HISTORIAS DEL BUEN VALLE

L'any 2001, José Luis Guerín dirigia "En construcción", documental amb alguna interferència (en qualsevol cas, brillant la projecció televisiva de "Tierra de faraones") que, a partir de la construcció d'un edifici de nova planta en ple barri del Raval, oferia un paisatge humà i una reflexió sobre el pas del temps que resultaven fascinants, demostrant, doncs, que el realitzador podia extraure or dels assumptes més quotidians. El seu treball, i els dels alumnes del Màster de Documental de Creació de la Universitat Pompeu Fabra, és admirable; però no podem obviar la fortuna que va acompanyar el projecte, concretada en el descobriment d'un cementiri romà. 

El 2025 aborda novament el gènere, traslladant-se ara a un barri de la perifèria de Barcelona, Vallbona, espai insòlit entre les autopistes i la muntanya, en contínua transformació: arquitectònica (els blocs d'habitatges substitueixen les precàries cases aixecades amb llurs mans pels immigrants andalusos els anys seixanta), humana (nous immigrants, de l'Àfrica, de l'Est d'Europa), o agressiva, com ho serà la construcció d'un túnel ferroviari que alterarà la plàcida i senzilla existència dels habitants d'aquesta "bona vall", que han après a viure amb ben poc i que afronten la fugacitat de la vida cuidant els seus horts, cantant o banyant-se al Rec Comtal (malgrat estar prohibit). 

El projecte també ha requerit atreviment (van començar a rodar sense tenir confirmada l'aportació econòmica dels inversors) i paciència (tres anys i 400 hores de material); i tampoc no podem negar que una mica de sort han tingut, ja que tots els no-actors que apareixen són autèntics i impagables; però no podem obviar que "Historias del buen valle" és un documental de creació que, tot i tenir molt poc de creació (la narrativa s'aconsegueix quasi sempre amb el muntatge) i molt més de documental, demostra en cadascuna de les seves imatges, captades per la meva compatrícia Alicia Almiñana, que l'emoció i la saviesa són en cada gest, en cada paraula, però s'ha de saber trobar; Guerín ho fa i, si cal, ho adorna amb moments extraordinaris de cinema pur: em van semblar particularment admirables els plans successius dels nostres herois quotidians observant l'entorn -la seva muntanya, la Barcelona rica més lluny- reflectit als vidres de les seves finestres, amb mirades expectants.

TOCATA Y FUGA DE LOLITA

El conflicte entre uns nens/joves enfrontats a una societat reprimida i repressiva troba continuació en un títol del 1974, de l'anomenada "tercera via" (cal remetre'm a un post del 2015 en què parlàvem del fenomen a partir de la pel·lícula del mateix any "Vida conyugal sana", també amb la intervenció d'Amparo Muñoz, també amb la intervenció en el guió de José Luis Dibildos), en què els joves ja són universitaris. 

"Tocata y fuga de Lolita" (títol força enginyós i responsable en bona part de l'èxit popular del film), presenta una jove (Amparo Muñoz és Lolita) que deixa la casa paterna per anar a viure amb unes amigues i també en companyia d'un nòvio d'idees esquerranoses, Nicolás (Paco Algora), que es fa dir Nicolai (sic). Arturo Fernández és el pare, un vidu aspirant a procurador a corts pel terç familiar (coses del franquisme i la "democràcia orgànica"); o sigui, un senyor molt seriós, a qui li costarà entendre la decisió de la filla. 

Però la noia no està tan alliberada com pot semblar a primera vista, i no vol fer l'amor amb el xicot, perquè som el 1974, i perquè no vol trair la confiança de son pare, a qui faran creure que Nicolai no és el nòvio de la Lolita, sinó d'una de les amigues, bastant eixerida (paper interpretat per la britànica Pauline Challoner), la qual, per enredar més la troca, s'enamora del vidu, molt més gran que ella, però encara de bon veure. A més, l'amiga és menor, tot i que aclareix que no és verge (!). 

La pel·lícula, dirigida per Antonio Drove, director de curta carrera però molt interessant, es mou entre el vodevil i la denúncia de la doble moral de la burgesia tardofranquista, i deixa entreveure un conflicte entre la cinefília de Drove, la conjuntura del moment, la voluntat d'esquivar la censura, d'agradar als productors i d'agradar al públic, amb un assumpte polèmic, però sense incomodar-lo. Ho explicarem amb alguns exemples:

- Com apuntàvem, Antonio Drove era un cinèfil admirador del cinema americà, i un veritable expert (va escriure un llibre excel·lent a partir d'una llarga entrevista a Douglas Sirk). Idolatrava John Ford i els westerns, i trasllada aquesta passió al personatge de Nicolai: la meitat dels seus diàlegs són cites de clàssics del gènere, fins i tot quan li demana a la Lolita que menteixi i digui que l'estima ("Johnny Guitar"). Però també li devia agradar Billy Wilder, i l'argument basat en els equívocs, com moltes situacions de comèdia, recorden, salvant les distàncies, obres de l'autor d'"El apartamento". 

- A "Un, dos, tres", de Wilder, calia convertir en aristòcrata un jove comunista. A "Tocata y fuga de Lolita", al pare no li calen grans esforços per descobrir el burgès que Nicolai porta dins seu; en definitiva, el noi "és un bon xicot" que, en l'escena final, puja a un avió per anar a fer la mili a Melilla. Com correspon. 

- L'Ana (Pauline Challoner) afirma que li agraden les aventures, però haurà de convèncer el vidu que no es fica al llit amb el primer que passa i que el seu amor és sincer. Tot i la diferència d'edat, quan sembla clar que la relació amb el pare tirarà endavant, la noia canvia la roba còmoda i una mica hippie, que porta en les primeres escenes en què apareix, per uns vestits jaqueta que la fan veure més seriosa, com si ja hagués acabat la carrera i estigués exercint d'advocada (tothom estudia Dret). 

Però el personatge del pare, com descobrirà l'espectador i, finalment, la Lolita, tampoc no és la persona virtuosa que vol aparentar. Tot i que també és, com tots, bona gent; i, en aquella època i en el seu estatus, tenir una querida seria la cosa més normal del món. 

El caràcter híbrid de la proposta el salva el director aplicant receptes dels seus mestres americans (el gag recurrent del licor de guaiaba, tot i no ser especialment brillant, en seria un exemple). Així, doncs, potser "Tocata y fuga de Lolita" no és l'obra trencadora que pretenia ser, però resulta una comèdia simpàtica. 

Tot i que breument, Lolita exhibeix el seu pit nu; això era tota una novetat i desmenteix el meu record adolescent sobre "Clara es el precio", que és posterior cronológicament (aviat en parlem).

ADIÓS, CIGÜEÑA, ADIÓS

L'èxit i el valor d'"Adiós, cigüeña, adiós", dirigida el 1971 per Manuel Summers, es deu a una paradoxa: la pel·lícula denuncia una societat reprimida en què no existeix cap mena d'educació sexual; però la trama només té sentit en aquest context; de fet, vista avui dia resulta bastant exòtica. 

D'altra banda, si els capellans i les monges que apareixen al film (els joves protagonistes estudien en escoles religioses, convenientment separats per sexes) demostren la seva desconnexió de la realitat, el realitzador no renuncia a buscar un cert sentit religiós a l'aventura d'aquesta parella molt precoç (ell té quinze anys, ella tretze) que tindran un fill de manera clandestina i molt precària, establint un paral·lelisme entre la funció de Nadal del principi i el cel rogent que celebra el miracle en el pla que tanca el film (amb cigonya inclosa). 

Summers s'excedeix en algun moment buscant la complicitat de l'espectador (el de l'època, és clar, poc acostumat a aquests arguments), però cal reconèixer l'eficàcia de la proposta, gràcies sobretot al protagonisme dels nens (els pares i la colla d'amics), que propicien moments tendres (la venda dels cucs de seda per aconseguir diners) i humorístics, com quan volen viatjar a l'Índia per casar-se. 

El missatge és molt clar: els nens són innocents i els adults una colla d'impresentables, des dels religiosos i els funcionaris fins al pare del jove protagonista, un masclista de manual. Per cert, inquietant el cas de la noia, amb un pare absent per motius de feina i una mare també absent per motius mai aclarits (contrapunt de la felicitat de la jove parella?).

