dissabte, 17 de juliol de 2010

CON FALDAS Y A LO LOCO

Molts dels films de Billy Wilder contenen elements de gèneres diversos. "Testigo de cargo", per exemple, tot i ser un drama judicial inequívoc, manté un to de comèdia constant, no únicament en les escenes de picabaralla entre l'advocat rondinaire i la infermera abnegada que interpreta Elsa Lanchester (l'esposa de Laughton a la vida real).

"Con faldas y a lo loco" comença sent un film de gàngsters, protagonizat per George Raft i que narra la famosa matança del Dia de Sant Valentí. Però no cal discutir que es tracta d'una comèdia, i d'una de les més emblemàtiques de la història del cinema. És precisa, brillant, sexi, divertida, conté molts moments memorables, però especialment el mític final:



"Con faldas y a lo loco" narra la peripècia de Joe i Jerry (Tony Curtis i Jack Lemmon), dos músics morts de gana que, testimonis involuntaris de la matança de Sant Valentí, s'amaguen disfressats de dones (Josephine i Daphne) en una orquestra femenina que els porta de Xicago a Florida. Allà, Curtis alternarà el vestit de dona amb els atuells d'un presumpte milionari per tal de conquerir el cor de la Sugar (Marilyn Monroe), amb la forçada complicitat de Lemmon, que ha d'esquivar les proposicions indecents d'un autèntic milionari (Joe. E. Brown), el qual, com hem vist en l'escena final, no es desanima ni quan Daphne-Lemmon li confessa que és un home.

Així doncs, la disfressa és l'essència de l'argument. De fet, un leit-motiv coherent amb l'obra de Wilder, en la qual els personatges, conscientment o inconscient, menteixen, oculten la seva veritable personalitat o pretenen ser allò que no són: l'agent d'assegurances de "Perdición", en el fons no és un assassí, potser fins i tot no és mala persona (ella sí que és bastant mala persona, però potser estimi en Neff); l'escriptor de "Días sin huella" vol fer creure tothom que està curat de la seva adicció; l'estrella del cinema mut d'"El crepúsculo de los dioses" pretén que el temps no ha passat per a ella, i tots els altres li oculten la realitat (Joe Gillis li fa creure que l'admira i que potser fins i tot l'estima); a "Traidor en el infierno", algú oculta que és un traïdor; a "Sabrina", Linus oculta la seva vena sentimental rere una façana d'home rígid; a "Testigo de cargo", tots enganyen sobre la seva naturalesa (i la disfressa apareix ja obertament en l'escena en què Marlene Dietrich, disfressada una mica matusserament de rival de si mateixa, lliura a l'advocat les cartes que li faran guanyar el cas).

A "El apartamento", C.C. Baxter passa per ser un arribista, però en el fons té molt -massa- bon cor.

"Un, dos, tres" (1961) és una comèdia trepidant que també basa el seu argument (novament una adaptació teatral) en les disfresses i les aparences: James Cagney fa el paper de C.R. McNamara, el cap de la delegació de la Coca-Cola al Berlin dividit; rep del president de l'empresa l'encàrrec de tenir cura de la seva filla (Pamela Tiffin), però aquesta s'enamora i es casa en secret amb un jove de l'Est de ferms ideals comunistes (Horst Buchholz). Per mirar de resoldre la situació, hauran de fer passar el jove comunista per un bon partit, un aristòcrata. Curiosament, el xicot acaba per sentir-se més a gust amb el jaqué que amb el jersei de llana. McNamara compta amb l'ajut d'un secretari eficientíssim, que té algun tic nazi i es passa mitja funció transvestit com els protagonistes de "Con faldas y a lo loco".

També "Irma la dulce" (1963) és una comèdia sobre l'equívoc i les disfresses. En un París reconstruït en decorats, Jack Lemmon fa el paper del gendarme Nèstor que, enamorat de la prostituta Irma (Shirley MacLaine), acaba convertit en el seu macarró. Però no pot suportar que ella li sigui infidel, ni ella vol deixar la feina precisament per l'amor que li professa; llavors, a Nèstor se li acut fer-se passar per un client ric que la tindrà en exclusiva, i que li paga els serveis amb els mateixos diners que ella li entrega al seu macarró sense sospitar que són la mateixa persona.

A "Bésame, tonto" (1964), el músic sense talent que intenta que el cantant d'èxit Dino(Dean Martin), que ha anat a parar al seu poble per casualitat, interpreti les seves cançons, organitza una falsa seducció en què Kim Novak és farà passar per la seva dona.

