de la pel·lícula (no m'ho diguis, ja sé que no l'hauria de portar a veures coses tan violentes, però el nano va insistir després de veure el cartell per tot Europa aquestes vacances...).