dilluns, 26 de juliol de 2010

RADIO ENCUBIERTA


El britànic Richard Curtis es va fer un nom creant per a Rowan Atkinson els personatges ja mítics de "L'Escurçó Negre" i "Míster Bean". Posteriorment, comença a treballar per al cinema i obté un èxit rotund amb el llibret de "Cuatro bodas y un funeral" (1994).

Amb aquest títol i amb "Notting Hill" (1999), Curtis conrea un model de comèdia romàntica molt més clàssic del que pot semblar a primera vista, en què un single atractiu però tímid (Hugh Grant), que porta una vida més o menys normal i té una colla d'amics entranyables que porten vides més o menys normals i corrents, troba -i perd, i torna a trobar- l'amor d'una forastera molt glamurosa, que pot tenir els trets d'Andie McDowell o de Julia Roberts si s'escau.

El to de comèdia amable amb voluntat realista allunya aquests títols -lamentablement-del surrealisme subversiu dels episodis televisius de "Míster Bean" (infitament superiors a les incursions cinematogràfiques del personatge).

"El diario de Bridget Jones" (2001) contempla una fòrmula similar, només que, en aquesta ocasió, és la noia que és molt normaleta i que té uns amics entranyables. Els oponents masculins són ara l'objectiu difícilment assolible a priori: un playboy (Hugh Grant) i un advocat de bona família (Colin Firth).

Curtis es converteix en director dels seus guions amb "Love Actually" (2003), en què les diverses parelles que han anat apareixent en els seus llibrets conflueixen en una trama coral entretinguda, irregular com és usual en aquests casos, i excessivament ensucrada.

El seu segon títol com a director, "Radio encubierta" (2009), versa sobre les emissores de ràdio pirates que, als anys seixanta, servien a la joventut britànica vint-i-quatre hores sobre vint-i-quatre de música rock, i s'ubicaven en vaixells ancorats al Mar del Nord (heus aquí, doncs, que el títol espanyol pretén un joc de paraules més esforçat que enginyós). El film, una barreja entre "Alta fidelidad" i "Titanic", segueix l'esquema dels films d'iniciació a l'edat adulta a través del jove aprenent que arriba al vaixell que alberga la ràdio pirata, i esdevé un dels treballs més rodons de Richard Curtis: de les anteriors comèdies recupera la colla d'amics simpàtics, entranyables i/o pintorescos, com ho són tots els que treballen a l'emissora, en aquest cas tot homes tret de la cuinera lesbiana; i, amb l'evident excusa argumental, trobem una banda sonora plena a vessar d'èxits, com a "El diario de Bridget Jones", però de la dècada dels seixanta, que per si sols ja constitueixen un bon motiu per veure la pel·lícula. Les situacions (basades sobretot en les estratagemes dels protagonistes per follar a bord) són moderadament divertides sense evidenciar mal gust (de vegades, una mica inversemblants, com tota la història del casament al vaixell), i alguns moments resulten inspirats, com ara l'escena en què Philip Seymour Hoffman confessa amoïnat que una idea malaltissa el persegueix: que aquests siguin els millors moments de la seva vida.

Però la millor basa del film -i això no és cap novetat en la filmografia de Curtis- és l'adequació de tot el repartiment, del qual destacarem Bill Nighy (el vell rocker de "Love Actually"), Chris O'Dowd i Katherine Parkinson (dos dels protagonistes de la divertida sèrie britànica "Los informáticos"), els inevitables Kenneth Branagh i Emma Thompson, i les incorporacions nord-americanes, el ja esmentat Seymour Hoffman (impressionant en el seu paper de disc-jockey) i -oh, sorpresa!- January Jones, la rossa protagonista femenina de "Mad men" (aqui fa de noia dolenta, caram!).

January Jones