A "En bandeja de plata" (1966), un reporter gràfic (Jack Lemmon) pateix una caiguda per culpa d'un jugador de bèisbol; el seu cunyat (Walter Matthau), un advocat de segona, l'indueix a exagerar la seva lesió per treure el màxim profit econòmic de l'assumpte; Lemmon també vol aprofitar l'engany per fer pena a la seva ex-dona.

A "¿Qué ocurrió entre tu padre y mi madre" (1972), Wendell Armbruster (Jack Lemmon) descobreix que el seu pare tenia una doble vida i una amant a Itàlia, poc abans de repetir l'experiència amb la filla de l'amant en qüestió (Juliet Mills).

A "Primera plana" (1974), remake d"Un gran reportaje" (1931) i "Luna nueva" (1940), el periodista Hildy Johnson (Jack Lemmon) deixa la feina per casar-se. El director del diari (novament Walter Matthau fent de manipulador), vol impedir-ho per tots els mitjanss i utilitza l'esquer d'una gran exclusiva per intentar retenir el seu periodista estrella. Hildy, en el fons, no pot deixar de ser allò que sempre ha estat, encara que impliqui renunciar al matrimoni.

Finalment, a "Fedora" (1978), un film fallit però interessant que reprèn alguns elements d'"El crepúsculo de los dioses" i al seu protagonista (Holden), la imatge glamurosa de l'estrella del cinema Fedora acaba per devorar literalment les persones (en plural) que s'amaguen al seu darrere. Una operació de cirurgia estètica que acaba en desastre exemplifica clarament aquesta idea d'una màscara que engoleix el seu portador.

No sabem si Wilder, mentre escrivia el guió de "Fedora" amb la col·laboració del seu inseparable I.A.L. Diamond, pensava em Marilyn i la seva tràgica mort, una dona fràgil superada per la seva imatge pública. En un dels diàlegs de "Fedora", es diu que el talent no és important, sino allò que capta la càmera. Diuen que a "Con faldas y a lo loco", Marilyn Monroe els tenia a tots amargats, que es presentava al rodatge quan Déu li donava a entendre i no se sabia els diàlegs, que li havíen d'enganxar paperets amb les seves frases; Wilder mai no va tenir clar si era o no una actriu amb talent. Però la realitat no tenia la més mínima importància, sinó la imatge que les càmeres recullien i es projectava a la pantalla: allà, ella era sensacional.

3 comentaris:

David ha dit...

És una pel·lícula divertídíssima i, bé, encara que la Marilyn segurament no fos una gran actriu, en aquesta pel·lícula trobo que el seu paper el fa perfecte.
Per cert, perdona que ara introdueixi un tema que no té res a veure amb en Wilder, però m'agradaria conèixer la teva opinió sobre el cinema de Werner Herzog. És que, darrerament, n'he vist dues pel·lícules (L'enigma Kaspar Hauser i Stroszek) que m'han deixat amb la boca oberta.

ricard ha dit...

Tinc un problema amb en Werner Herzog: m'agrada molt la seva filmografia dels anys setanta, i "El enigma de Gaspar Hauser" particularment, una pel·lícula que transcendeix l'anècdota i esdevé misteriosa, fascinant. Però fa trenta anys o més que la vaig veure, de manera que m'haig de refiar del meu criteri de llavors, quan era més fàcilment impressionable. Els títols més recents que he vist, com "Invencible" o "Grizzly Man", els he trobat interessants però cinematogràficament irrellevants; això vol dir que Herzog ha perdut la inspiració o que no era tan bon cineasta com jo pensava? Em caldria una revisió de la seva filmografia en profunditat.
En qualsevol cas, et recomano "Aguirre, la cólera de Dios" (1973) i "Fitzcarraldo" (1982), les dues amb en Klaus Kinski, probablment les seves pel·lícules més importants -juntament amb Gaspar Hauser-, inspirades com la majoria en gestes de personatges reals l'idealisme dels quals ratlla la bogeria, enfrontats al món real, que no acaben d'entendre ni els acaba d'entendre a ells, com li passava a en Gaspar Hauser.

David ha dit...

Moltes gràcies, Ricard! Et faré cas i cercaré els films que anomenes. De Grizzly Man n'he sentit molt bones coses i de molt dolentes també. Molt agraït!