DEL ROSA AL AMARILLO

"Del rosa al amarillo" (1963) és el primer llargmetratge dirigit per Manuel Summers, i un títol essencial de la seva irregular carrera. 

Narra dues històries d'amor; del primer amor, per ser exactes, tot i que el segon episodi té com a protagonistes dos vellets que viuen en un asil i es passen missatges d'amagat de les monges. El primer capítol, més llarg, mostra un nen que llegeix els tebeos d'"El guerrero del antifaz" i somia que va a la guerra, però encara no té pèls sota l'aixella, com la noia de qui està perdudament enamorat. 

Summers domina un registre tendre i emotiu que també funciona com un documental sobre la infantesa i la vellesa en una Espanya que ja no existeix.

TORRENTE PRESIDENTE

Molts anys després del darrer lliurament, reapareix l'expolicia José Luis Torrente a "Torrente presidente". 

Arremet contra la política d'aquest país i això no implica grans sorpreses; fins i tot, el gag en què comparen el Congrés dels Diputats amb un pati d'escola resulta força previsible. 

La sàtira esdevé innòcua en un context tan delirant com l'actual, i potser no tothom l'apreciarà, a pesar de l'avís als títols de crèdit; al cap i a la fi, el personatge se situa a la dreta de Nox (sic), el partit polític que vol utilitzar-lo electoralment, i ja sabem que la dreta (o ultradreta) està de moda, i que hi ha hagut pinyes per sortir a la pel·lícula. En qualsevol cas, crec que el més destacable de la proposta -i motiu principal del seu èxit popular- és la seva total i absoluta incorrecció política, que inclou la incorporació en el repartiment (més enllà d'una col·lecció de cameos tan llarga com impagable) d'actors cancel·lats (no diré més). Segura/Torrente s'erigeix en l'equivalent modern dels bufons de l'edat mitjana, el boig que es permet dir les coses pel seu nom sense por d'ofendre. Perquè els qui es poden sentir ofesos o bé surten a la pel·lícula o bé ni tan sols l'aniran a veure; la resta, si conservem el sentit de l'humor, podem passar una bona estona, assumint que això no és Lubitsch i que estem davant d'un fenomen més sociològic que cinematogràfic, malgrat l'aclucada d'ull a "Ciudadano Kane", massa òbvia per als cinèfils i del tot incomprensible per a la colla de marrecs que omplen les sales.

2010: ODISEA DOS

Fer una segona part d'una pel·lícula com "2001: Una odisea del espacio" semblava un despropòsit. I ho era, de fet. 

No li donarem la culpa a Stanley Kubrick, però sí a Arthur C. Clarke, qui havia coescrit el guió de la pel·lícula del 1968 i, en paral·lel, escrit la novel·la. 

Després que la sonda Voyager sobrevolés Júpiter i les seves llunes (Io, Europa) a finals dels setanta, Clarke va decidir escriure la continuació. I la van portar al cinema el 1984, amb direcció de Peter Hyams, la qual cosa no semblava una mala elecció; Hyams era un realitzador eficaç que ja havia fet dues incursions en el gènere de la ciència-ficció prou estimulants: "Capricornio Uno", del 1978, era, de fet, una cinta de suspens, que especulava sobre el frau d'un inexistent viatge a Mart (no es van atrevir amb el debatut fals allunatge, hipotèticament filmat pel mateix Kubrick?); i "Atmósfera cero" (1980), un remake de "Solo ante el peligro" ambientat en una colònia minera de l'espai, amb Sean Connery fent de sheriff astronauta. 

"2010: Odisea dos", com anuncia el títol, ens situa nou anys després dels fets narrats al film de Kubrick. Mentre la tensió geopolítica amenaça amb un enfrontament entre la Unió Soviètica i els Estats Units, una expedició que uneix, paradoxalment, russos i nord-americans viatja cap a Júpiter i els seus satèl·lits per recuperar la nau Discovery, esbrinar què se'n va fer d'en Dave Bowman i investigar el monòlit de dos quilòmetres de llarg que encara volta per allà. 

El film de Hyams resol algun dels misteris de "2001" i condueix a noves revelacions. Però, com més vol assemblar-se a l'original, més voreja el ridícul. I ni tan sols els efectes especials estan a l'altura, malgrat el temps transcorregut. Si més no, si se salva de ser una mala còpia és perquè és, en molts aspectes, força diferent del treball de Kubrick. 

D'entrada, eludeix el pessimisme i la fredor de l'original, ja que, més enllà d'un missatge pacifista que contradiu l'esperit de "2001" (no tant el de la novel·la), se centra molt més en les relacions entre els humans de la història, començant per presentar, en l'inici, la vida familiar del doctor Heywood Floyd (aquí encarnat per Roy Scheider), i continuant amb la companyonia que acaba establint-se, malgrat les diferències ideològiques, entre els russos i els americans que viatgen junts compartint riscos i sorpreses. El bonisme d'aquesta versió s'estén a les aparicions de Dave Bowman i de l'ordinador Hal 9000: el primer, aprofitant la naturalesa immaterial que li ha estat atorgada, visita la seva esposa (vídua?) i la seva mare a punt de morir; i l'artefacte disposarà d'una segona oportunitat per redimir el seu mal comportament en la primera pel·lícula. 

Pel que fa al disseny de les naus i dels vestits, "2010: Odisea dos" funciona com un enllaç entre "2001" i la línia més contemporània inaugurada amb "Alien". 

La paradoxa del film de Hyams és que pot funcionar com a títol d'aventures a l'espai si obviem les comparacions, però que tampoc no tindria raó de ser sense la pel·lícula de Kubrick. En fi; hi va haver més continuacions literàries però les cinematogràfiques acaben aquí.

CINEMA BRASILER 2 x 1

L'any passat, es va endur l'Òscar a la millor pel·lícula internacional la brasilera "Aún estoy aquí" (Walter Salles, 2024). A hores d'ara, no sabem qui guanyarà l'edició d'enguany, però té alguns números en el mateix apartat (i també està nominada a millor pel·lícula, millor actor principal -Wagner Moura- i millor direcció de càsting), un altre títol de la mateixa nacionalitat: "El agente secreto" (Kleber Mendonça Filho, 2025). 

A més, tenen en comú l'ambientació durant la dictadura dels anys setanta al país llatinoamericà. 

"Aún estoy aquí", inspirada en el llibre escrit pel fill de la víctima, narra la desaparició durant els anomenats "anys de plom" (del 1968 al 1974: màxima repressió; també gran creixement econòmic a costa de la desigualtat social) de l'arquitecte i antic diputat d'esquerres Rubens Paiva, i de l'impacte en la seva vídua, que també va ser detinguda i va esquivar la tortura directa però no la indirecta de no saber i d'haver de tirar endavant amb una família nombrosa privada de la figura paterna. 

La primera part del film, que ens mostra una família burgesa bastant feliç a pesar de la por regnant, aconsegueix que empatitzem amb els personatges i que compartim la indignació per la injustícia. Salles encerta en el to amb la complicitat d'una entregada Fernanda Torres, qui també va ser nominada a l'Òscar pel paper. "Aún estoy aquí" no té la força dramàtica del millor film sobre les "desaparicions" a Llatinoamèrica, que continua sent "Desaparecido", de Costa-Gavras; en certa manera, el títol brasiler és més honest, ja que no espera al final per revelar el destí del diputat i dedica bona part del seu abundant metratge a parlar sobre l'activisme de la vídua, que va durar fins a la seva mort, comprenent altres causes necessàries en un país que, per exemple, menysprea sistemàticament els drets de la població indígena; però aquesta intenció testimonial, que no renuncia a mostrar les fotografies dels protagonistes reals de la història, és una mica redundant. 

"El agente secreto" encara és més llarga, és molt coral i conté diversos canvis de to i de ritme narratiu, però cal reconèixer que el realitzador, premiat a Cannes, domina els diversos registres. 

