divendres, 2 de juliol de 2010

DIES D'ALCOHOL



Immediatament després de "Perdición", Wilder va filmar "Días sin huella". Com anuncia el seu títol original, "The lost weekend", l'acció transcorre al llarg d'un cap de setmana, en què assistirem a la dramàtica dependència de l'alcohol d'un escriptor dipsòman; el film té un estil molt realista per a l'època, gairebé documental, sense renunciar a moments expressionistes, com l'escena del delirium tremens. L'extraordinària interpretació de Ray Milland li va valdre un Òscar, i va haver-hi estatuetes per a la pel·lícula, el director i el guió, del mateix Wilder i el seu col·laborador habitual aquells anys, Charles Brackett. Com a "Perdición", John F. Seitz es va encarregar de la fotografia i Miklós Rózsa de la partitura musical (com haureu observat al fragment, molt inspirada i inspiradora de títols d'horror de sèrie B als anys següents).

El film va ser un gran èxit de crítica i públic, no exempt de polèmica: els fabricants de whisky havíen ofert a l'estudi cinc milions de dòlars perquè no s'estrenés; en canvi, els prohibicionistes afirmaven que el film alentava el consum d'alcohol.

Sigui com sigui, ha quedat com un dels millors títols sobre l'adicció a la beguda, potser igualat per un film de 1962, "Días de vino y rosas", curiosament interpretat per l'actor fetitxe de Wilder, Jack Lemmon, i dirigit per un senyor que també es reconegut per les seves comèdies: Blake Edwards.

De fet, "Días de vino y rosas" comença com una comèdia romàntica, però acaba com el rosari de l'aurora en la seva descripció de la caiguda en les urpes de l'alcoholisme del matrimoni format per Joe Clay, agent publicitari, i la secretària Kirsten (la bellíssima Lee Remick). Quan es coneixen, ella és abstèmia i ell afeccionat a la beguda, en bona mesura a causa de la seva professió (el film mostra com l'alcohol és una droga acceptada i, fins i tot, promoguda com a mitjà d'integració social, sempre que el bevedor no superi certs límits, a partir dels quals, en canvi, es converteix en un pària); la gran tragèdia de la història narrada a "Días de vino y rosas" és que ell acaba deslliurat de la seva dependència amb l'ajuda d'Alcohòlics Anònims, però ha de carregar amb la responsabilitat d'haver convertit en alcohòlica a la seva esposa (un dels personatges li recrimina que no havia d'haver-li deixat provar l'alcohol si sabia que ella era adicta a la xocolata).

Un títol recent, de 1994, tractava el tema de l'alcohol i el matrimoni: "Cuando un hombre ama a una mujer", de Luis Mandoki, amb Andy Garcia i Meg Ryan. És una perfecta demostració de com el cinema contemporani acostuma a confondre la seriositat amb l'ensopiment, una cosa que mai no els hauria passat a Wilder ni a Edwards.

2 comentaris:

David ha dit...

No he vist aquest film, però penso solucionar-ho ben aviat. Les meves llacunes en el camp cinematogràfic són enormes! En canvi, la d'en Mandoki l'he vista (a la televisió l'han passat moltes vegades) i no em va agradar gens. La vaig trobar superficial, ensucrada i molt poc creïble.
Salutacions!

ricard ha dit...

Totalment d'acord amb el teu comentari sobre "Cuando un hombre ama a una mujer".