dissabte, 22 de maig de 2010

LA CINTA BLANCA


La darrera pel·lícula de Michael Haneke ens parla novament de la violència i la maldat que són inherents a l'ésser humà.

Els crítics han comentat que "La cinta blanca" tracta sobre els orígens del nazisme, i aquesta no sembla una lectura gratuïta, atesa la manera com Haneke enllaça els fets de ficció amb l'assassinat de l'arxiduc que va provocar la Primera Guerra Mundial; tanmateix, els nens del poble protestant on transcorre l'acció, tan inquietants com els d'"El pueblo de los malditos", semblen ferms candidats a futurs oficials de les SS; i el subtítol que apareix al cartell i als crèdits, inintel·ligible per als no germànics, sembla un advertiment especialment dirigit al poble alemany. No obstant tot això, Haneke ha negat que sigui aquest el missatge del film. Tampoc no té gaire importància: aquesta història de pecats públics i privats i de càstigs que poden ser exemplaritzants, executats a plena llum del dia i legimitats per la rigidesa luterana i el sistema de castes que regeix en el petit poble, o bé infligits a l'empara de les ombres de la nit i pertorbadors de l'aparent pau social, és una història que pot ser universal i intemporal i que ens enfronta a les nostres pors més atàviques, com quan el nen, de nit, recorre casa seva cercant consol i només troba l'evidència d'un secret terrible.

També pel que fa a l'aspecte formal de "La cinta blanca", la seva insòlita perfecció, la seva impressionant fotografia en blanc i negre, la seva brutal intensitat narrativa (Déu meu, alguns la consideraran "lenta"!), situen el film, la nostra memòria d'aquest film desassossegador, en un lloc llunyà en el temps, potser al costat de les grans obres mestres del cinema europeu que eren freqüents ara fa uns cinquanta anys.