També parla d'un pare amb problemes, d'un fill que viu amb els avis materns i vol veure "Tiburón" (som el 1977), d'una esposa morta i d'una mare oblidada. En definitiva, el film de Mendonça Filho, molt complex, parla de la memòria, en més d'un sentit. De la memòria d'uns temps en què regnaven la violència, la injustícia i la corrupció; però també hi havia solidaritat. Inclou, a més, amb l'excusa del tauró i del fet que l'avi regenti una sala de cinema, múltiples referències a títols de l'època, algunes força divertides, com l'espectadora que surt posseïda de la projecció de "La profecía". En alguns aspectes, ens recorda el cinema de Tarantino, per la cinefília i per la violència explícita, però preservant l'autenticitat, assumint amb sorprenent eficàcia l'estil dels millors thrillers -que eren els dels setanta-, combinat amb una descripció d'ambients i personatges gairebé felliniana i que endevinem molt propera a la realitat d'un país que vol ser alhora modern i atàvic i que viu sota el jou de la dictadura. És "El agente secreto" un film notable, que a estones pot semblar caòtic però només perquè juga amb les nostres expectatives, i que podria ser memorable (tot i que no crec que guanyi diumenge *); en qualsevol cas, mereix el qualificatiu l'escena inicial a la gasolinera, amb un magnífic Wagner Moura desorientat, però digne davant d'un policia corrupte que llueix una taca de sang (probablement aliena) en l'uniforme, i que li demana una donació per al "carnaval de les forces de l'ordre", indiferent al cadàver que es podreix sobre l'esplanada. 

(*) Com que sempre fallo amb les meves prediccions, és una manera de desitjar-li sort.

VIAJE ALUCINANTE

"Viaje alucinante" (Richard Fleischer, 1966) proposa un argument insòlit (almenys ho era, vint anys abans d'"El chip prodigioso"): un científic soviètic captat pels americans pateix un atemptat poc després d'aterrar, a conseqüència del qual se li forma un coàgul al cervell. Estan en perill la seva vida i els seus secrets, i la cirurgia es presenta difícil. A més, pot ser que hi hagi algun espia infiltrat entre els metges que vulgui fer fracassar l'operació. 

De tota manera, els americans tenen un as a la màniga. En un complex molt secret, al qual s'accedeix per un forat similar als que apareixien als còmics de "Mortadelo y Filemón", però tan sofisticat i tan poblat per dintre que necessita guàrdies de trànsit (sic), hi ha una unitat encarregada de miniaturitzar la gent i les coses (Forces Dissuasòries de Miniatures Combinades). Ficaran un parell de metges, un pilot, i dos guapos per fer bonic (Stephen Boyd i Raquel Welch) dins un submarí, ho reduiran tot a la mínima expressió i els enviaran, a través d'una injecció al cos del pacient, al cervell que cal reparar; faran servir d'autopista les artèries i les venes. I tenen només una hora per fer-ho, ja que després passa l'efecte de la miniaturització. 

Les escenes dins el cos humà constitueixen el principal atractiu de la pel·lícula, no pel presumpte rigor científic (del qual presumeixen els rètols finales), sinó per la simfonia pop resultant de la imaginativa recreació de glòbuls vermells i blancs, lianes limfàtiques o defenses àvides de cruspir-se la invasora Raquel Welch. 

La idea és simpàtica, però el trajecte acaba cansant una mica, tot i l'esforç dels guionistes per idear situacions de perill, o el recurs d'alternar el viatge al·lucinant amb el seguiment des de l'exterior, que us sorprendrà si heu vist "Aterriza como puedas" perquè l'anticipa i la supera en algun detall: per exemple, un dels militars que controlen l'experiment no ha "escollit mal dia per deixar de fumar", però és addicte al sucre, que primer afegeix al cafè i, cap al final, menja de la sucrera estant.

EL PUENTE SOBRE EL RÍO KWAI

"El puente sobre el río Kwai" (1957) marca el salt de David Lean cap a les superproduccions, que ja no abandonaria. 

Adapta una novel·la de Pierre Boulle (també conegut per "El planeta de los simios", una altra de les seves obres traslladada al cinema) i fon el gènere bèl·lic amb el d'aventures. De fet, la característica potser més rellevant d'"El puente sobre el río KwaI", és la dualitat, començant pel seu argument: 

- Els japonesos volen construir un pont i una via sobre el riu del títol. Els encarregats de la construcció seran els presoners britànics del camp, ubicat en plena selva, no gaire lluny de la frontera amb l'Índia. Inicialment, l'oficial de més rang entre els anglesos, el coronel Nicholson (Alec Guinness) s'oposa fermament a la participació activa dels oficials, invocant la Convenció de Ginebra, vigent durant la Segona Guerra Mundial. Però el comandant japonès no està per hòsties. 

- Després de posar el coronel britànic la seva vida en perill, i mentre el comandant nipó constata la seva incapacitat per elevar un pont en condicions en el temps que li han assignat, Nicholson opta per ajudar, fent-se responsable de la construcció, amb els seus oficials. És una qüestió d'orgull que, paradoxalment, implica col·laborar amb l'enemic. 

- I, mentre els britànics treballen amb entusiasme construint el famós pont, un comando en què col·laboren anglesos i un americà fugat del camp de presoners (William Holden) avancen per la selva, decidits a destruir-lo. 

L'avanç del comando constitueix la part d'aventures, i les escenes al camp obeeixen a la tradició d'històries sobre presoners de guerra (i són fonament de molts títols posteriors). Però el principal interès del film de Lean, més enllà de la seva eficàcia com a espectacle en Technicolor i Cinemascope (el realitzador demostra la seva capacitat com a creador d'imatges potents en qualsevol format), és la presentació d'unes postures contradictòries i ambivalents, potser inherents a la moral castrense. Així, doncs, mentre el nord-americà, que es feia passar per oficial quan era un simple soldat, es mostra pragmàtic però també valerós quan cal, el coronel Nicholson és tan flegmàtic com obstinat, fidel a uns codis d'honor i disciplina que semblen infrangibles fins i tot quan condueixen a resultats absurds. El coronel britànic acaba assemblant-se molt al seu antagonista japonès, també un personatge afermat en principis que fan possible (o necessari) el suïcidi per expiar el fracàs, i que considera inferiors els britànics perquè es deixen fer presoners, però els alaba quan proven de fugir, ja que és la seva obligació de soldats (com a premi, els mata).

LEAN VS. DICKENS

Després de la magnífica "Breve encuentro", David Lean adaptava Charles Dickens, a "Cadenas rotas" (1946), sobre la novel·la "Great Expectations", i a "Oliver Twist" (1948). 

Ambdós títols apliquen la recepta de l'expressionisme en la il·luminació i els decorats per transportar-nos a l'Anglaterra injusta i segmentada de la Revolució Industrial. En aquest sentit, resulten magistrals. I les escenes inicials de "Cadenas rotas", o, millor dit, tota la part en què el personatge és un nen (i s'enamora d'una noia interpretada per una joveníssima Jean Simmons), tenen l'atmosfera gòtica i quasi onírica que l'adaptació demanava. Pel que fa a "Oliver Twist", tota la famosa part de l'hospici demostra una gran capacitat de síntesi, amb una sàvia utilització del muntatge, a l'altura del cinema silent. 

La resta és igualment notable, però, tant en un cas com en l'altre, l'abundància de personatges i esdeveniments i el to fulletonesc (inseparable d'un original literari que pretenia, sobretot, atrapar el lector, més enllà de l'evident càrrega crítica), condueix a un ritme que ens pot semblar precipitat en alguns moments. Però les pel·lícules no podien ser molt llargues els anys quaranta (tot i que "Cadenas rotas" assoleix les dues hores); en qualsevol cas, Lean aconseguirà definir amb pinzellades breus la majoria de pintorescos personatges sorgits de l'afilada ploma de Dickens.

LA CHICA ZURDA

Després de descobrir el cinema taiwanès amb "Yi Yi", ens arriba aquesta petita joia de la mateixa nacionalitat, tot i que la directora, Shih-Ching Tsou, ha comptat amb la col·laboració de Sean Baker per al llibret i l'edició (que potser no era fàcil, atesa la filmació amb un iPhone). 

La història d'aquesta mare i dues filles, en una situació econòmica molt precària, que viatgen a Taipei per muntar una parada de menjar ràpid en un mercat nocturn de dimensions gegantines, no té un to molt diferent del d'"Anora". Disfuncionalitat i problemes de subsistència no impedeixen un sentit de l'humor genuí, gens impostat. Però també "Yi Yi" comptava amb un actor infantil que es menjava la pantalla; aquí és la nena esquerrana, qui viurà els inconvenients i els avantatges de tenir una "mà del dimoni". També, com al film de Yang, l'entorn familiar té un gran pes en la trama de "La chica zurda", i la celebració de l'aniversari de l'àvia propiciarà una catarsi que posarà les coses al seu lloc (més o menys).

LOS TIGRES

Després d'haver vist "Anatomía de un instante" i, ara, "Los Tigres", també del 2025, constatem que Alberto Rodríguez es mou amb més habilitat pel terreny de la ficció, encara que acabi submergint-se sota l'aigua, com els personatges protagonistes, que, per quatre rals, es capbussen en llacs buscant desapareguts, o sota els vaixells que amarren vora una petroquímica de Huelva. 

Imaginem la dificultat de rodar sota l'aigua, però el millor de "Los Tigres" no són les necessàries escenes submarines, sinó quan els germans interpretats per Antonio de la Torre i Bárbara Lennie bussegen en els traumes del seu passat i quan la història deriva cap al thriller, impecable i en la millor tradició del cinema de perdedors.

CUMBRES BORRASCOSAS

Confesso no haver llegit l'única novel·la d'Emily Brontë, i per aquest motiu no puc entrar a valorar les crítiques a la pel·lícula d'Emerald Fennell que es basen en la superficialitat de l'adaptació. No obstant això, sospito que la realitzadora ha portat l'obra al seu terreny i ha transformat la història sobre la lluita de classes i l'amor impossible entre la Catherine i en Heathcliff en un melodrama hiperbòlic en què l'erotisme i els decorats aposten per l'efectisme, amb menyspreu evident per la fidelitat, ja no a la novel·la, sinó al període històric representat. 

No diré que el resultat sigui un fracàs. Pot ser discutible, sí, però és eficaç i intermitentment atractiu. 

Els anacronismes no són necessàriament un defecte, i trobaríem mil exemples. I, posats a trair l'original literari, aquesta producció pensada per al lluïment de la Margot Robbie i d'en Jacob Elordi (que ja havia treballat amb la directora a "Saltburn") és coherent amb els seus objectius, tant artístics com comercials.

Casualment, he vist el mateix cap de setmana una producció del 1999, dirigida per Roger Kumble amb el títol de "Crueles intenciones", que adapta, bastant al peu de la lletra, l'obra epistolar de Choderlos de Laclos en què ja es van basar "Las amistades peligrosas" i "Valmont". A diferència, però, de les pel·lícules de Frears i Forman, aquesta versió transcorre en l'actualitat i els aristòcrates perversos i manipuladors són un parell d'adolescents, germanastres consentits, que viuen al Upper East Side de Nova York (Ryan Phillippe i Sarah Michelle Gellar); i la Madame de Tourvel de l'original és una casta noia que ve de l'Oest i s'assembla a Reese Witherspoon. 

I aquí sí que calia una revisió del llibret, ja que la distància de dos segles converteix els diàlegs i les situacions en força improbables. De manera que la fidelitat a la lletra de l'original impedeix preservar-ne l'esperit, i tot resulta impostat i més aviat ridícul. A la versió de "Cumbres borrascosas" del 2026 (*), si més no, encara podem entendre les reaccions dels personatges. 

(*) Hi ha un munt d'adaptacions de la novel·la, des de dubtoses sèries televisives fins a pel·lícules força notables. La versió més canònica (no la més fidel) seria la de William Wyler del 1939, però el mateix Buñuel va recrear la mítica novel·la en la mexicana "Abismos de pasión" (1953).

BREVE ENCUENTRO

"Breve encuentro", dirigida per David Lean el 1945, protagonitzada per Trevor Howard i Celia Johnson, és una pel·lícula meravellosa, profundament romàntica i potser molt agosarada en el moment de la seva estrena, ja que, en definitiva, narra una relació adúltera, encara que sigui en grau de temptativa. 

La relació sorgeix a partir d'una trobada casual en una estació de tren que esdevé fonamental en la història. Ell és metge, i fa servir el ferrocarril per anar a la feina que té a l'hospital; ella, una mestressa de casa, que cada dijous es desplaça a la ciutat per comprar i, potser, anar al cinema. El film, sorprenentment, comença quan la parella se separa, al mateix bar de l'estació on es van conèixer -com sabrem ben aviat-, i, a partir d'aquí, la narració es mostra a través d'un flash-back que ocupa gairebé la totalitat del metratge, acompanyat de la veu en off de la protagonista, qui recorda les situacions viscudes i els sentiments que sorgeixen amb una força aclaparadora, superant qualsevol sentiment de culpa, ja que ambdós estan casats, i sembla que feliçment. L'amor és tan intens i sincer, que només pot concitar la nostra adhesió; el film, però, no obvia les complicacions d'una relació prohibida, la necessitat de mentir i l'amenaça d'una societat hipòcrita i malvolent. 

La narració per veu de la protagonista femenina i la posada en escena de Lean, bàsicament sòbria però també expressionista en molts moments, contribueixen al caire oníric de tan apassionada història. I, ja que parlem d'expressionisme cinematogràfic, caldrà esmentar escenes com la de l'efusió amorosa al túnel de l'estació, amb les ombres dels protagonistes amenaçades per les de presumptes desconeguts que poden descobrir-los, o el dramàtic final al bar de l'estació, quan ella es queda sola i la il·luminació es concentra en el seu rostre, aïllant-la de la xerrameca de la coneguda i de l'entorn, fins que la càmera s'inclina en un molt oportú angle holandès i ella corre cap a les vies.

LA CENA

La Guerra Civil ha acabat fa només uns dies i Franco vol que li organitzin un sopar al Palace, encara convertit en hospital. Els xefs són tots a la presó, però un jove tinent i un maître molt sol·lícit faran mans i mànigues perquè tot surti bé. 

Berlanga ja va fer una comèdia sobre la contesa, i aquest vodevil, que també compartiria el caràcter coral, no és, doncs, tan nou. La novetat resideix en una fluida direcció de Manuel Gómez Pereira, una gran notícia ja que aquest realitzador, avui quasi oblidat després de més de vint anys de fracassos i mediocritats, va ennoblir el gènere de la comèdia nacional els anys noranta, gràcies a títols com "¿Por qué lo llaman amor cuando quieren decir sexo?", "Todos los hombres sois iguales", "Boca a boca" o "El amor perjudica seriamente la salud". Que el seu primer fracàs coincidís amb el canvi de segle i es titulés "Desafinado" no podia ser més premonitori. 

El to de comèdia lleugera no es fa mal amb la denúncia d'un moment governat per la injustícia i la violència. Potser el ritme, impecable en els primers compassos, no es manté tan trepidant com en una pel·lícula de Billy Wilder, i la tendresa acaba substituint les rialles. Igualment, però, "La cena" (2025) serà una de les millors comèdies de la temporada, si no la millor, i Alberto San Juan i Mario Casas esdevindran parella de l'any.

TRES ADIOSES

En una escena de "Tres adioses" (Isabel Coixet, 2025), la protagonista, separada de la seva parella i diagnosticada d'un càncer amb metàstasi, escolta una cinta de mindfulness que li ha recomanat sa germana i, al cap de poca estona, la para perquè no li troba sentit. 

Molt bé, però passa que la pel·lícula també és una mena de conferència d'autoajuda. 

La directora s'encarrega d'adaptar la novel·la de Michela Murgia en aquesta coproducció amb Itàlia; i no sembla una mala elecció dels responsables, atesa l'experiència de la signant de "Mi vida sin mí" (la comentaré un dia d'aquests); però, més enllà d'un discurs poc original sobre la necessitat de reinventar-nos i de la capacitat catàrtica de la malaltia, "Tres adioses" té un interès molt relatiu. La Coixet ho amaneix amb vistes de Roma, receptes de cuina, apunts surrealistes marca de la casa (l'amic coreà trobat al contenidor), i una estètica i un ritme que, entre el cinema publicitari, el drama i la comèdia romàntica, no acaben de funcionar, si exceptuem les escenes en què apareix Francesco Carril ("Los años nuevos"), sobretot l'emotiu (darrer) sopar.

DE AQUÍ A LA ETERNIDAD

Veure com putegen un soldat tota l'estona pot ser un reclam comercial? Doncs potser sí. I no estem pensant en "Oficial y caballero", sinó en un títol molt anterior que oferia gairebé el mateix i que va ser un gran èxit de taquilla i de crítica, guardonat amb vuit Òscars. 

Adaptació d'un best-seller de James Jones, "De aquí a la eternidad" (Fred Zinnemann, 1953) ofereix un càustic retrat de la societat castrense. L'acció ens situa a Hawaii, el 1941. Avui sabem que els japonesos van anar a tocar els collons, però, abans que això passés (l'atac a Pearl Harbor ocupa només un breu tram al final), els militars destinats a la base no vivien malament del tot, alternant la rutina dels entrenaments amb les borratxeres i les festes als locals amb presència femenina. Però el sergent Warden (Burt Lancaster) es complica la vida lligant-se la dona del capità (Deborah Kerr); i el soldat Prewitt (Montgomery Clift), en no voler apuntar-se a l'equip de boxa del campament, ja que arrossega un trauma de quan donava cops de puny (el mateix que li passava al John Wayne d'"Un hombre tranquilo", estrenada un any abans). El pobre Prewitt rep per totes bandes i només té el suport d'una simpàtica noia de companyia i d'un italià aficionat a la gresca; l'actriu (Donna Reed) i l'actor (Frank Sinatra) que fan aquests papers van merèixer sengles Òscars als millors secundaris; diuen que el segon va aconseguir la feina -que va rellançar la seva carrera- amb l'ajuda dels seus amics de la màfia, fet que evoca gens dissimuladament Francis Coppola a "El padrino" (allò del cap del cavall al llit del productor, recordeu?). 

Zinnemann dirigeix amb eficàcia un repartiment coral, treu tot el partit d'un guió molt atractiu amb acció, amors impossibles, dilemes morals, amistat i venjança, i, finalment, obté alguns moments icònics, amb menció d'honor pel petó entre la sorra i les onades d'en Lancaster i la Kerr, tots dos en banyador, ell tot múscul i ella més atractiva que de costum.

MORLAIX

"Morlaix" (2025) és el títol d'una pel·lícula de Jaime Rosales i també una ciutat preciosa de la Bretanya que només té la pega d'estar plena de francesos (en aquest cas, adolescents). "Morlaix" també és una pel·lícula dintre d'una pel·lícula estructurada com un joc de caixes xineses, un artifici vestit de naturalisme (o a l'inrevés, si es vol), que serveix d'excusa perquè els joves intèrprets s'interroguin en veu alta sobre la mort i sobre l'amor, fets misteriosos que travessen una trama romàntica, entre la metafísica i la crònica d'un desengany, encerclada per escenes en blanc i negre i format panoràmic, construïda en l'interval per imatges en color i format quadrat, tot plegat amb un aire que recorda la Nouvelle Vague.

BLACK DOG

Un dels atractius del recent cinema xinès, com ja hem tingut ocasió de comprovar, radica en uns escenaris insòlits que tenen molt pes específic en la trama. En el cas de "Black Dog" (Guan Hu, 2024), l'acció ens porta al 2008, en els dies que precedeixen als Jocs Olímpics que se celebren a Pequín; però l'escenari és molt més al nord, vora el desert de Gobi i la frontera amb Mongòlia. 

Allà hi ha una ciutat erma a causa dels canvis econòmics. Els habitants n'han fugit tan de pressa que han abandonat les seves mascotes, i exèrcits de gossos famolencs omplen els barris en ruïnes. La promesa de l'arribada de nous inversors fa que els escassos residents es dediquin a perseguir les bèsties; i, entre els perseguidors, un exconvicte que ha tornat després d'uns anys a la presó. 

No és gaire bo en la feina perquè li fan pena els gossos, sobretot un de negre, presumptament malalt. Com que tampoc no és gaire sociable (tot i que la gent fa referència a la seva antiga popularitat i destresa amb les motos), s'endú el gos a la casa familiar, abandonada per un pare alcohòlic que regenta un zoològic que ningú no visita. Uns gàngsters li foten la guitza a causa del crim que el va portar entre reixes, però ell s'enfronta a tothom amb un laconisme que hauria meravellat Melville. 

"Black Dog" adopta la forma d'un western contemporani per derivar cap a una o més històries d'amor, la del protagonista amb el gos o un breu festeig amb una noia que viatja amb un circ. També hi haurà reconciliacions. Finalment, el film esdevé una metàfora que, amb música de Pink Floyd i les belles imatges d'un eclipsi, ens parlarà dels cicles vitals: una ciutat ha de morir perquè en neixi una de nova; un pare ha de morir perquè el seu fill (home o animal) retrobi el seu camí cap al futur, per incert que sigui.

ÚLTIMO DESEO

Li vaig prometre al meu amic Juan de Cinefília la ressenya d'un "incunable" protagonitzat per Nadiuska.

"Último deseo" és un títol del 1976 definitivament insòlit. 

Comencem per passar llista al repartiment: a part de l'esmentada Nadiuska, una actriu avui tristament oblidada que va ser musa eròtica del cinema de la Transició, trobem més figures de la sèrie B, com Alberto de Mendoza, Maria Perschy, Diana Polakov, Julia Saly, Antonio Mayans, Emiliano Redondo, Ricardo Palacios i l'inefable Paul Naschy; finalment, també apareix Teresa Gimpera, una senyora més prestigiada, tot i que sempre va alternar el cinema d'autor amb nombroses intervencions en exploits de tota mena; si més no, la seva presència a "Último deseo" podria estar directament relacionada amb la col·laboració en el guió de Vicente Aranda i Joaquim Jordà, dos noms imprescindibles del cinema nacional i figures de l'anomenada Escola de Barcelona. El llibret en qüestió, també signat per Gabriel Moreno Burgos (havia col·laborat en el de "Nadie oyó gritar", que vam comentar no fa gaire), no seria el més remarcable de les seves carreres, tot i que la insòlita barreja de gèneres el fa digne d'estudi. 

En l'inici, trobem una presumpta aristòcrata que reuneix al seu casalot cinc homes prominents (un científic, dos cirurgians, un terratinent i un agregat de l'ambaixada soviètica) amb cinc simpàtiques prostitutes, per tal d'organitzar -en un soterrani de pel·lícula de terror- unes sessions de sexe i submissió inspirades en el Marquès de Sade. 

La referència a l'encara no estrenada a Espanya "Saló", de Pasolini, sembla evident. Però ens quedarem amb les ganes de saber fins on arriben les orgies, ja que un inoportú cataclisme nuclear els espatlla la festa. A partir d'aquí, el film es mou entre el terror i la ciència-ficció. 

Excepte els protagonistes, que eren, com hem dit, en un soterrani, la resta de gent residents a la mansió o al poble de la vora han quedat cecs a causa de l'explosió o explosions. Al principi, els vilatans privats del sentit de la vista no semblen gaire perillosos: refugiats en una mena de convent, deambulen sense rumb, topant entre ells (una escena particularment ridícula). Però aviat s'organitzen, i, capitanejats per un que ja era cec de naixement, assalten la casa dels sàdics, els quals, tot s'ha de dir, no s'han portat gaire bé (tot i que un d'ells està tan penedit que perd la raó i es comporta com si fos -literalment- un porc). La part del setge ocupa la major part del metratge i recorda "La noche de los muertos vivientes". 

Només els més guapos se salven, però, en la seva fugida, toparan amb uns funcionaris decidits a solucionar per la via més expeditiva el problema dels sobrevivents a l'hecatombe. Del terror a la distopia.

"Último deseo" la va dirigir León Klimovsky, amb l'escassa pulcritud que sol caracteritzar els seus treballs.

HAMNET

Si Timothée Chalamet es perfila com el més ferm candidat a l'Òscar al millor actor protagonista per "Marty Supreme", Jessie Buckley té idèntiques possibilitats en la secció femenina pel seu paper de soferta esposa de William Shakespeare a "Hamnet" (2025), dirigida per Chloé Zhao i produïda per Steven Spielberg. 

La seva interpretació és intensa i commovedora. I les imatges del film són adequadament belles. Però, a falta de conèixer la novel·la de Maggie O'Farrell, crec que cal destacar la solvència d'un guió a quatre mans impecable en la seva estructura d'arrel clàssica, en què gairebé totes les escenes i situacions reforcen el sentit d'un moment posterior d'un metratge que, en el tram final, parla de l'obra literària -o teatral- com a catarsi. 

Shakespeare sap posar en boca dels seus actors les paraules que li falten quan coneix l'Agnes o quan s'ha d'enfrontar al dolor de la pèrdua. L'escenari del Globe Theatre és el contrapunt de l'Anglaterra rural i del bosc que tant estima la seva dona, mostrat en imatges i relatat a través dels seus sons. L'home és capaç de grans gestes, d'escriure obres tan brillants com la tragèdia de Hamlet, però la poesia només és el lament davant un món en què la vida és molt fràgil i en què els crits d'una dona són els mateixos quan assistim al seu part que quan acull entre els seus braços un fill agonitzant.

SEND HELP

El Sam Raimi més divertit, el dels films de terror i suspens, torna amb "Send Help". Les relacions de poder a debat en l'escenari d'una illa deserta; més o menys com la part final d'"El triángulo de la tristeza", però amb menys discurs i més sang i fetge.

MARTY SUPREME

El març del 2020, vam dedicar un post als germans Safdie, Ben i Joshua (o Josh). Ara van per separat i el segon signa en solitari "Marty Supreme" (2025), títol de notable èxit i que, si no hi ha imprevistos, li valdrà un Òscar al seu protagonista, en Timothée Chalamet. Sigui com sigui, les característiques i virtuts dels treballs que llavors vam comentar, especialment "Diamantes en bruto", reapareixen aquí. 

Un ritme adrenalític, un protagonista tan murri com obsessiu i una sensació de cursa contra rellotge; tot això, barrejat amb un discurs inclement sobre el poder i l'ambició i dintre d'un esquema de cinema esportiu, entre "Rocky" i "El buscavidas", però ara amb tenis-taula, molt més espectacular d'allò que pot semblar a primera vista, o potser sigui pel partit que en sap treure el director. 

Us diran que és un biopic del campió Marty Reisman, però no us ho cregueu. És una altra cosa i és millor.

EL COMPROMISO

Després d'"América, América", Elia Kazan reincidia signant el llibret d'un nou projecte, "El compromiso", del 1969. També sembla molt personal, potser autobiogràfic; si més no, el protagonista (Kirk Douglas) és grec, fill d'immigrants. És un publicista d'èxit que sembla tenir una vida perfecta. L'inici de la pel·lícula és brillant: resumeix en una breu escena la falsa felicitat d'una burgesia destinada a consumir; però quan el somrient marit condueix cap a la feina en el seu descapotable, fa un cop de volant enmig de l'autopista amb l'òbvia intenció de morir sota les rodes del camió que circula al seu costat. 

No es mor, però el succés és el tret de sortida d'una crisi existencial, que podria implicar un discurs nihilista que Kazan aviat desactiva conduint la història en direccions diverses. És evident que la feina i el matrimoni del protagonista són "compromisos", i d'aquí el títol. També s'enyora de la seva amant, a qui no ha tractat gaire bé (Faye Dunaway és l'amant i la sonsa Deborah Kerr l'esposa; fins aquí resulta fàcil identificar-se amb el personatge). Finalment, la trama revela que Eddie/Evangelos està reprimint l'odi cap al seu pare, ara malalt, fa anys un home autoritari que els tenia acollonits a sa mare i a ell, a qui volia impedir que es matriculés a la universitat perquè pogués continuar amb el negoci d'importació de catifes (assumpte que remet directament al film precedent del realitzador). 

La mort del pare resol el trauma freudià i posa les coses al seu lloc. Tanmateix, certifica la indefinició de l'argument, que va de bracet amb certa indefinició estilística: Kazan vol ser modern, i inclou recursos una mica puerils, des de la recurrent aparició del "jo" anterior del protagonista a la inserció d'onomatopeies, a l'estil del Batman televisiu de la mateixa dècada.

MASPALOMAS

Les escenes en l'inici de "Maspalomas" (José Mari Goenaga, Aitor Arregi, 2025) ens situen a la platja canària del títol i que apareix com un paradís; un paradís gai, on tothom, fins i tot un protagonista amb més de setanta anys a l'esquena, es dedica a follar i a prendre el sol. 

Però un ictus inoportú obligarà Vicente a tornar al lloc que havia deixat enrere ja feia molts anys: a l'entorn conservador de San Sebastián; i, a causa de la seva malaltia i precària situació econòmica, a una residència per a la tercera edat, un armari encara més estret d'aquell que un bon dia va abandonar, deixant-hi una família. 

L'estigma de l'homosexualitat, la vellesa, la necessitat de trobar-se i d'explicar-se un mateix i als altres, de reconciliar-se amb tothom, són temes profunds que la pel·lícula de Goenaga i Arregi (especialitzats en presons que han construït els presoners per a si mateixos -Marco, atrapat en la seva impostura; el talp de "La trinchera infinita"-) presenten amb sensibilitat, intel·ligència i amb la franquesa que li fa falta al protagonista. La intervenció de la covid (som el 2020) potser resulta un pèl forçada (defecte menor en un film excel·lent), però servirà per accelerar la catarsi.

NOUVELLE VAGUE

Abans de parlar de "Nouvelle Vague" (Richard Linklater, 2025), potser caldria recordar una aproximaciò més càustica a la persona de Jean-Luc Godard, en la pel·lícula de Michel Hazanavicius "Mal genio", del 2017, que vam comentar al bloc. 

Linklater, tot i que no obvia el caràcter de nen malcriat del geni, molt ben interpretat pel debutant Guillaume Marbeck, adopta un to més neutral en un treball que és una celebració dels inicis de la Nouvelle Vague francesa i que se centra en el rodatge de la mítica "À bout de souffle", un caos apassionant. En un blanc i negre quasi idèntic al del film a què remet, recupera la llum, en tots els sentits, d'una era irrepetible.

AMÉRICA, AMÉRICA

Elia Kazan signa el guió d'"América, América" (1963). No acostumava a fer-ho, però aquest era un projecte molt personal, inspirat en la història d'un tiet seu, grec pel seu origen, turc pel lloc de naixement, decidit a viatjar a Amèrica per fugir de la violència i la misèria. 

Ens trobem en els inicis del segle passat i l'èpica narració comença mostrant el genocidi dels armenis a càrrec dels otomans; els grecs se salven, però no ho veuen gaire clar. Les injustícies tot just comencen i el protagonista passarà tota mena de penalitats i haurà de fer el que calgui per aconseguir el preu d'un passatge de tercera classe, des de fer de camàlic a festejar una noia de bona família que té la desgràcia d'enamorar-se'n. 

Si hi ha una pel·lícula que narri el drama dels emigrants amb lucidesa, és aquesta enèrgica obra d'Elia Kazan. El realitzador combina amb agilitat el to documental amb intenses escenes intimistes, ajudat per una fotografia expressionista del gran Haskell Wexler. L'ambició de la proposta atrau alguna irregularitat, però el conjunt és monumental, i diversos moments certifiquen la qualitat de Kazan com a narrador clàssic; per exemple, quan Stavros i la noia rica estan sols per primera vegada al pis que els han regalat, la càmera la mostra a ella avançant en pla frontal mentre observa els detalls del lloc on podria ser feliç; però ell roman quiet, d'esquena a la càmera, prou temps perquè endevinem que no pot compartir la seva il·lusió. 

Alguns personatges són innocents i tenen bon cor, però també abunden els lladres, els poderosos i els espavilats. La menció d'honor és per al senyor que viatja de Turquía a Amèrica acompanyat de vuit necessitats, que allotja a la seva cabina perquè li surti més barat, i que destinarà a fer d'enllustradors de sabates al seu servei quan arribin a Nova York.

