Amb més ganes, m'he posat amb la seva versió del Frankenstein de Mary Shelley, estrenada breument en sales i, amb més bombo i platerets, a Netflix.
"El callejón de las almas perdidas" tenia una acurada i barroca ambientació als anys quaranta. "Frankenstein" també és barroca, i recorda, sobretot en la primera meitat, la versió de Kenneth Branagh: sumptuosa, amb una fotografia espectacular i una brillant ambientació d'època que inclou algun escenari ja utilitzat per Kubrick a "Barry Lyndon"; amb menys moviments de grua, això sí, però molts objectius angulars; un ritme una mica precipitat, potser per la necessitat d'explicar moltes coses, i un Victor Frankenstein (Oscar Isaac) més aviat antipàtic.
El film de Guillermo del Toro s'eleva a partir de l'aparició del monstre (Jacob Elordi), un ésser que pot ser bell i terrible alhora, violent però també delicat. El fragment -llarg però necessari- en què conviu amb el vell cec i aprèn a parlar i també a llegir, i altres lliçons sobre la perversa naturalesa humana, conté la intensitat i l'emoció que esperem d'un realitzador especialitzat en monstres maltractats, com ho era l'amfibi de "La forma del agua".
2 comentaris:
Escuché a alguien comentar en la radio del coche que, técnicamente, Frankenstein representa un salto en la obra de Guillermo del Toro. No lo sé, mi impresión es que visualmente resulta exuberante y narrativamente reflexiva, elevándose como una adaptación que privilegia lo poético sobre lo puramente terrorífico. La mezcla de un alquimista amante del género que mezcla espectáculo con dosis medidas de intimidad.
Una abraçada.
Es cierto que es visualmente exuberante, pero no tan distinta de obras anteriores de Del Toro. La mezcla de terror y poesía, sin duda bien llevada, tampoco es ajena al mito.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada