Això succeïa en els anys convulsos de la Segona República, un rerefons que la directora retrata amb el to acadèmic que quasi sempre llasta aquestes produccions. Però l'interès de la pel·lícula, tant a nivell argumental com cinematogràfic, el trobem portes endins, en el domicili que la mare ha convertit en la presó de la seva filla, la seva creació, una adolescent que escriu assajos (amb gran èxit) sense conèixer el món real.
Paula Ortiz, basant-se en uns travellings molt ben utilitzats pels passadissos del pis-presó, en uns enquadraments hitchcockians i en la inquietant presència de Najwa Nimri en el paper d'Aurora, sap convertir la trista història de la jove Hildegart en un relat d'horror, també un antídot per a les ideologies portades a l'extrem (i sort que, en aquell temps, no hi havia Internet; només llibres i la meitat de la població no sabia llegir).
3 comentaris:
No l'he vista encara, però sí "Mi hija Hildegart" (1977), la pel·lícula que va dirigir Fernando Fernán-Gómez basant-se en els mateixos fets.
Una abraçada.
Tienes razón en lo que me escribiste y así lo pensé yo: una película de terror gótico. Grandes trabajos técnicos y virtuosas interpretaciones de la pareja protagonista para dar forma a uno de los más peculiares sucesos trágicos de una época trágica.
Sabemos que si la meta es la perfección, el fracaso está asegurado.
Una abraçada.
Juan: Jo, en canvi, no recordo haver vist la pel·lícula de Fernán Gómez.
Pedro: No existe la perfección porque nuestra naturaleza es imperfecta. Ser conscientes de ello, nos protege frente a trágicos despropósitos como el aquí mostrado.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada