dissabte, 1 de maig de 2010

CINEMA CATALÀ: DUES RARESES

Abans d'ahir, tot fent zapping, vaig ensopegar amb una pel.lícula per la qual sempre havia sentit curiositat: "Hot Milk" (2005), llargmetratge dirigit per l'inefable Ricardo Bofill junior.

Era tan dolenta com prometia, potser més, i no obstant això, la seva singularitat va provocar-me una estranya fascinació. No puc resistir la temptació de parlar-ne.

I tampoc no puc resistir una temptació encara més malsana, que és aprofitar l'avinentesa per comparar aquesta raresa amb un altre títol també força insòlit del cinema català com és "Honor de cavalleria" (2006), d'Albert Serra, per assenyalar-ne les diferències però també les moltes similituds que hi trobo. Sóc conscient que aquest atreviment pot ocasionar-me l'hostilitat d'alguns lectors, ja que, mentre que pot semblar lícit fer mofa de les vel·leïtats cinematogràfiques d'en Bofill, la crítica francesa i bona part de la catalana han elevat als altars l'obra del gironí (la qual cosa m'avanço a dir que em resulta força incomprensible). No m'ho tingueu en consideració: no pretenc pas tenir raó, però de vegades és útil portar la contrària i relativitzar els punts de vista.

Parlem primer de les diferències, que són força evidents:

- "Honor de cavalleria" pren com a referents els clàssics més incontestables: la novel·la del Quixot en el fons, el primitivisme passolinià en la forma. "Hot Milk", en canvi, no oculta certa voluntat de denúncia d'un univers molt més contemporani: les criatures de la nit eivissenca, la seva degeneració. Confesso que em va sorprendre el punt de vista tan conservador del seu director, al qual suposàvem afeccionat al desgavell nocturn. Quant a la forma, el moviment i la discontinuïtat narrativa, són aquí la norma, quan allà ho era la contemplació serena.

- "Honor de cavalleria" es beneficia d'una fotografia excel·lent d'Eduard Grau i un notable tractament del so. La factura de "Hot Milk" és molt més matussera, tot i que es nota l'esforç en la post-producció per millorar l'aspecte visual.

Què tenen, doncs, en comú?

- Les dues són produccions fetes amb pressupost visiblement escàs i en format digital.
- Les dues són òperes primes.
- Les dues tenen uns diàlegs estranys.

En el cas de "Hot Milk", Bofill diu que la van fer sense guió, tot i que els crèdits n'assenyalen un escrit pel mateix director i un de la colla; jo crec que sí que hi havia guió, però tan maldestre que fins i tot són lamentables les dissertacions del personatge que fa Enrique San Francisco, quan ell mateix ja és un personatge i si hagués improvisat qualsevol parida segurament hauria fet més gràcia; les aportacions dels dos penjats que interpreten (és un dir) Eloy Yebra i Zoe Berriatua provoquen vergonya aliena. Però allò més molest és la voluntat de construir una mena de conte moral edificat sobre el tòpic més carrincló.

El director d'"Honor de cavalleria" també presumeix de rodar sense guió. I tampoc no m'ho crec. Els escassos diàlegs, que es poden resumir en allò de "Santxu, porta'm la llança", "Santxu, banya't" i "Santxu, menja una nou", i les rèpliques corresponents del Santxu: "No"; "No"; "No", no poden ser fruit de la improvisació. La gent no parla així. Pel que tinc entès, els senyors (no en podem dir actors) que fan de Quixot i Sancho Panza són, respectivament, un borratxo i un discapacitat del poble de l'Albert Serra; si haguessin improvisat, vull dir si haguessin estat capaços d'improvisar, haurien dit coses amb més contingut. Per força!

- Les dues són obres "d'autor".

Tant Bofill com Albert Serra es preocupen de fer-nos saber que ells són autors. Bofill capgira les imatges d'un mateix pla, o fa avançar i retrocedir l'acció dins d'una mateixa escena, com aquella en què el pretendent de la Star resta amagat dins l'armari mentre la pretendenta li fa saber a la pagesa que el seu germà és gai però no vol "sortir de l'armari" (també una demostració que hi ha un guió -insolvent, però guiò-). Al seu torn, Albert Serra es permet audàcies com filmar una escena nocturna en què veiem la silueta del Quixot en silenci, sense moure's, el temps suficient perquè la lluna travessi tot l'enquadrament.

En certa manera, les llargues escenes de flaixos i soroll al Pachà d'Eivissa a "Hot Milk", i les llarguíssimes escenes de camps en silenci a "Honor de cavalleria", busquen el mateix: endinsar-nos en un món de sensacions, fer cinema no narratiu.

Sens dubte, Albert Serra reinventa el cinema no narratiu. Tant a "Honor de cavalleria" com a "El cant dels ocells", aconsegueix filmar el no-res més absolut. Un amic meu, admirador del gironí, opina que la genialitat d'"Honor de cavalleria" consisteix en què mostra allò que el llibre ha omès: "Mai no t'has preguntat què feien els personatges del Quixot entre batalla i batalla?" Albert Serra té la resposta: res.

Finalment, volia dir que els dos autors d'aquests incunables són encara més curiosos que els seus films, que ja és dir. Estranyament, no he trobat a YouTube cap entrevista amb Ricardo Bofill que li faci justícia, i m'he hagut de conformar amb una imitació de Bruno Oro. He de dir que li tinc certa simpatia al Ricardito: em sembla un xicot amb poc talent però bones intencions, acomplexat per l'ombra de la genialitat paterna.

En el cas de l'Albert Serra, no hi ha hagut aquest problema. Les entrevistes són impagables i evidencien que és un personatge contradictori a qui només pots estimar o odiar, potser les dues coses alhora.