LA LEY DEL SILENCIO

Elia Kazan signava el 1954 "La ley del silencio", un dels millors treballs de la seva carrera i un títol essencial en la història del cinema. 

El guió, de Budd Schulberg, partia d'un article de premsa i volia denunciar el control exercit sobre els treballadors dels molls de Nova York per sindicats poc transparents. La trama se centra en el dilema del protagonista, un pinxo, antic boxejador, que vol acabar amb els mètodes criminals dels mafiosos -sobretot després d'enamorar-se de la germana d'una de les víctimes-, però li fot convertir-se en un xivato. Els sermons del capellà del barri també influiran en la presa de consciència. 

Convé dir que l'argument li venia com anell al dit al realitzador, després que hagués denunciat companys de professió davant el Comitè d'Activitats Antiamericanes creat per l'infame MacCarthy. De manera que "La ley del silencio" esdevé una apologia de la delació, convincent dramàticament, tot i que potser no calia convertir els sindicats d'esquerres en bandes mafioses. 

Obviant aquesta incòmoda qüestió, la pel·lícula és una obra mestra, un thriller amb aire de documental d'una energia narrativa sense gaires precedents, farcida de moments icònics: les escenes al colomar, el discurs del capellà a l'església i, després, al vaixell, dret al muntacàrregues amb el cadàver del treballador assassinat; i tota la part final, quan el protagonista cerca venjança i, en darrera instància, redempció. 

L'apartat interpretatiu és excel·lent: Eva Marie Saint, en la seva primera aparició en la gran pantalla; Karl Malden (*), el capellà; Rod Steiger, el germà gàngster del protagonista, qui va propiciar el seu fracàs com a púgil i qui, finalment, se sacrifica per salvar-lo; o Lee J. Cobb, impecable fent de cap dels mafiosos (paper que repetiria anys més tard a "Chicago, años 30", a les ordres de Nicholas Ray). 

Però és Marlon Brando, el boxejador, qui s'endú els honors amb una interpretació stanislavskiana que havia d'exercir una influència enorme: magnètic, fràgil i, alhora, intens, brillant, inoblidable. 

(*) Malden i Brando havien coincidit a les ordres de Kazan a "Un tranvía llamado deseo"; i ho tornarien a fer a "El rostro impenetrable", que va dirigir el mateix Marlon Brando després d'acomiadar Kubrick (poca broma!).

CEBO PARA UNA ADOLESCENTE

L'ham de "Cebo para una adolescente" (ja em perdonareu el fàcil joc de paraules) fou sens dubte la bellesa d'una joveníssima Ornella Muti, que, amb el francès Philippe Leroy, cobria la quota internacional d'un film d'altra banda molt espanyol, també protagonitzat per Emilio Gutiérrez Caba, José Vivó i Lina Canalejas. 

El va dirigir Francisco Lara Polop el 1974, quan el cinema nacional temptejava els límits de la censura, aquí amb la història dels amors prohibits entre el president d'una immobiliària i la jove secretària. Però la noia es perfila ben aviat com una víctima, i l'amant, molt més gran que ella, es converteix en xantatgista quan s'aprofita dels favors que li ha fet a la seva família: el pare treballa a la mateixa empresa i el dirigent els ha facilitat l'accés a un pis dels que construeix als afores de Madrid. Val a dir que els pares -la mare, sobretot- no protesten gaire, de manera que semblen acceptar una situació en què la filla pràcticament es prostitueix. 

"Cebo para una adolescente", doncs, comença sent un vehicle per al lluïment de l'Ornella i acaba convertida en una faula sobre els abusos de poder i la lluita de classes, amb final agredolç. 

Sort que aquestes coses ja no passen! Oi, Julio?

LAS MARGARITAS

"Las margaritas", dirigida per Vera Chytilová el 1966, en plena Nova Onada del cinema txec, és un film revolucionari. No en el sentit que haurien volgut els comunistes, que el van censurar, sinó com a expressió d'una llibertat que es pot confondre amb l'anarquia, i que es manifesta des de la seva narrativa arbitrària fins a una trama més o menys feminista en què dues amigues es dediquen a no fer gran cosa tret de prendre el sol, ensarronar senyors perquè les convidin a dinar i, en un acte final de rebel·lia, trinxar una taula parada per a un banquet.

Chytilová i les simpàtiques protagonistes il·luminen la pantalla mentre el film combina colors i textures en la més genuïna translació de la tècnica del collage al cinema. El caos és l'única regla a seguir, però en l'inici i en el final trobem imatges d'una guerra, amb bombardejos i destrucció arreu, mentre un rètol dedica el film-experiment que acabem de veure a "aquells que només s'enfaden per un enciam trepitjat".

SOLO ANTE EL PELIGRO

Uns homes que esperen un tren és una situació icònica en molts westerns, des d'"El tren de las 3:10" a l'escena inicial d'"Hasta que llegó su hora". 

"Solo ante el peligro" (Fred Zinnemann, 1952) és pionera en aquest sentit i molts altres. La narració en temps real és, potser, el tret més definitori d'aquest film que es titula, en la versió original, "High Noon", i que comença quan el sheriff del poble (Gary Cooper) acaba de contraure matrimoni amb una atractiva quàquera (Grace Kelly, trenta anys més jove que el senyor que li fa de marit); quan es disposa a deixar el càrrec i marxar amb la dona per dedicar-se a feines menys arriscades, resulta que l'avisen del retorn, en el tren que arriba el migdia, d'un facinerós a qui va dur a la presó, indultat pels nordistes incompetents i disposat a venjar-se amb l'ajuda d'un germà i de dos sequaços (un d'ells s'assembla molt a Lee Van Cleef). 

En comptes de fer cas a la dona i fotre el camp cames ajudeu-me, el sheriff es queda i prova d'aconseguir l'ajuda de la gent del poble que ha pacificat amb el seu esforç. Però són una colla de desagraïts. 

"Solo ante el peligro" és un exercici de suspens i un discurs sobre la insolidaritat (potser oportú en ple auge del maccarthysme), però també parla, com molts altres westerns, de la transformació d'una terra sense llei en un espai civilitzat, gràcies al valor d'individus heroics; com "El hombre que mató a Liberty Valance", però concentrant en menys d'hora i mitja l'acció i la transició.

LOS AITAS

Borja Cobeaga és millor director quan rebaixa les seves pretensions. I "Los aitas" (2025), que podríem definir com una barreja entre "Pequeña Miss Sunshine" i "Los lunes al sol", n'és un bon exemple. 

La pel·lícula ens situa al Bilbao del 1989, quan la crisi industrial feia estralls. Els quatre protagonistes estan a l'atur; però no estava previst que fossin ells i no les seves esposes els qui haguessin d'acompanyar les filles respectives a un campionat de gimnàstica rítmica a Berlín, en companyia d'una més o menys rígida entrenadora d'origen alemany (paper ideal per a Laura Weissmahr, a qui vam descobrir a "Salve María"). 

Pel camí, no passa gran cosa (sí que passa quan arriben a Berlín, el mateix dia que cau el mur): anècdotes no especialment rellevants però que ens permetran empatitzar amb els protagonistes d'aquesta peculiar road-movie, immadurs però simpàtics, fins a atorgar a la lleu història la dosi suficient de realisme, immediatesa i sentit de l'humor i preparar-nos per a un final que sembla de pel·lícula americana, tot i que conscient de la modèstia de la proposta, que és, com anem dient, la seva principal virtut.

FATHER MOTHER SISTER BROTHER

L'estructura episòdica del darrer film de Jim Jarmusch o la reiteració de detalls en les tres petites històries que ens porten de les zones semiurbanes del nord dels Estats Units als carrers llargs i estrets de París, passant per Dublín i les seves avingudes de cases idèntiques, recorden altres títols del director. "Father Mother Sister Brother", en qualsevol cas, certifica que la gran virtut del realitzador és la seva capacitat de retratar personatges amb breus pinzellades, independentment de la seva loquacitat o del seu laconisme, aquí molt present, ja que els silencis que acompanyen les visites dels fills als pares en els dos primers episodis (en el tercer, els pares han mort i només en resta la memòria) resulten infinitament més eloqüents que molts dels diàlegs que abunden en altres pel·lícules sobre famílies (la gent no tria la seva família, com conclou el personatge interpretat per Adam Driver en una de les escasses reflexions més o menys filosòfiques expressades en veu alta).

UNA ESTONA AMB LA SYDNEY SWEENEY

Com proven les fotografies que encapçalen aquest post, Sydney Sweeney s'erigeix en la reina de les catifes vermelles. La seva fesomia és per tot arreu; fins i tot arrossega certa polèmica per una campanya publicitària d'uns texans que hom ha acusat de supremacista (blanca), pel joc de paraules entre "jeans" i "genes".

Encara que només fos per curiositat, volia esbrinar si la seva carrera cinematogràfica justificava les seves poses, o només es tractava d'una qüestió d'atributs físics (prou evidents). El problema és que resultarà difícil determinar si una cosa té sentit sense l'altra. 

No he vist la sèrie "Euphoria". La intervenció de Sweeney a "Érase una vez en... Hollywood", malgrat la capacitat d'en Tarantino per descobrir talents i llançar o rellançar carreres, era massa discreta per generar una opinió. 

Sí que havia vist -una mica en diagonal, ho reconec- "Cualquiera menos tú" (Will Gluck, 2023), però ni la seva presència ni la d'actors més versàtils com Glen Powell (anava a afegir Dermot Mulroney, però ho retiro) animen una previsible funció que té el nivell lamentable de la comèdia romàntica nord-americana dels darrers decennis. 

No em vaig atrevir amb "Madame Web", ateses les crítiques nefastes, i vaig intentar veure "Immaculate" (Michael Mohan, 2024), una presumpta història de terror en què feia de monja i l'acompanyava Álvaro Morte, però, al cap de mitja hora, me'n vaig cansar. 

Per fi, però, he pagat una entrada de cinema (o dues, per ser exactes) per veure una molt publicitada estrena en què comparteix protagonisme amb l'Amanda Seyfried. Es tracta, com ja haureu endevinat, de "La asistenta" (Paul Feig, 2025). Però permeteu-me que, abans, comenti un altre títol que també havia deixat a mitges en una plataforma i que vaig optar per revisar i veure sencer després de l'impacte que em va causar la seva estrena més recent.

Sobre el paper, "Edén" tenia força atractius. Dirigida el 2024 per Ron Howard, que no és un director especialment brillant però ha signat alguna pel·lícula més o menys decent, comptava també amb un elenc notable: a part de la Sweeney, Jude Law, Vanessa Kirby, Daniel Brühl i... Ana de Armas! 

Es basa en fets reals i narra l'experiència de dues parelles i una misteriosa baronessa i el seu seguici que, l'any 1929, fugint algun d'ells d'una Alemanya que no travessava el seu millor moment, viatgen a les Galápagos per exercir de robinsons. Jude Law és metge i, després de desprendre's de la dentadura per evitar infeccions, dedica les moltes hores lliures a escriure un assaig influït per Nietzsche. 

La història pot resultant interessant com a estudi de personatges en situacions límit. Però la seriositat de les intencions també pot ser un llast per a un títol que demana una bona tisorada i que pretén captar l'atenció de l'espectador despistat amb moments tan innecessaris com l'escena del complicat part de la jove alemanya interpretada per Sydney Sweeney. D'altra banda, Ana de Armas, fent de presumpta aristòcrata, resulta massa histriònica, fins i tot acceptant el caràcter excessiu del personatge. La Sydney Sweeney, que renuncia a la seva exuberància habitual per fer creïble el paper d'abnegada mare i esposa, guanya sense gaires dificultats el duel interpretatiu amb l'altra musa, prenent el relleu de les nostres devocions. 

I ara, tornem a "La asistenta".

Adaptació d'un best-seller que no he llegit ni penso llegir, és una història de suspens en què una noia eixerida i sense ni cinc de calaix (Sweeney) accepta treballar d'assistenta per a una família tan rica com insuportable, on l'Amanda Seyfried exerceix de llunàtica terrorífica i tot apunta a una infidelitat de la serventa amb el marit, més comprensiu i molt ben plantat. 

El principal gir de guió es veu venir d'una hora lluny i tot plegat no resulta gaire versemblant; els diàlegs són elementals i ningú no sembla prendre's seriosament l'alambinada peripècia. No obstant això, "La asistenta" resulta infinitament més divertida que els anteriors treballs de la nostra musa i, si ens ho prenem amb humor, té més d'un atractiu: l'anatomia de la protagonista, per descomptat (tot i que tinc els meus dubtes sobre la possible utilització d'una doble de cos en alguna escena), un suspens tan elemental com la resta, però eficaç, sobretot en la part de la sortida a Manhattan, quasi una paròdia de la insulsa "Cincuenta sombras de Grey", i, finalment, un tram final una mica gore, que exhibeix altes dosis de sadisme que caldrà gaudir sense complexos (tot i que no us recomano veure aquest títol ni l'esmentada "Edén" si resulta que teniu hora amb el dentista). En fi, no defensaré que es tracti d'una bona pel·lícula, però funciona com a producte comercial en un moment que sembla que només puguem triar entre els superherois i el cinema d'autor. Fins i tot estic disposat a perdonar-li a "La asistenta" la perversa referència a l'obra mestra de Kubrick "Barry Lyndon".

ME SIENTO EXTRAÑA

No pretenc que es converteixi en una tradició, però m'ha semblat adient reservar aquesta ressenya per incloure-la després del post amb la llista anual, com vaig fer ara fa un any amb un altre "incunable" ("En un mundo nuevo"). 

Tornem a ser als anys setanta, però ara ja hem superat el franquisme i ens trobem en el moment àlgid de la Transició i del fenomen del destape. "Me siento extraña" data del 1977 i la va dirigir Enrique Martí Maqueda, senyor que no va fer més aportacions al cinema (sortosament), però que semblava l'adequat atesa la seva experiència en televisió, on havia dirigit, entre altres èxits com "Los chiripitifláuticos" (sic), el programa de varietats "Palmarés", que va dur a la fama la llavors desconeguda Bárbara Rey, i que, gens casualment, ara era la protagonista de la pel·lícula en qüestió. 

Com al programa de televisió, fa un número de ball i interpreta a una artista de varietats. L'acompanya, en el paper d'una sol·lícita pianista, Rocío Dúrcal. 

Rey ja havia exhibit la seva anatomia en alguns títols més o menys eròtics de la dècada. Dúrcal, en canvi, tenia més experiència com a cantant i actriu, però havia començat la seva carrera molts anys abans, en ple franquisme, exercint de simpàtica adolescent en films com "Canción de juventud" (1962), "Rocío de la Mancha" (1963) o "La chica del trébol" (1964), tots ells blanquíssims; de manera que la seva participació en una pel·lícula de destape que no ocultava des del títol mateix que presentaria un acostament lèsbic entre les dues protagonistes, afegia morbo a la proposta. 

Dit això, cal advertir que l'anunciada escena lèsbica es fa esperar fins al final. Mentrestant, assistirem a una barreja inenarrable de crítica sociològica i surrealisme. 

Les dues senyores van a viure juntes -al principi, per mantenir una relació només professional- a un poble on els mascles s'emborratxen i les critiquen per pervertides, sempre disposats a portar-les "pel bon camí" encara que sigui en contra de la seva voluntat. La pianista s'ha separat i la família intenta que torni amb el marit, encara que només sigui per cobrir les aparences i així salvar la carrera política del nano, auspiciat per un partit de dretes que celebra les reunions fumant cigars i bevent molt conyac.

Mentrestant, al poble, les noies només tenen un amic, un discapacitat (interpretat pel d'altra banda solvent Paco Algora, qui ja havia treballat amb Bárbara Rey a "La viuda andaluza") que les acompanya arreu i protagonitza els moments més patètics de la funció. 

Com que la vedet és de costums lliberals, hi ha una escena d'una orgia en què els participants es maquillen i es grapegen de manera estranya. Qualsevol indici d'erotisme en resulta absent; només cal dir que van fitxar per a l'ocasió l'inefable Víctor Israel (Klaus Kinski estava descartat per raons de pressupost). 

No us alarmeu, perquè la relaciò és "pura i romàntica":

La coberta de la versió en devedé, més explícita (i sincera):